La Vida es Eterna en Cinco Minutos

Moltes vegades, sense poder-ho evitar, les coses canvien. Simplement el temps passa i els camins es desvien o, senzillament, se separen. I alguns cops, els fets són tan irreversibles, era tan lògic que acabés així. O tan poc lògic. No ho sé. Llavors no ho sabia. I ara, bé, simplement, ha passat. Mai més hi tornes a pensar. Queda guardat en un racó de la memòria. I, de sobte, un dia trobes una cinta de cassette. Víctor Jara. I retorna tota una època. D'innocència. De descobrir tantes coses. De quan créiem fermament que podíem canviar el món. Que aconseguiríem tants canvis. De quan totes les utopies semblaven possibles. Tardes al parc de xarrades interminables. Somnis a tocar de mans. D'aquell dia, recordo les paraules nítidament. I les veus. "T'he portat la cinta que m'has deixat. Magrada Molt"."No, queda-te-la. Te l'he gravada per tu"."Ah, sí? No ho sabia". "Clar!". "Moltes gràcies". Un somriure. Un altre somriure. I mirades furtives de reüll. Em torno a guardar la cinta a la motxilla (motxilla blau marí). Fa gairebé deu anys d'aquella conversa. Deu anys i 300 km de distància. I tantes coses pel mig. No sé per què vaig portar la cinta a Barcelona. Quan la vaig agafar ja feia temps que les coses havien canviat. Ja feia temps que no teníem aquelles converses. Tant se val. Aquestes coses passen. I no sé per què avui sento una nostàlgia. "Víctor Jara. 10 años después" curiosament es diu la cinta. I deu anys després d'aquestos deu anys, ara. Deu anys després per a nosaltres. Te recuerdo Amanda. Las calles mojadas. Et recordo. Avui et recordo tant! A l'escola, com ens aliàvem a les classes. Com coincidiem. Companys-amb totes les lletres clarament pronunciades, i tot el que això significava per a nosaltres-. Com ens enteníem. Com somniavem. Com planificàvem en món. L'institut. Primer G. I després (no sé quant temps després, ni el moment just), com si es tractés del curs natural de les coses, ens vam separar sense tornar-nos a necessitar, per ara. I avui et recordo com potser d'aquí un temps et tornaré a recordar. Com potser tu em recordaràs, o d'una altra manera. Potser ens tornarem a creuar o potser no. Potser tantes coses! No entenc per què recordar tot això em fa sentir estranya. Ara les coses semblen d'una manera. Llavors semblaven d'una altra. Senzillament pot ser que no me'n recordava.

e lucevan le stelle

Com que últimament no tinc gaire temps per escriure res, faig un minipost en honor a un dels moviments més bonics de Tosca. Últimament el sento sovint! Aquest és un dels cartells de l'òpera que he trobat per la web:


Deixo un link del radioblog per qui ho vulgui escoltar: E Lucevan le Stelle (és el quart link que apareix, em sembla). A veure si us agrada. Ah! I la lletra és aquesta. He de dir que no he vist l'òpera tot i que la música sí que l'he escoltada. És preciosa. Espero algun dia poder-la veure.

tengo miedo

Esta semana estoy casi-sola. La mayoría de la gente está haciendo un curso fuera (no me voy a extender aquí en los motivos por los cuales no me he podido largar). Y éste es mi tercer día más sola que la una. Estoy en un despacho bastante grande en el que trabajamos dos de los grupos que hay en la sección. Nos separan unas simples mesas con ordenadores. Pero como si fuese la muralla china.

Los del fondo norte casi nunca se relacionan con nosotros -desconozco aún el motivo-, y casi que tampoco hablan entre ellos. Son seres extraños. Algunas veces el cabecilla ha arremetido contra nosotros a grito pelao CALLAOS DE UNA PUTA VEZ!!! Palabras textuales, así, sin ninguna introducción previa, a bocajarro... hala! Y no es que nosotros seamos unos tertulianos natos, que trabajamos mucho (en serio!), pero la verdad... nos relacionamos (palabra extraña para alguna gente, por lo visto) y hay bastante buen rollo, como ya he dicho en algún otro post.

Estas reacciones del cabecilla-norte tampoco son muy frecuentes (más que nada porque nos contenemos en su presencia), pero supongo que las tiene en momentos de máxima tensión en su trabajo. Y, digo yo, que hay muuuuchas formas de decir las cosas, antes de empezar a chillar y patalear... no? Y, además, tengo yo la culpa de que haya tenido un mal día? Nooooooo...!

Pues, como decía, llevo aquí unos días sola sin hablar con nadie (excepto a la hora de almorzar y de comer, que estoy con los de siempre... que sí que hablan! ueeeee!), inmersa en el trabajo, concentrada al máximo en una atmósfera llena de silencio, cuando de repente... Me cago en su puta madre! Joder! El XXXX quiere que ponga aquí el trabajo de XXXX y esto me rompe todo el contenido! A ver donde coño meto yo esto! A este paso esta mierda la voy a acabar cuando tenga cinco hijos y cuatro nietos! grpmftxdñtghrwstfx...COÑO! oirhceuhe... JODER!... paiowejrmqije... CABRÓN!...(sigue) Me he puesto tensa. Ha seguido gritando descontroladamente, dando golpes en la mesa, saliendo, entrando, dando portazos... Me he jiñado de veras! Uy! Que vuelve... tengo miedooooo!!!

Este tío no se puede coger las cosas de otro modo? Vale que todos tenemos mala leche algunas veces, pero es que este tiene unos brotes que tiran pa atrás! Y cuidado con decirle algo, que de una hostia te estampa contra el suelo y das tres saltos hacia atrás con el culo... Creo que me voy un rato hasta que pase la tormenta...

...acaba de llegar el supuesto puto-cabrón (en esto puede que el violento-cabecilla tenga razón)... me largo!

¿¿eing??

Pfff... el misteri. No sé què vaig fer l'altre dia que ara m'ha desaparegut l'últim post que vaig escriure!!! Són coses que de vegades passen. Tot i que hi ha gent que li passen més sovint que a altres. Jo em considero més o menys "estàndar" en aquest aspecte.

La meva mare, en canvi, creu que l'ordinador és un ser maligne i posseït. I algunes vegades, quan s'hi acosta, s'espatlla. El pobre deu notar les vibracions de la dona i es deu cagar a les calces! I quan a ella no li funciona... no vull ni dir com es posa. I llavors he d'anar jo a solucionar-li el problema (el meu germà i el meu pare ja passen), i em toca el rebre. Però no resulta ser més problema que alguna història de word o excel... XDDD...no passa d'això (bé he de dir que quan és una cosa molt greu, jo... ni idea, eh?). Però bé, cadascú està a un nivell de dificultat :) I, total, pel que ella l'utilitza...

Al meu germà, en canvi, no li passa res d'això. Està a un altre nivell. Més que res perquè com que ha fet caldo més d'un ordinador, està més que acostumat a que se li mori cada dos per tres i, per tant, a arreglar qualsevol cosa... Ara ha començat a estudiar informàtica i tot! :S

Jo estic a un nivell intermig :P (suposo que intermig-baix, o intermig-intermig... no sé! però vaja...). Imagino que com la gran majoria de la gent. He fet una mica de tot a la carrera. Fins i tot programació. Però quan el tarat del PC comença a donar problemes i m'apareix aquella pantalleta blava de MSDos... a mi ja se m'escapa!!! I bé, altres problemes com les desaparicions de posts... per mi són Poltergeist.

Jo crec que el Quid de la qüestió és no posar-se histèric... que l'ordinador és molt sensible a aquestes coses!!!

plou

barcelona gris. fa un dia horrorós. i jo estic com en els meus pitjors moments d'adolescència covarda. mi vida es un erial deia aquell. tothom hem tingut quinze anys. jo ara els torno a tenir. semblo estúpida. i ara ho he deixat tot allà. tu ets allà. tu. tu. tu. tu i sempre tu.

Escoltant: la chacona de bach (per morir deprimida...!!!)

cacaus

M'agradaria contar una història que de vegades m'ha explicat la meva àvia. Sempre que me l'explica se m'entendreix l'ànima. És una història senzilla, una anècdota més bé. De quan ella era petita. De quan la guerra. Ella, com tants d'altres, va haver de fugir del seu poble i anar a un altre lloc a viure. La meva àvia ve d'una família humil. El seu pare treballava la terra (com quasi bé tothom, llavors, per aquí) i la mare cuidava de la casa. Tinc una vaga imatge de la meva besàvia, vestida tota de negre amb un mocador al cap, amb aquella tendresa als ulls. Aquella tendresa dels avis, que no es veu en els altres. L'àvia era la més petita de tres germans. Quan començà la guerra tenia sis anys.

Quan vam estar evaquats en Les Valls, em diu, vivíem en una casa d'una família, al pis de dalt. Pujàvem unes escaletes que hi havia al costat de la porta principal, i vivíem allí, en un pis. Llavors, al poble, tothom vivia en cases amb corral i amb animals. Viure en un pis no era gaire habitual, i ella m'ho remarca perquè jo me n'adoni. No me'n recordo del nom de la dona, l'ama de la casa. Posem que es deia la tia Leonor. Abans es deia "tia" a qualsevol dona gran amb la que t'unia un vincle d'amistat. Es veu que era una família que tenia més diners. I van deixar que la família de la meva àvia es quedés allà (o li pagaven alguna cosa de lloguer, no sé). No sé per quant de temps, però es veu que van fer una bona amistat (en aquella època les amistats eren "bones").

Un dia, jo estava asseguda a les escaletes. M'agradava seure'm allà. I la tia Leonor passava, m'explicava coses. Em volia molt, la tia Leonor. Com jo era xiqueta... I mentre, jo la miro als ulls, explicant-me una història que no passa quasi d'anècdota, però que per a ella significa evocar un passat dur que ella, xiqueta com diu, va assumir com a normal. Per a ella les coses tenien un valor totalment diferent a ara. I aquell dia va passar la tia Leonor, i portava el davantal agarrat, ple de cacaus que els acabava de replegar del forn. Jo mirava els cacaus i em moria de ganes de menjar-ne. I em mira amb els seus ulls d'àvia, que lluen com quan un xiquet obre un regal de Nadal, recordant aquells cacaus. Abans no hi havia, de cacaus. Menjàvem poca cosa, sempre el mateix. I tindre cacaus era "un extra". M'explica, perquè jo ho entengui. "Un extra"... és molt típic sentir-li-ho dir a ella, quan es refereix a una cosa que li agrada molt però que normalment no es pot permetre. I la tia Leonor em va veure a mi, de xiqueta, mirant els cacaus i em va dir: - En vols?. Jo vaig fer que sí. Ma mare no en comprava de cacaus, perquè no podíem. I ella em va donar un grapat de cacaus i jo me'ls menjava, allà a les escaletes. Tan a gust! I em mira com si estigués sentint al seu paladar el gust d'aquells cacaus, que fa setanta anys es va menjar en aquella escala de la seva casa de Les Valls. I que li van saber a cel.

És curiós. No tenia joguines, ni pràcticament roba de recanvi. No hi havia res. Tot el que podia tenir ho havia de compartir amb els seus dos germans més grans. Sense plantejar-se ni tan sols, que no hagués de ser així. Els meus germans i jo no discutiem mai, em diu sempre. I no teníem res! Per a ella aquell grapat de cacaus era el regal més bo que li podien fer. Sempre m'ho explica com una cosa increïble que li va passar aquell dia. I deuria tenir sis o set anys.

No fa molt, va tornar a Les Valls i volia passar per la casa de la tia Leonor. Per recordar com era. No sé si al final, va poder entrar-hi o no. Jo només veig en ella agraïment sincer, amor, i record de la seva època de xiqueta, que amb tant poc va ser feliç, a pesar de tot. Era xiqueta, no? Diu que patien, molt. Però això no m'ho explica. M'explica sobretot la història dels cacaus.

perlman

Ejem... avui, dia del concert. Esteu convidats, tots. A les 19.30 a una església del meu poble. Música barroca, però. Telemann, Vivaldi, Bach... divertit! I en homenatge a tots els violinistes, tots els violinistes frustrats, tots els que hem estimat tant aquest instrument que ara em desafia. Callat. Us vull presentar un mite:


Itzhak Perlman. Expresivament no és perfecte (personalment, hi ha d'altres que sovint prefereixo), però tècnicament no hi ha qui el superi. Ha tocat totes les barbaritats composades. Amb les seves mans petitones i grassonetes. En la seva cadira de rodes ha omplert centenars de sales, de palaus, de mans aplaudint, de cors, d'ànimes en pena. Jo no l'he vist mai en directe. Sí a la televisió i l'he sentit mil cops en CD (beneïda Deutsche Grammophon!). Si algun dia tinc l'oportunitat de veure'l... buf! Quin somni!!! Pagaria el que fos! (weno... o casi!)

Bé, només volia que el coneguéssiu. Tot un mite.

com als vells temps

Un altre cop a l'orquestra. Concert de Nadal. Com en els vells temps. Cares noves, cares conegudes, i altres que ja només són en la memòria. Quantes estones. Allà, bones estones. A classe, de tots colors. Amor, ràbia, satisfacció, INsatisfacció, cabrejos, hores i hores d'estudi sacrificat, de vegades tan gratificant i altres tan poc. I sempre aquella sensació, diferent però comparable a l'enamorament. Aquesta sensació a la boca de l'estòmac. Que abans anava barrejada amb aquests sentiments contradictoris que, com a tants d'altres iguals que jo, m'acompanyava. I ara va barrejada amb la nostàlgia del que va ser, i del que no serà -que sempre m'acompanyarà-. Però ara em sento bé, no m'inestabilitza (almenys, no sempre). Ara és diferent. Ara ric, m'ho passo bé i toco -el que puc, és clar, però almenys toco-. I viatjo a un altre món diferent del que normalment m'envolta. I m'agrada. Sempre m'ha agradat. Però una ha de triar. I jo vaig triar lo altre.

porque no me atrevo a decir la verdad. soy cobarde, lo sé. y es que ni aquí siquiera me atrevo a escribirlo, ni con palabras de otros. aunque me duele. cada segundo que no lo hago, me duele. cada minuto. cada hora. cada día. solo puedo cerrar los ojos y sentir como una boba inmadura y cobarde. porque me importa (tanto!). y tengo miedo. y sólo veo, y siento, y cierro los ojos y me acuerdo y lo vuelvo a pensar una vez, y otra, y otra hasta que se me borra. y me queda tan solo lo que siento al evocarlo. y lo que es peor: lo que sentiría si me atreviese a hacerlo.