com als vells temps

Un altre cop a l'orquestra. Concert de Nadal. Com en els vells temps. Cares noves, cares conegudes, i altres que ja només són en la memòria. Quantes estones. Allà, bones estones. A classe, de tots colors. Amor, ràbia, satisfacció, INsatisfacció, cabrejos, hores i hores d'estudi sacrificat, de vegades tan gratificant i altres tan poc. I sempre aquella sensació, diferent però comparable a l'enamorament. Aquesta sensació a la boca de l'estòmac. Que abans anava barrejada amb aquests sentiments contradictoris que, com a tants d'altres iguals que jo, m'acompanyava. I ara va barrejada amb la nostàlgia del que va ser, i del que no serà -que sempre m'acompanyarà-. Però ara em sento bé, no m'inestabilitza (almenys, no sempre). Ara és diferent. Ara ric, m'ho passo bé i toco -el que puc, és clar, però almenys toco-. I viatjo a un altre món diferent del que normalment m'envolta. I m'agrada. Sempre m'ha agradat. Però una ha de triar. I jo vaig triar lo altre.