Música de Ascensores

Bueno, hace días que tenía aquí guardada esta canción porque la acababa de redescubrir pero no me dio tiempo a escribir un post, y ya no me acuerdo lo que quería decir. Así que la dejo para que la escuche quien quiera.

Pues nada, que voy a seguir trabajando un rato y luego me prepararé la clase que tengo que dar esta tarde. Buah! Y a ver si encuentro un rato pa escribir de una vez! A veces me tiro más horas disculpándome por no escibir, que escribiendo.

Refrán de la semana: "Ojos que no ven, caguerá que xafes"! Esto lo explicaré cuando tenga tiempo. A veces es que soy poco fina, oyes!

Y, bueno, la canción nada que ver con este post cutre, pero es por escribir algo, vaya! Lo iba a borrar todo pero da igual, lo dejo! :S

Powered by Castpost

Jugamos a Médicos?

No sé por qué, pero soy addicta a las series de médicos y hospitales. Me las trago todas. Todo empezó con la estupenda serie en la que descubrimos a George Clooney: Urgencias. No la veía mucho porque encima la ehcaban muy tarde y yo vivia en mi casa e iba al instituto, con lo cual me iba a la cama tempranito. Pero ahí empezó mi afición.

Después de esta breve época (breve, en mi caso) empezó el boom. Mi gran momento de la semana en cuanto a tele se refiere era Hospital Central. Engaaa! Que si Laura, que si Javier, que si Vilches, la ambulancia... (parezco tonta). Y des de que empezó, no puedo dejar de verla. Y mira que me da asco, porque soy muy aprensiva y en seguida que veo sangre o una cicatriz me da vueltas todo! Pero cuando digo que me da vueltas es literal: que me mareo. Y una cosa que he observado es que me cubro las muñecas y el cuello en la medida que puedo cuando estan sacando "sang i fetge". Esto debe de ser algun trauma que tengo.

Luego me enganché a otra serie veraniega de TV3 de una tía (que ahora creo que sale en una de estas series tipo CSI o de estos desaparecidos) que se llamaba Sidney Hansen (o algo así) que era médico y su padre era veterinario y también tenía una hermana que tenía un restaurante para perros. Diosssss... qué cutre! Pero yo me lo tragaba igual. No me acuerdo de cómo se llamaba la serie pero estaba bien. Había muchas enfermedades y la tía esta salía con muchos tíos (todos guapos, por supuesto), pero acababa siempre dejándolo. Era una sola, yo creo.

Después vino una época de sequía porque el verano se acabó y la temporada de Hospital Central también. Así que me pasé a otras series cutres salchicheras.

Pero después llegó lo más de lo más: Nip/Tuck. Operaciones estéticas, un tío buenarro adicto al sexo, enamorado imposiblemente (lo mismo por parte de ella) de la mujer de su socio. Ambos cirujanos plásticos forrados de pasta. Esta serie es muy buena, en mi opinión. Al principio me llamó la atención porque estaba censurada en algunos estados yanquis (cosa que me atrajo irremediablemente!), y luego me enganché sin más. Ves las miserias de la gente, descaradamente. A veces es muy triste. Pero está muy bien (me repito). Aunque sigue siendo todo asqueroso porque las operaciones se ven muy mucho. El domingo lo primero que sacaron fue una operación de una tía a la que se le habían reventado los pechos de silicona, y el cirujano no paraba de sacar plástico de las tetas. Una guarrada. Pero estuvo bien.

Y ya lo último ha sido la estupenda serie de Cuatro: House. Un médico repelente que odia a los pacientes. Sarcástico y odioso, pero que me cae bien, jeje! Tiene unas salidas que te ríes un montón. Se dedica a hacer diagnósticos de enfermedades rarísimas y es el mejor y bla,bla,bla. Pero la serie es entretenida y te hece reír. Almenos en ésta, como se dedican a hacer diagnósticos, no sacan muchas cochinadas por la tele así que la puedo ver más tranquilamente.

Y después de este marujil análisis sobre todas estas series de hospitales me doy cuenta de que tendré que consultar con mi psicoanalista la patología que me amenaza, por dos motivos. El primero es que me trago todas las series que echan por la tele y a veces tengo dilemas porque el mismo día echan 2 ó 3 que me gustan (con razón uno de mis programas favoritos es "Soy el que más sabe de televisión del mundo"!). Y el segundo es que tragarse dos mil series de médicos, no debe ser muy bueno.

Pues nada, que mientras me aclaro con esto, nada más que decir. Bueno, una cosa sí: esta noche hacen House ;)

20 de Abril

No té res a veure amb com em sento últimament, amb tot el que em passa. Però és igual. 20 d'Abril només és un cop l'any i si he d'esperar a que s'aliniin els astres perquè em pegui la cançó un dia com avui, em puc florir. Així que us la deixo. Em recorda tantes coses!

Powered by Castpost

Paramour

Intento que no se me olviden tus ojos.
Que no se me pierda tu voz entre las otras voces.
Que no se me olvide tu olor entre los olores de las calles y el mar.

Mientras pienso que soy una sola otra vez.
Que ya no me quedo en tus abrazos.
Que no me pierdo en tus labios.

Tengo un miedo terrible
de que se me olvide
y de que no se me olvide.

Y de que se te olvide.

Y de que se te olvide.

Y de que se te olvide.

Por eso quiero decirlo
Pero una vez más no me atrevo
Aunque esta vez tiene más sentido
Porque hay un mucho espacio de por medio

Me muero



Powered by Castpost

Intento adivinar si ha llegado a pensar en mí,
Si está aquí sólo por azar
Me gusta imaginar su sonrisa muy cerca,
despertar un día con él

¿Será esto amor?

Alguna vez oí su voz,
Con dejadez le he visto fumar con índice y corazón
Intento adivinar qué le puede hacer sonreír,
Dónde va cuando no está aquí

¿Será esto amor?
Será amor

No por mucho madrugar amanece más temprano

(Entre las sábanas y entre las piernas)

Doncs aquí estic. Avorrida com mai. Se suposa que estic de vacances però és una merda estar de vacances quan ningú està de vacances i no pots quedar amb cap amic perquè tots estan treballant. M'he aixecat a les 8.30 perquè havia de fer uns encàrrecs a primera hora del matí i he tornat (a les 10) i m'he posat al dia amb els blogs. Almenys he aprofitat per no seguir quedant malament amb la gent...

Estic una mica cansada d'escoltar la mateixa música, i això que tinc 1086 cançons, que són 3 dies de música segons l' i-Tunes. Però al final d'escoltar amb l'mp3 a totes hores la mateixa música, te n'acabes cansant. Volia dedicar aquests dies de festa a baixar-me coses, perquè al pis no tinc internet i des de la universitat tots aquests programes de l'estil de l'e-mule estan bloquejats. I quina ha sigut la meva sorpresa que han tancat el Razorback! No hi ha déu que es baixe res, ara! I m'he enterat jo ara de que es veu que han estat tancant un munt de servidors d'aquest tipus per perseguir la pirateria.

La veritat, és la història de sempre. Que si la propietat intel·lectual, que si bla bla bla. Però, sincerament, quina música escoltaria jo si cada vegada que vull escoltar algo que sembla que m'agrada m'hagués de comprar un disc que val més de 20€? Abans els discs valien 1000 o 1500 pts, però ara valen més de 3000!!! Me'n compro molts menys que abans, si és que me'n compro. Normalment només m'arriben a Nadal i per a l'aniversari. Per mi és una estafa gastar-me tants diners. I si almenys l'autor es quedés les peles, encara. Però em sembla que rep menys d'un 10%. Quina vergonya! I després surten els 4 més forrats a fer-se la foto amb ZP. No crec que siguin ells els més perjudicats, però en fi!

I si l'estat intervé en la pirateria dels discos d'aquesta manera, quan intervindrà mínimament en el preu de la vivenda? O en els sous denigrants que es paguen als joves? Ho sé, em repeteixo com l'all-i-oli. Però és que em sembla que ens tracten d'idiotes. Se suposa que una persona com jo que cobraré (d'aquí a uns mesos, perquè ara tinc un contracte de pràctiques que fa riure!) entre 700 i 1000€ m'he de gastar 25€ (el 5% del meu sou) en comprar un disc d'Alejandro Sanz? Evidentment no, perquè no me'l compraré. Però si ho hagués de fer, me'l compraria en el Top-Manta, que d'algo han de viure els immigrants il·legals. Segur que a ells els fa més falta.

Quina ràbia, que m'ha fet!!!!

La veritat és que el fet d'estar "desfaenat", com diuen per ací, dóna per a reflexionar sobre moltes coses :P. Ja tinc ganes d'anar-me'n de Pasqua. Dos dies i fora d'ací, ja! Me'n vaig a Alacant. Bé, de fet a Sant Vicent del Raspeig perquè tinc una amiga que treballa allà (fa classes de música en un cole) i estarem al seu pis. Volíem anar a molts llocs però, com sempre, ho vam mirar tot a última hora i ja no quedava res. És que a aquelles "para menear un pie, les cuesta media semana". Així que vam pensar d'anar a Alacant. Com a TXXX li feia il·lusió que li férem una visita, vam aprofitar. Cap de nosaltres ha estat mai per allà baix i sempre ens havia fet gràcia. TXXX té planejat portar-nos a veure moltes coses així que ja us explicaré. Si algú dels autòctons de les comarques alacantines té alguna suggerència interessant, la rebrem amb molt de gust :)

Bé, crec que ha arribat l'hora de posar-se a fer el dinar :)

Babooooouuuuum!

Com diria un amic meu:

"Me repito como el ajo-aceite" (all-i-oli al meu poble) o també "Donde dije digo..." (versió d'un periòdic valencià).

I és que, sincerament, és una cosa tan evident que em sembla ridícul que es recorri al Tribunal Suprem per tractar aquestes qüestions. I tot per quatre polítics capullos als quals els interessa tantíssim crear crispació per obtenir vots (i no parlo només del PP, sinó també del PSPV que és amb el seu govern quan va nàixer el blaverisme més fatxa i del que després el govern permanent del PP va aprofitar -i està aprofitant i revifant- tan bé), i per quatre arreplegats que fan molt de soroll i els fan cas sense saber ni per què. I tot això, unit amb el "recient" (que no ho és tant, de recient) odi a Catalunya que últimament s'ha alimentat bastant -des del desconeixement i l'interès més profund-, fan d'aquesta notícia una bomba de rellotgeria, incomprensiblement. Bomba que, paradoxalment, no crec que surti a la Televisió Valenciana "pública i de qualitat" (jajajajajajajajajaja!!!... ric però no té gens de gràcia). Perquè des d'un govern central d'"esquerra" s'ha donat per perduda la dictadura valenciana actual (encapçalada per Rita i Zaplana I el bronceado), i esperen que es morin tots per fer alguna cosa (moment en què estarà tot tan podrit i corromput que ja no hi haurà cap remei). I bé, la notícia és una gota (o galleda -poal per als autòctons-) més de TNT per al còctel explosiu que fa anys que fabriquen i que esperem que els peti a la cara, començant per Fabra, acabant per l'ex-alcalde del meu poble (que va entrar a l'alcaldia pocs mesos després de començar-li el judici sobre la ruïna que va causar a una empresa per embutxacar-se uns quants milions il·legalment), i passant per tots els constructors corruptes i els seus politiquets, que els aproven les lleis perquè facin la feina bruta coberts de (il-)legalitat. I a mamar Rita!