Mirall Sonor

"Creo en mí porque algun día seré todas las cosas que amo"

7.2.08

aquest blog tanca



No ve de nou. Fa moltíssim que no escric i no tinc gaire temps de fer-ho. Han canviat tantíssimes coses a la meva vida... i ja no sento la necessitat d'explicar-les aquí. Suposo que he trobat una altra manera de treure-ho a fora. De vegades necessito escriure. De vegades no. Tant se val.

Em sap greu per la gent que he conegut aquí. Alguns (sobretot els que vaig conéixer al principi) ja han tancat. I jo he abandonat tant aquest espai que la gent s'ha oblidat de mi. Ja! Ho entenc. Tampoc jo no em passejo gaire pels blogs últimament i, si ho faig, a penes escric algun comentari.

Suposo que seguiré llegint alguna gent, per veure què fan (mira, a alguns els hi he agafat carinyo!) però res més. No em vull allargar més. Gràcies a tot el que s'ha passat per aquí alguna vegada i m'ha fet algun comentari per animar-me, per compartir coses amb mi o només per saludar-me.

Que tingueu sort!

12.12.07

aquí mai fa fred, tot i que estem al desembre!



M’agrada descobrir què portes al portaequipatges del cotxe. Que em deixis triar la música. Que diguis que sóc la bona i que fem bona parella –perquè és que fem bona parella!-. Que et compris coses per esmorzar i les deixis a casa meva –i que no senti, per això, invadit el meu espai, com tantes altres vegades-. Que em demanis permís per fer-ho (em fa gràcia, perquè no te’n refies gaire). Que t’aixequis cinc minuts abans per estar cinc minuts despert, amb mi. Que em miris així. Que ballem. Que tu també tinguis una mica de por de que tot sigui tan especial. I molts altres secrets que aquí no diré.

9.11.07

Com una bombolla



La veritat és que intento no pensar-hi, per poder interioritzar-ho i que acabi sent una cosa (mil coses) inherents al meu caràcter. Sembla contradictori, però per a mi, de moment, és l’única manera. Últimament estan passant moltes coses al meu voltant i només així puc mantenir l'enteresa. I és que cal tenir les coses molt clares, no dubtar. Si t’equivoques, mala sort. Però no titubegis (almenys no ho facis veure) perquè llavors tot se’t desmorona. Ahir vaig llegir que algú deia en un blog que li agrada la gent que s’equivoca. I a mi també. Però perquè els fa més humans dins d’una merda on un dels teus millors amics de 25 anys s’ha d’estar medicant per a l’ansietat, la teva companya de pis s’ha de tancar dins un armari i contar, segon per segon, fins a cent per no perdre els nervis en una feina horriblement pagada que cada vegada pot suportar menys; en una bombolla deformada on l’altra s’enganya a ella mateixa i manipula a tots els del seu voltant per evitar, sense adonar-se’n, d’enfrontar-se als seus problemes; mentre, l’altre aguanta com pot una feina docent que odia perquè és l'única manera que ha trobat de mantenir-se mentre intenta obtenir el que vol, somiant a tothora canviar la seva vida, i realment no sap si arribarà mai a fer-ho. I entre tot aquest merder jo m’havia de plantejar si em jutjarien? Havia de donar explicacions? No gràcies. Que pensin el que vulguin.


16.10.07

Armando Rampas


M'encanta estar així. Que m'agradi la pluja encara que caigui a bots i barrals. Que no m'importi el fred encara que em cali als ossos. Que no m'importi el calor. Riure'm de les foteses. Estar estúpidament contenta tot el dia. Tenir aquella sensació, aquell baix continu que em manté flotant a l'aire tot el dia. Tots els dies. Esperant que arribi divendres, o dissabte, o dilluns, o la nit, o el dia. O divendres! Però flotant a l'aire.

11.10.07

Fatídic Dijous



Algú em pot explicar què cony faig a les 18:53 de la vesprada d'un dijous abans d'un pont, al curro? Eh, que no? Estic fins a la monya. A veure si aquest MyFriend ve a recollir-me d'una puta vegada! És un motivat del treball!! Jo ja fa 2 hores que no sé què fer... Mare meva! Això em recorda que no tinc cap plan d'escapada aquest pont. Em consola, però, tots els pringats que estaran fent cua ara a les carreteres per pirar de les seves ciutats/pobles. Apa, foteu-vos tots!!! (Però Ponte el Cinturón, això sí). I a sobre amb el temps que us farà encara pitjor! Putes divagacions un dijous de merda!! AAAhhhh perduda de MainFriend.

Apa, adèu i bon cap de setmana a tots!!!

5.10.07

...



Estic contenta amb el que faig. Tinc moltíssima il•lusió. Només que de vegades necessitaria que m’entenguessin. Que no estiguessin sempre a la defensiva. Que es posessin al meu lloc. Que m’escoltessin. Com jo ho intento amb els altres. De vegades per fer-ho em sento més feble. Com si em tornés vulnerable. Quan és molt millor entendre’s així amb les persones. O almenys jo ho veig d’aquesta manera. I un altre cop em sento incompresa. Sola, al cap i a la fi. Com tantes altres vegades. I com d’altres tantes altres maneres. Potser sóc jo la que m’aïllo perquè tot això ho odio i no vull formar-ne part. És el preu que pago per deixar-me anar, per ser jo mateixa. És, suposo, el preu que pago. I no me’n penedeixo perquè no sabria viure d’una altra manera. Però és que avui, de sobte, la soletat m’ha abraçat i necesitava desfer-me’n, explicar-ho. No quedar-m’ho perquè em podreixi. Encara de vegades no sé manegar-m’ho per participar de tot sense deixar que les banalitats m’afectin. Altres vegades sí que puc. M’he de concentrar més en aquestes segones vegades. M’adono que estic aprenent a fer-ho. Sort que encara hi ha algú que m’escalfa l’ànima.



[…]
y en todas panes te encuentro
sólo por irte a buscar.

Per cert, avui ha mort Matilde Salvador. Jo l’he vista uns quants anys als Premis d’Octubre i anava a parlar amb ella. Cada volta que em deia alguna cosa sentia una emoció per dins… la mateixa que quan sento la Nadala del Desert. No sé si emoció, impressió, embadaliment. M’agradaria poder-la penjar però no la tinc i a Internet no la trobo. Aquest any, si la veia, volia dir-li que per fi he trobat un cor amb qui poder cantar-la. És tan preciosa que fa temps que busco un cor que la canti. I crec que he trobat el lloc. I estic tan contenta! I volia dir-li això, perquè sé que s’alegraria. Potser ara ja ho sap. No sé què em va dir ella una vegada i què he afegit jo amb la meva imaginació latent, però moltes vegades hi penso. Que si algun cop he sigut músic, mai deixaré de ser-ho. Que si m’ha agradat la música, sempre trobaré una forma o altra de dedicar-m’hi. Que quan et toca la música, roman en tu per sempre. Almenys en mi és cert. No em dedico professionalment (tot i que m'ho vaig plantejar en el seu moment), però sempre és la meva via d'escapament. Sempre estic relacionada d'una manera o altra amb una coral, una orquestra, un grup improvisat alguna temporada... Sempre em dóna alguo que cap més cosa em dóna. Que la música és preciosa. No hi ha res més bonic. Per mi, haver vist a Matilde Salvador i haver pogut parlar amb ella ha sigut molt més que un honor. Quan hi penso, sempre recordo una aura que desprenia deguda a una passió increïble per la música. És una sort que tinguem ara per sempre les seves obres. Moltes gràcies.

28.9.07

"De maíz a palomita"

video