Mirall Sonor

"Creo en mí porque algun día seré todas las cosas que amo"

31.5.06

i amb el somriure, la revolta


Després d'un cap de setmana estressant (ja se sap, quan un va a casa té ganes de visitar a tothom i fer-ho tot en 3 dies), a pesar d'haver tingut festa dilluns (celebrava l'aniversari), i passant el dia de mala hòstia de rigor (és que quan torno aquí i ja ningú em fa el dinar, ni em fa comboi, ni res de res em costa acostumar-me) em torno a sentir amb forces per escriure un post.

Necessitava 24 hores "rutinàries" per assimilar el cap de setmana. Divendres arribo a casa, deixo la maleta al mig de l'habitació i marxo corrents i contenta a comprar el regal d'aniversari del meu cosí de 7 anys (va ser fa 2 setmanes i encara no li havíem fet res... és que no saben fer res sense mi, jeje!). Dreta de cap a la tenda d'animalets (coneguda pels de la meva generació com
"la pajareria" ja que "en mis años mozos" només hi havia una en tot el poble i venien sobretot, sobretot, sobretot ocells). Al meu cosí li encanten els animals però no n'ha tingut mai cap. Està emocionadíssim amb el gos del veí, amb el niuet que son pare li va comprar per penjar a l'arbre del corral dels avis (per si algun pardalet passava per allí a dormir), amb l'ocellet del iaio i amb tot animaló que es troba per qualsevol lloc (bitxos fastigosos inclosos). Total, que al meu germà se li va acudir de regalar-li un peixet. I la menda (jo) va anar a comprar-lo. Però clar, un peixet sol no farà res i s'avorrirà. Total, que li'n vaig agafar dos. Peixos, peixera, pedretes i menjar. Au! Li ho vaig anar a portar i li vaig fer l'explicació de la responsabilitat que comporta tindre cura d'uns peixets. M'escoltava amb aquells ulls pillastres i innocents i emocionats del qui escolta una cosa molt important, contenint tota l'emoció. Primera faena: posar-los nom. Al cap d'una estona no se'n recordava i els el va canviar. I així 2 ò 3 cops. Ja no sé ni com es deuen dir. Mentre estàvem parlant (no us podeu imaginar les converses tan fructíferes que es pot tenir amb un xiquet de 7 anys!) van passar els seus cosins pel carrer (uns altres cosins). Em va deixar amb la paraula a la boca i va córrer escales avall, cridant que pugéssin per veure "una cosa" (Veniu i voreu una cosa!!! Anava dient). Total, que en 30 segons teníem allà dos crios més que també volien peixos. Res, que l'emoció encara dura perquè cada matí es desperta i el primer que fa és saludar als peixossensenomdefinit :)

Dissabte vaig juntar a uns i altres i vaig celebrar l'aniversari. Cubates a 2'5€. No fan falta més comentaris. Però m'ho vaig passar genial. Quan surts per allà, a més, sempre et trobes a uns o altres, xarres una estona, et conviden a xupitos, cubates o vés a saber què, vas d'aquí cap allà, veus poc, parles massa. És diferent de quan se surt per una ciutat gran i no coneixes a ningú. També està bé, però és distint.

A les 6.30 me n'anava a dormir dissabte, i a les 10.30 ma mare havia decidit que era hora d'esmorzar ("desdejunar" per als autòctons). L'hagués escanyat. Ja em diràs tu les ganes que tenia jo de menjar res. Però ja m'havia despertat. En la comunió vaig aguantar com vaig poder. Vesprada tranquil·la i dilluns cap aquí.

Ahir estava d'una mala llet insuportable. Ho sento per haver-ho fet pagar a més d'un. Me'n vaig anar a dinar a casa i a la tarda no vaig tornar a la uni. Havia de comprar i fer classes particulars. I, sobretot, relaxar-me. Però a pesar de tot, avui s'han portat molt, molt bé i m'han fet un regal d'aniversari que no m'esperava per a res! M'ha fet molta il·lusió perquè ha sigut sorpresa! Aish... si és que de vegades penso que no m'ho mereixo :)


22.5.06

B.B.C.


És temps de BBC. Com molts sabran, aquestes sigles, almenys en l'argot dels músics, significa: "Bodas, Bautisos y Cumuniones". Acaba la primavera i de cara a l'estiu a la gent li dóna per acostar-se més a Déu amb els sagraments o, en el cas de les bodes, per casar-se i punt (com diria la meva àvia "per lo civil").

El meu primer contacte amb les (el? la? els?) BBC, apart dels dos últims aplicats en la meva mateixa persona com "mana" la tradició de "per si de cas", va ser la Boda de la meva tia. Jo tindria uns... 8 ò 9 anys. Recordo poques coses de l'acte en sí. El meu germà i jo portàvem els anells i les "arres" (castellanada, suposo). Mon germà era un pixavit que no s'enterava de res i a mi, no sé per què, em va donar per plorar. Mira, em va entrar sentiment quan vaig veure a ma tia allà a l'altar. Llavors ja tenia la llàgrima fàcil (quan reacciones de certes maneres envers algunes coses i no saps si realment sempre has sigut així o és que t'hi has tornat, només cal recordar-se'n de coses així per aclarir-ho). Del convit no recordo gaire cosa. Només que m'havien assegut en la taula dels nens i que no coneixia a quasi bé ningú. Un parell de cosins i altres criatures estranyes que s'acabaven d'incorporar a la família amb el llavors recent enllaç. Som una família més aviat petita, nosaltres.

Després va venir la meva comunió. Sí, sí. Però d'això no recordo tantes coses. Només que va ser tres dies abans del meu aniversari i ho vaig celebrar llavors. No va ser una Cumunió amb 300 convidats com la d'altres amigues meves, ni amb pallassos, ni coses d'aquestes. Només van vindre les amiguetes de sempre (llavors eren "amiguetes") i ho vam celebrar en un restaurant d'unes piscines. Crec que érem uns 15 nens. Ah! I vam donar unes aquarel·les (dels detalls aquells que es donen en les BBC). Som molt artístics, nosaltres. Però millor això que no la figureta horrenda de "porcellana" que acaba sent un trasto que molesta allà on el fiques.

De la comunió del meu germà només recordo que ma mare m'havia fotut un vestit de nena petita que no m'agradava. Es veu que li va costar un ull de la cara i jo només me'l vaig posar aquell dia perquè l'odiava. A més, un amic de mons pares m'ho va dir: que el vestit era maco però que no feia per una nena gran com jo. "Poc coneiximent", mare meva, aquell home! Jo surto amb una cara de gos a la foto... Pobre germà meu!

Després hi ha hagut alguna comunió més en la que no van disfrutar de la meva presència. I tot seguit un període de sequera per a mi. Acabà l'època comunionera. En aquella època, les amigues de la meva tia s'anaven casant. Fulanita de tal amb fulanito de qual, menganita amb sotanito (tots coneguts al poble, eh!). Jo veia allò com una cosa de grans (de "majors", per als que són d'altres terres). Que si no sé quants diners donaré, que si no sé quin regal faré, que si quin vestit em posaré, que si no sé per què m'ha convidat, que si no hi ha relació, que si jo vaig convidar aquell i l'altre em convida a mi. Buf! Recordo llargues tardes de la meva tia i la meva àvia pensant sobre aquelles coses. A
lmenys per a mi eren llargues perquè era petita i llavors el temps va d'una altra manera. Però m'encantava escoltar totes les converses que tenien elles dues! Ja podien estar-s'hi tanta estona com vulguessin.

Però el pànic escènic (escènic, sí!) va començar quan fa gairebé 3 anys una amiga relativament propera (enteneu el que vulgueu) ens anunciava la seva boda. Hòstia!, vaig pensar. Podria haver prestat més atenció a les converses de ma tia i de l'àvia. Sempre havia pensat que eren coses que ja arribarien quan em fés gran. I no sabia quin havia sigut el moment aquest en què el món va decidir que ja ho era prou, de gran. Perquè de fet era així ja que les bodes havien començat a planejar per la meva vida. Així, directament, jo havia passat d'anar a comunions a anar a bodes! Un salt molt brusc que la societat s'hauria de plantejar. Potser caldria algun pas intermig perquè el trauma no fós tan gran. Jo no tenia (ni tinc encara, tot i que, al pas que vaig, estic començant a agafar experiència) ni idea de quins regals s'han de fer, de quants diners s'han de donar, de com s'ha d'actuar... CASAR-SE, senyor! Casar-se ho feien els grans... i amb 21 anys... s'és gran, ja, per casar-se??? La boda aquesta em molestava i no l'entenia, per motius aliens a aquest post i que, per tant, no explicaré. Però em posava nerviosa. No volia anar-hi, no, no, no! Després vaig començar a enterar-me de que si dónes diners has de donar lo que val el plat i una mica més. I que conste que els platets aquests costen, de mitjana, una "friolera" de 100€. Mare meva! Jo que no tinc un duro (a l'igual que la novia, tot cal dir-ho... però no ens n'anem per les branques) vaig haver de treballar tot un Nadal servint taules per pagar el regal i el vestit i el bolso i bla, bla, bla. I ara em ve al cap una cosa que digué Leonor Watling en una entrevista: "Cuando las bodas dejen de ser un negocio para quienes se casan, empezaré a creer que la gente se casa por amor". Perquè al cap i a la fi els que guanyaven són ells. I no eren tan amics. Bé, ella sí. Però des de la boda (fa 3 anys) només els he vist 4 cops (i 3 de casualitat, pel carrer). Molt trist. Però això és un altre tema. Al final va resultar que en la boda m'ho vaig passar de puta mare. Aquí he de puntualitzar que la més borratxa de la boda possiblement era jo (seguida de prop per la resta dels amics, tot s'ha de dir). Va haver una estona durant la qual la penya estava per ahí de picos pardos i jo estava asseguda a la taula perquè no podia amb la meva ànima. Al cambrer li devia haver fet llàstima perquè va venir a portar-me una "manzanilla" sense que li demanés res i es va estar una estona assegut al meu costat parlant-me. Al final, se'm va passar i vaig seguir a la meva. Però molt bé, eh? Encara la recordem, aquella boda! Juas, juas!

Bé, doncs en tot això m'ha fet pensar el fet que aquest diumenge tinc un altra comunió d'un cosí petit al que tampoc veig gaire. Però no em molesta, aquesta. Com que som poca família doncs anirem tots els de casa (menys el meu germà que, com sempre, s'escaqueja... per què ell pot i jo no?). Però no em vull ni imaginar com estaré diumenge en la missa (hòstia... no me'n recordava de que havia d'anar a missa!) després de la taja que pillaré dissabte per celebrar l'aniversari. Si algú coneix un remei infalible i immediat contra la ressaca (tipo els "mejunjes" que preparen les àvies i les mares a les pel·lícules, que solen ser de color marró i fan molt mal gust), agraïda li estaria.

I seguint amb la meva filosofia anti-bodes diré que aquest any (bueno, el curs que ve, vaja) m'han convidat a dues més. Una de les quals és d'algú que encara no entenc per què m'ha convidat. Què hi faré jo a la boda d'aquests dos on no conec ningú (no exagero... és un fet)?. A més, als nuvis no els conec de quasi res i el poc que ens ha "unit" aquest any s'esfumarà perquè probablement no els tornaré a veure mai més a la vida. Amb lo qual em faig una pregunta: Si jo no vull que em convides a la boda i tu no vols convidar-me.... Per què em convides??? I només se m'acut una opció: Per compromís? Que tinguin compromisos amb gent gran (tiets llunyans, cosins dels pares i familiars per l'estil) que són d'una altra època i potser el sabria greu que no els convidessin encara que no hi hagi relació (en altres generacions les coses pot ser es veuen d'aquesta manera) doncs ho puc entendre. Però pel que fa a gent de la mateixa edat, sincerament, no entenc quin compromís hi pot haver. L'altre problema és que l'altra boda a la que m'han convidat és més o menys per l'estil però amb la persona en qüestió tinc bastanta més relació. Total, que si dic a una que no vaig i a l'altra que sí potser quedo malament. Quin agobio!!!

Moraleja: Si us plau... no us caseu! I, si ho feu, que sigui un convit petitet, amb la gent a la que realment sabeu que li farà il·lusió que us caseu i que disfrutarà tant com vosaltres. I, no ens enganyem, que ho visquin tant com els nuvis, tampoc hi ha 200 persones! Per mi que no cal tanta parafernàlia. Al cap i a la fi, ha de ser només una celebració amb els amics perquè estàs content de compartir la vida amb la teva parella no? Ara que, per a això, no cal casar-se!

18.5.06

Després del Dinar, Ve el Postre


Quin sentit té assolir la cima si hi has arribat per sobre de tot? Per què moltes vegades no es valoren les persones pel que són sinó pel que haurien de fer (segons unes lleis que no sé d'on han sortit)? Per què de vegades ens costa trobar la gent adequada? És increïble com a pesar de moltes coses seguim creient i seguim tirant en davant, encara que sigui a contra corrent.

Com ja vaig dir un dia que ho faria, deixo un altre poema d'Estellés. Perquè el disfruti qui vulgui.


XLII


m’he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,

ara un pessic d’aquesta salsa,

oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,

què dieu d’aquest lluç,

és sorprenent el fet d’una cirera.


m’agrada així la vida,

aquest got d’aigua,

una jove que passa pel carrer

aquest verd

aquest pètal

allò

una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,


i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,


com aquest passarell,

aquell melic,


com la primera dent d’un infant.



El poema no queda ben tabulat com l'original perquè aquest blog posa el format que li dóna la gana. A més, no volia que quedés tan separat però passo de tornar-lo a escriure per quarta vegada.... de vegades em posa nerviosaaaaa!!! juis juis!!!

12.5.06

Divendres Afònic

Delirant
Casi a punt de caure en una grip (tot i que tinc l'esperança de no arribar fins a aquests extrems!), amb una veu de carajillera del copón (la que em surt, vaja, perquè l'afonia tampoc em deixa dir gaire cosa!), escric aquestes lletres. Avui havia d'anar a l'assaig i, òbviament, no ho faré. I em fot perquè d'aquí a res tenim el concert i... bé, s'ha d'assajar! No obstant, empraré aquestes hores de salut dubtosa en acabar la feina i anar a veure uns amics que vénen des de València a tocar aquí, aquesta nit. En tinc moltes ganes perquè ja fa temps que no els veig. Suposo que m'acoplaré de mala manera al seu plan després del concert (és el que m'han obligat a fer, vaja!), jeje! Espero que no m'acabi de fer pols el costipat...! Així que ho hauré de fer una mica light, suposo.

Bé, i ara, activitats recomanades per al cap de setmana (i la setmana que ve). Principalment per als valencians residents al principat però es pot apuntar tothom que tingui interès:

  • Ha començat ja la setmana cultural organitzada per Espai País Valencià. És una organització ("valga la redundancia"! jeje!) de valencians que resideixen a Catalunya (que en som molts!) que realitzen diverses activitats i participen en moltes d'altres. En aquest cas han organitzat la segona Setmana Cultural Valenciana que té com a objectiu donar a conéixer a tothom qui vulgui, almenys part de la cultura i la realitat valenciana. Es fan conferències, es passen documentals, pel·lícules, curts, recitals, concerts, etc. La programació la deixo aquí per qui li vingui de gust mirar-la.
  • En concret, aquest dissabte fan una macro-paella a la plaça Joanic. Bé, de fet en fan dues: una és vegetariana. Hi ha també amanida i per beure vi, pomada (de mallorca), misteleta i més coses. Després fan pilota valenciana i concert. L'any passat van fer castells, van vindre dolçainers i tabalers, vam cantar, vam ballar, vam riure molt... ens ho vam passar molt bé! Així que qui vulgui apuntar-se, ja ho sap. El preu de la paella són 8€. Suposo que us heu de posar en contacte amb algú de l'organització, però no n'estic segura.
  • L'altra recomanació imprescindible d'aquesta Setmana Cultural Valenciana és, a banda de les xarrades i tot en general, que està molt bé, "El Chou" de Xavi Castillo. Un humorista satíric i genial. És dimarts a la nit, mireu-ho al programa. A tall d'anècdota, comentar que li prohibiren l'actuació (sí, heu llegit bé "prohibir"!!! així estan les coses!) a Xàtiva per criticar el Papa i no sé qui més. Bé, si podeu anar-hi, riureu una estona!!!
  • I també sembla interessant la xarrada del divendres 19 (divendres que ve) sobre l'especulació urbanística.
  • No sé, si us ve de gust, fullegeu el programa. Hi ha coses molt interessants, en serio.
Bé, i després d'aquest incís cultural, us deixo una cançó molt maca de Leonard Cohen (que no té gaire a veure amb aquest post, però és igual!). Que passeu bon cap de setmana. Espero, jo també, no haver-me'l de passar al llit!!!




Powered by Castpost

10.5.06

Pensant


  • Aquella tarda vaig estar passejant fins ben tard. L’asfalt calent m’entristia. Hagués preferit que fos un paisatge de tragèdia, com en una pel·lícula. Com tantes vegades ho havia creat a la meva imaginació. Hagués preferit ser en un palau immens, enmig de la solitud d’uns camps erms i boirosos. Amb un fred que calés als ossos. Una tarda sense llum, com quan és a punt de venir pluja. Llavors en el moment final, haurien caigut llamps, el cel hauria embogit i una pluja espessa s’alliberaria darrere la finestra. El soroll de les gotes com a música de fons.

    Però ben mirat, ja era prou tràgic que no fos així. Que només fos un dia com qualsevol altre. Aquesta era la qüestió. La llum ataronjada s’escolava entre les fulles dels arbres escanyolits que algú havia plantat al carrer. L’ombra prima i acalorada s’anava allargant amb la meva tristesa. Tot havia esdevingut tristesa en els darrers mesos. Les hores s’havien acabant tornant grises. I la solitud havia anat ennegrint els dies. I les nits. Tantes nits.

    Anava caminant carrer avall. La meva última passejada agoniosa. Amb tots aquells fantasmes que em seguien. Em van perseguir sempre. Només era capaç de suportar-ho quan no mirava enrere. Però ens fem del que vivim. I feia massa anys que havia venut la meva ànima al diable. Vaig fer el que em semblava que calia. Més tard em vaig adonar que això em va matar. No hi havia manera de desfer-ho. No es pot tornar a començar. Hi ha moltes maneres d’equivocar-se. Però només una de fracassar. I aquesta era la meva.

    Res aconseguia d’apaivagar la responsabilitat que sentia d’haver-ho espatllat tot. Només tenim una oportunitat, perquè només vivim un cop. I se’ns demanen massa coses. Ho volem fer tot i jo em vaig equivocar. M’havia equivocat en la meva oportunitat. Havia escollit malament, ho entens? L’havia cagada!

    Sí, potser per a vosaltres tenia més coses al meu voltant. Segurament sí. La família, els amics, algunes aficions, molta vida per endavant. Però no ens enganyem. Això són coses variables. La família existeix, però no hi pots dependre. Has de trobar el teu camí. I els amics també canvien. Uns arriben i els altres marxen. Passa contínuament. Ningú és per sempre. Al final, l’única persona amb qui passaràs la resta de la teva vida és amb tu mateix. I t’has de trobar. I has de pagar un preu que jo no vaig poder suportar. Ningú em va dir que seria fàcil. Però em vaig perdre i vaig acabar embogint al fons d’un pou. Si l’única cosa que era realment meva, que em pertanyia, se’m va escapar de les mans, què em quedava? He sigut feble, ho reconec. Però no vaig trobar la manera de ser més fort. No ho pots entendre, perquè no ets jo. No saps el que sentia. Tot es va convertir en una soledat insuportable.

    No em retreguis res. Hi tenia dret. Dret a retrobar la pau amb mi mateix. Em preguntes per què no em vaig agafar a tu. Per què no vaig deixar que t’hi fiquessis. Però, per què arrosegar-te amb mi, si ja estava ofegat? T’estimo massa. Tu ho sabràs fer millor que jo.


Això no és un relat macabre, ni cap cosa que m'hagi passat mai pel cap. Però l'altre dia vaig tenir una conversa amb un amic sobre aquest tema, per un llibre que m'acabava de llegir. Parlàvem sobre fins a quin punt pot tenir una persona el dret de decidir sobre la seva vida. I és que jo penso que un fet així pot trasbalsar la vida de tots els qui tens al teu voltant, i per una part és egoïsta fer-ho perquè només estàs pensant en tu mateix. No sabria dir quin és el límit en que has de deixar de pensar en els demés i començar a pensar en tu mateix, en aquest aspecte.

Però a l'escriure aquest relat em preguntava què pot arribar a sentir una persona que es trobi en una depressió molt gran, o en una situació límit i que no tingui la força suficient per poder superar-ho. A més, hi ha gent a qui li costa més demanar ajuda perquè de vegades pot semblar un acte de feblesa. Si penso que la gent té dret a decidir sobre la seva vida en certes malalties o situacions límit (almenys, vist des de fora, perquè no m'he trobat mai en una situació així), i si trasllado això però a estats d'ànim o malalties psicològiques? Diuen que és molt difícil sortir-se'n d'una depressió, si aquesta és molt forta o dura molt temps. He intentat imaginar una situació en què es pugui donar un cas així. Si fós una persona propera a mi, probablement em desfaria i, segons com, podria ser un fet que afectés tota la meva vida. Però quin dret tinc jo sobre la seva vida per dir-li a aquesta persona que no ho faci? I quin dret té ell a fer-me a mi una cosa així? Realment la vida ens pertany tant com imaginàvem? On està el límit? Suposo que no ens pertany tant com per arribar a aquest extrems, no? Crec que sempre hi ha un camí, sempre hi ha una solució, sempre hi ha una via d'escapament. Tots passem moments dolents alguna vegada, però "ningú ens ha dit que fos fàcil", no? La gràcia està en créixer, en aprendre, en estimar la vida, en intentar no enfonsar-nos. No? Com diu una cançó de Llach: cal "aprendre a estimar-se la vida, quan la vida fa mal".

No sé. Sé que és una cosa difícil de dir i potser no ho puc entendre. Tant de bo no em trobi mai en una situació així, ni cap persona propera a mi. Suposo que li estic donant voltes al tema des que em vaig llegir Tòquio Blues. Per a mi no és un gran llibre, però hi ha varios personatges claus que se suïciden al llarg del relat. I el protagonista tracta de superar-ho, sense deixar de sentir-se culpable per voler fer-ho. Hi ha certes coses que et fan pensar. Pel que jo he entès, a pesar de tot, ell tria la vida. Per sort! Bé, espero no haver ratllat molt al personal. Petons a tots!

Què grotesca és la mort
quan és la mort
aquella calma muda
que ve després
de totes les paraules.

No sé on ho vaig llegir això, ni de qui és. Però se'm va quedar gravat.

8.5.06

Q·U·A·T·R·E


Torne per fer un encàrrec que tinc pendent. És un meme que m'ha passat Ainalma. La veritat és que a mi aquestes coses em costen una mica perquè és llegir la pregunta i automàticament la ment se'm queda en blanc. Però ho intentaré!

Quatre treballs que he tingut

- Profe particular de mates.

- Profe particular de violí (la veritat és que d'això ja fa una mica de temps encara que ho preferiria fer abans que les mates, però ja no em veig amb cor!)

- Cambrera (quin pal!!!)

- Explotada en una empresa de colorants i pigments per a ceràmica (Sí... becaria pringada que em tocava fer 8 horetes diàries per una misèria de sou; però m'ho vaig passar molt bé!!! Supose que perquè sabia que només m'havia de passar allà un parell de mesos!)

Quatre pel·lícules que puc veure repetidament

Doncs la veritat és que no m'agrada veure les pel·lícules moltes vegades perquè al final les acabe avorrint. Però bé, posaré almenys les que he vist unes quantes vegades.

- "El Rey León" quan era menuda me la vaig tragar tantes vegades que em sabia els diàlegs de memòria (encara recorde alguns fragments). He de reconéixer públicament que em va passar lo mateix amb "Mary Poppins" i "Sonrisas y lágrimas". Però això ho englobe en el mateix pack que "El Rey León"

- "Cinema Paradiso"

- "Pulp Fiction"

- Bodrios cutres tipo "Notting Hill", que posen els diumenges a la tarda. Els he vist mil cops però un diumenge que no tinc ganes de fer res, m'entretenen i les mire. :P

Quatre llocs on he viscut

- El meu poble :P

- El poble on passe l'estiu :P

- Barcelona

- Un poblet de Girona (era molt menuda i era perquè a ma mare l'havien destinada allà quan s'acabava de treure les oposicions)

Bé, no he dit res de bo en aquest apartat!

Quatre Programes/Sèries de TV que m'agraden

Bé, aquí em repetisc sobre el que vaig dir fa uns dies: em trague totes les sèries de metges!!!

- Soy el que más sabe de televisión del mundo (per cert! m'han dit que han fet fora a Mofli!!!! no m'ho puc creure!!! és que fa 2 setmanes que no ho he vist :S)

- House

- Hospital Central

- Nip/Tuck

Quatre llocs on he anat de vacances

- Florència (mmmmmmmm...)

- Amsterdam

- República Eslovaca

- Suïssa

Quatre dels meus plats preferits

- Arròs al forn (està taaaaaaaan booooooo!!!)

- Paella

- Les favetes que fa la meva àvia (per cert, avui tinc això per dinarrrr!!!!)

- Qualsevol cosa de les que fa mon pare quan està creatiu culinàriament parlant :) (sobretot m'agrada perquè no ho he de cuinar jo!!!)

Quatre webs que visite diàriament

- El correu

- Vilaweb

- El blog (encara que últimament no escric res, sempre el miro i intento llegir els altres blogs!)

- Tonteries vàries inclassificables

Quatre llocs on m'agradaria ser ara mateix

- En ma casa

- De vacances on siga

- Passejant pel carrer (fa un solet més bo!!!)

- A la platja

Quatre còmics que recomane

Potser amb els còmics no estic gaire enterada jo, però vaja. Ahí va:

- Tintín (encara ara el llegeixo!!!... i això que me'ls he llegit mil cops!)

- El Jueves

- No sé

- No sé

Quatre llibres que recomane

- "La cara oculta de la lluna", de Pasqual Mas. Conta diferents històries de persones que van viure la postguerra. Però ho fa de la mateixa manera que els meus avis me les podrien explicar a mi. Tenen a veure amb gent de la meva terra així que em resulten, per això també, molt properes. Em va encantar, vaja!

- "El déu de les coses petites", d'Arundhati Roy. Fantàstic. El recomane.

- Qualsevol de Ferran Torrent. M'encanta.

- "El Perfum", de Patrick Süskind.




Bé, Ainalmeta, espere que amb això hi hagi prou! Aquesta vegada, però, no el passe a ningú. Que el faça qui vulga (es nota que he anat a casa aquest cap de setmana, que encara tinc el meu accent!!! a veure el que dura!).