Feia deu anys. I de repent era com si no haguessin passat. Amb altres passen dos dies i sembla que faci dos anys. I amb ells, el temps s'ha engolit milers de dies i tot restava igual. Les mateixes rialles, els mateixos silencis familiars. Els mateixos ulls, les mateixes ganes. Els mateixos gustos compartits -increïble que fins i tot això...!-. No me'n sé avenir. Un record de riures desmesurats que prenien cos. I, unes hores després, molta més enyorança. Me'ls estimava molt. És com si m'haguessin robat un trosset. Un trosset de mi. Només un trosset. Potser fa més mal del que em pensava.