La Vida es Eterna en Cinco Minutos

Moltes vegades, sense poder-ho evitar, les coses canvien. Simplement el temps passa i els camins es desvien o, senzillament, se separen. I alguns cops, els fets són tan irreversibles, era tan lògic que acabés així. O tan poc lògic. No ho sé. Llavors no ho sabia. I ara, bé, simplement, ha passat. Mai més hi tornes a pensar. Queda guardat en un racó de la memòria. I, de sobte, un dia trobes una cinta de cassette. Víctor Jara. I retorna tota una època. D'innocència. De descobrir tantes coses. De quan créiem fermament que podíem canviar el món. Que aconseguiríem tants canvis. De quan totes les utopies semblaven possibles. Tardes al parc de xarrades interminables. Somnis a tocar de mans. D'aquell dia, recordo les paraules nítidament. I les veus. "T'he portat la cinta que m'has deixat. Magrada Molt"."No, queda-te-la. Te l'he gravada per tu"."Ah, sí? No ho sabia". "Clar!". "Moltes gràcies". Un somriure. Un altre somriure. I mirades furtives de reüll. Em torno a guardar la cinta a la motxilla (motxilla blau marí). Fa gairebé deu anys d'aquella conversa. Deu anys i 300 km de distància. I tantes coses pel mig. No sé per què vaig portar la cinta a Barcelona. Quan la vaig agafar ja feia temps que les coses havien canviat. Ja feia temps que no teníem aquelles converses. Tant se val. Aquestes coses passen. I no sé per què avui sento una nostàlgia. "Víctor Jara. 10 años después" curiosament es diu la cinta. I deu anys després d'aquestos deu anys, ara. Deu anys després per a nosaltres. Te recuerdo Amanda. Las calles mojadas. Et recordo. Avui et recordo tant! A l'escola, com ens aliàvem a les classes. Com coincidiem. Companys-amb totes les lletres clarament pronunciades, i tot el que això significava per a nosaltres-. Com ens enteníem. Com somniavem. Com planificàvem en món. L'institut. Primer G. I després (no sé quant temps després, ni el moment just), com si es tractés del curs natural de les coses, ens vam separar sense tornar-nos a necessitar, per ara. I avui et recordo com potser d'aquí un temps et tornaré a recordar. Com potser tu em recordaràs, o d'una altra manera. Potser ens tornarem a creuar o potser no. Potser tantes coses! No entenc per què recordar tot això em fa sentir estranya. Ara les coses semblen d'una manera. Llavors semblaven d'una altra. Senzillament pot ser que no me'n recordava.