de vuelta de todo

Cada cop que he de tornar a casa meva em poso malalta. Per un costat em ve de gust, per desconnectar (sobretot perquè he tingut una semana molt dolenta) però el fet de tornar allà i que hi hagi gent que sigui amb els (mals) rotllos de sempre que tant em sobren, m'afecta de sobremanera. Tinc ganes d'estar tranquil·la, amb els meus col·legues, contant-nos què tal ens va la vida, lamentant-nos de que ens veiem molt poc, alegrant-nos de veure'ns ara, i totes aquestes coses. I no fent el paripé davant segons qui donant la vara al costat. Hi ha gent pesada a la que m'hará de tragar per poder veure a la gent que necessito veure (els trobo a faltar!!!). Aquí tot és més fàcil: si no vull veure algú, no el veig i punt. Visc tranquil·la, amb les meves mogudes i les meves coses. Allà sembla més complicat. Però, en canvi, amb la gent m'uneix algo especial que aquí no he trobat. Per això necessito tornar alguna vegada a l'any. De vegades m'ajuda a posar-me al meu lloc per seguir endavant. Em dóna seguretat veure que, a pesar de tot el que ens separa, el que hem canviat, el que hem viscut per separat, hi ha alguna cosa que ens fa tornar i que ens fa necessitar-nos. I és incrïble adonar-te que el sentiment és mutu
.

un palacio de arena

no hay nada entre los dos
no hay nada, entonces, que esperar
porque no hay nada entre los dos
páginas vacías, sábanas vacías...
sé que nuestras dos escenas servirán
de prólogo a la soledad
porque no hay nada entre los dos
fue un sol de tormenta
un palacio de arena
y queda conseguir ayunar de ti
y negarme el sabor
el que sé que entregabas para mí
com o si nada, nada
por mi vida tú
como si nada
sé que pasarás
como la brisa pasa
y no nos deja ninguna señal
porque no hay nada entre los dos
no hay nada, entonces, que esperar
y como no hay nada entre los dos
sé que dejarás
mi corazón
como si nada

Es tan bonita esta canción! Pero me deprime un montón. Por eso me voy a abstener de hacer comentarios que me tengan 3 días dándole vueltas al tarro. No tengo ganas de pensar en ti. Esta vez no!!! Mierda! Ya estoy pensando...

por toda a minha vida...

eu sei que vou te amar
por toda a minha vida eu vou te amar
em cada despedida eu vou te amar
desesperadamente, eu sei que vou te amar
e cada verso meu será
prá te dizer que eu sei que eu vou te amar
por toda a minha vida
eu sei que vou chorar
a cada ausência tua eu vou chorar
mas cada volta tua há de apagar
o que esta ausência tua me causou
eu sei que vou sofrer
a eterna desventura de viver
a espera de viver ao lado teu
por toda a minha vida

manicomio redondo

Mi "súper"-YO

La verdad es que no pienso pasar otra vez por lo mismo. Luego me encapricho de las cosas y ya no hay quien me las saque de la cabeza. Y entonces lo paso mal. Esta vez sé que no es posible y voy a esforzarme para olvidarme de todo. No vale la pena estar jodida por algo que yo he imaginado, luego me lo he creído, después me he hecho ilusiones y todo acaba siendo una farsa. Decirme esto a mí misma es bastante duro porque es como tirar la toalla antes de empezar (puede ser un punto de vista). Pero si quiero seguir adelante en cualquier cosa (no sólo en lo que respecta a los ojos... en cualquier cosa), para que no me lastimen tengo que construirme muros alrededor porque en este mundo de mierda donde todos te pisan, tienes que aprender a pasar de todo. Así reduces el número de gente que te rodea pero sabes que los que hay, almenos valen la pena. Que ya es mucho!!! No es que vaya pasando de la gente como si fuese a-social, simplemente tanteo el terreno. Si veo que no vale la pena, paso de largo y ¡a otra cosa mariposa!

Vale, he vuelto a leer lo que acabo de escribir y me siento orgullosa de mí misma. En este arrebato de fuerza, me he rebelado contra el mal que me rodea. Pero realmente voy a poder pasar de lo que ahora me preocupa (o me interesa, más bien)?

Ya ves...

Supongo que hace tiempo que me he dado cuenta. Pero no puedo evitar ser una persona emocionalmente inestable. Últimamente en lo que a esto se refiere soy un fracaso emocional completo. Ayer, sin ir más lejos, tuve un día de mierda en general. Estuve de mala leche sin saber por qué, casi todo el día. Y el hecho de encontrarme a XXXX en ese estado no me ayudó nada. Me dejó hecha un fiasco! Y encima me miró así, con esos ojos oscuros y tan grandes que me impresionan y me intimidan. Nadie mira así a los ojos.
Pero luego llega el final del día y se me va el quelato. Estoy infinitamente cansada de la jornada laboral y todavía me queda la clase de inglés. Joder! Mi cerebro está descargado y se va a lugares lejanos y cuando me doy cuenta, ya ha pasado media hora en la que no me he enterado de nada de lo que ha dicho Maggie (se escribe así? Dios mío, nunca aprobaré ese examen!!!). Y estoy muy cansada y cualquier cosa me hace gracia y me empiezo a reír y no puedo parar. Parezco una boba adolescente en una clase del instituto. Pero cuando llego a casa y veo que a mi compañero de piso le pasa algo similar, me doy cuenta de que... iba a decir otra cosa pero de lo que me doy cuenta es de que vivo con un pirado igual que yo. Y eso me hace más gracia y me río más!
Y al día siguiente todo vuelve a empezar y me vuelvo a encontrar con los ojos. Que me impresionan. Y que me intimidan. Y que tanto me gustan. Y, a pesar de todo (lo de ayer, que aún dura hoy), no puedo evitar sentir un pinchazo de felicidad.

currupipi mix

Vaya por Dios! Pos ara resulta que després d'una setmana de nervis, tensions, mals rotllos, sense poder treballar, etc., etc., etc. resulta -deia- que el p... (sóc una malparlada de collons!) aparatejo no estava trencat. Simplement ALGÚ havia tocat un dels milions de cables i connexions que té el punyetero y estava 1mm desconnectat. Jo em sentia culpable perquè era l'última que l'havia utlitzat en vida. Sí senyor! Però no sóc culpable, jo, no! Sóc gafe!!!

otros días vendrán...

La veritat és que vaig trobar el blog de casualitat (buscant unes imatges per a un treball de classe, ya ves!) i el llegeixo més o menys regularment des de l'any passat. Mai li he fet cap comentari ni res perquè, com em diria la Laus, sóc una rancia (De fet encara no sé com se'm va acudir fer-me'n un a mi perquè no són coses pròpies de la meva persona) però el fet és que el blog m'agradava i ara ha anunciat su cierre inminente. Pos vaya... m'ha sapigut greu! Ara em sento com si s'hagués acabat una pel·li maca que vols que continuï més i més o m'hagués acabat un llibre que m'ha agradat molt o inclús com si hagués marxat una amiga o algo així. E una pena! sniff...

M'abuuuuurrroooooooo!!!

Estic esperant a que em pesin uns reactius al lab. Ara TOOOTS estan dinant menys jo. Després em posaran presses! Estic sola a la classe aquesta. És un pal perquè tinc estones que no tinc quasi res a fer (acabar d'arreglar càlculs, i poca cosa més) i estones que és tot un estrés i vaig contra rellotge. Ara mateix no tinc res a fer a part de DINAR. Vaig a veure si ja està. Ti tu tu tu tu ti ti ti ti (música d'espera de l' "1, 2, 3...")

zzZZzZzzZzZZz...

Podria haver pensat algo més original però les meves neurones no es mouen. Estan en un estat de letargo absolut. Porto tot el dia currant i crec que marxaré cap casa. Ha estat bastant soporífer. El que passa és que em fa mandra perquè fa un dia moooolt lleig i crec que ara fins i tot plou. El bus estarà ple de gent i els cristalls estaran empanyats del vapor de la gent mullada que ve del carrer. Buuufffff...! Si no plou gaire, aniré a peu a casa. Normalment m'agraden els dies plujosos però no si el meu estat d'ànim està també gris. Em ve de gust veure un bodrio de pel·li d'aquelles d'Antena 3 dels diumenges a la tarda, per poder buidar el coco saturat (són grans ocasions de fer-ho els diumenges a la tarda!), però suposo que faran algo tipo "Las tardes de Patricia" (es diu Patricia?). Però potser això m'estressarà perquè llavors veuré a gent amb el coco buit de forma permanent. Bueno, potser marxo i vaig a comprar al súper, que si no, no sé que soparé!

Ànsia

Per què t’agrada Paganini? Perquè t’entra per la boca de l’estòmac, t’empeny per on et comencen les costelles i et recorre les venes i la pell fins arribar-te a la punta dels dits. Llavors el tocaries. I el sentiment et retornaria des de la punta dels dits, per tota la pell fins on et comencen les costelles i t’arribaria tan endins com les teves entranyes. I ressonaria per l’habitació per allargar el sentiment fins el silenci.

somni

De vegades em sento en un somni quan em mires, tu. Sense nom. Una idea. Cada vegada una persona però sempre tu. I el formigueig a l'estòmac em dura tota la tarda. I el pensament se me'n va cap a indrets llunyans, imaginaris, on som tu i jo, on la vida és d'una altra manera. On ens podem estimar, on les persones s'estimen amb el cor, amb la mirada, amb els gestos, amb les paraules. On la gent sent la gent, on importen els mots i no se'ls enduu l'aire, on no hi ha soletat, on no hi ha gent que cridi al buit, on sempre hi ha algú que escolta. On tothom és tal com és i els homes no tenen un preu.

ups!

Sóc l'única que no sap com funciona això? Per què em sembla un laberint del que no sé sortir, ni exactament com he entrat? Sóc com una becària perduda en aquest blog.