Mirall Sonor

"Creo en mí porque algun día seré todas las cosas que amo"

23.2.07

Breus


Uf! Després d'escriure això ja no espero que es passi molta gent a dir-me algo perquè fa tant de temps que no dono senyals de vida que no m'estranya. Des de l'últim cop que vaig escriure se m'ha multiplicat la feina per dos (literalment: ara sóc "pluriempleada-becària-precària" dues vegades). I això no em deixa temps quasi ni per mi. I lo últim del que tinc ganes quan arribo a casa és de posar-me davant l'ordinador... necessito vacances! I vaig a setmanes: setmanes millor, setmanes cagarro, setmanes horribles, setmanes fantàstiques. Ahir per exemple, un bon dia. Mesos de feina, d'"altibaixos", de moments en què semblava que res no sortia... comencen a deixar veure una llum. Resulta que potser és bo això de perseverar. Potser no acaben sortint les coses com esperaves, però en surten altres que no pensaves i que et sorprenen i, sobretot, t'ensenyen. Val la pena tant d'esforç per a moments com aquests. Sense cap dubte. Vaig tenir un moment d'eufòria que no sabia com canalitzar! Què estrany, no? De totes maneres, no vull cantar victòria abans d'hora. En aquestes coses s'ha de ser molt prudent. I encara queda molta feina per fer i per quadrar, que potser canvia el rumb de les coses, com m'ha passat tants cops en aquest últim any i mig. Però és bo veure fruits de les coses que vas fent, no? En què es convertiran aquests fruits és cosa del temps i de seguir treballant.

A banda d'això, he aconseguit sobreviure a dues borratxeres i un Sant Valentí (de merda)... odio aquesta data. I a una reconciliació que semblava que donaria més de sí del que realment ha donat. I a adonar-me que m'és igual el que doni de sí (cosa que em fa animar-me perquè potser estic començant a passar pàgina i ja tocava...). A una discussió tonta i la seva respectiva molt bona reconciliació (em vaig alegrar molt de que les coses poguessin tornar a la normalitat perquè mai m'havia trobat amb una situació així amb aquesta persona i no sabia com podia acabar l'assumpte). A dos caps de setmana sense fotre brot. Dos caps de setmana treballant com una negra. Dos caps de setmana a casa (aquest és un d'ells). Dos amics que s'han buscat parella i m'han abandonat. Dos amigues que han deixat a les seves respectives parelles i han tornat a donar senyals de vida (L'eterna pregunta... Per què hi ha gent que quan té parella desapareix? Per a mi això és una decepció molt gran!). La fi de les promocions de Orange (cap de setmana gratuïts a números Orange i "Una y no más" també a números Orange entre setmana) que ara no sé com afrontaré perquè m'han creat una necessitat que no tenia. Adonar-me que no tinc pont el dia 30 d'Abril i no puc anar a Basilea a veure una amiga que ha marxat a treballar allà (també aquest darrer mes que no he escrit gens). Conduir per Bcn (i que m'arrenquin la xapa del davant del cotxe i em reventin el retrovisor, per la qual cosa m'he buscat una plaça de pàrking que em costa un ronyó).

I em sembla que entre totes aquestes coses no hi ha espais en blanc. Han passat seguides, sense temps per pensar-les. Totes juntes. Ni les he pensat, ni les he paït, ni les he explicat (aquí). Sense respirar!

Sento no haver escrit durant tot aquest temps. Trobo a faltar les estones del meu blog i dels vostres. I potser encara seguiré un temps així... sense saber quan podré tornar a escriure un post. Espero que sigueu comprensius i us passeu alguna estona per veure si he renovat ;)

Petons a tots