La Recta Final

Últimament escric molt poc sovint. M'agradaria fer-ho més, i se m'acudeixen coses que voldria posar aquí i compartir amb els que em llegeixen (tot i que jo no els llegeixo amb la freqüència que voldria). Però per mil motius cada vegada m'és més difícil. No m'agradaria deixar aquest blog definitivament. Solc aferrar-me a les coses que començo i no m'agrada que s'acabin, perquè és el meu caràcter i perquè no m'agraden els finals. Els finals no existeixen. Sempre et queda alguna cosa del que has fet. Per això suposo que alguna vegada seguiré escrivint. Però imagino que aquest petit projecte que m'ha permès desfogar-me, opinar, parlar sobre incoherències, sobre coses no tan incoherents, aprendre, conéixer gent i els seus pensaments més sincers (cosa que és cada vegada més difícil) i altres no tant; gent amb la que he rigut, he plorat, he compartit opinions, he intercanviat pensaments, que m'ha ensenyat... Doncs aquesta "cosa" que ha fet tot això en mi, potser està arribant al seu final. Em sap greu, ja ho he dit. I em sap greu no visitar tant la gent perquè segueixo volent saber què diuen, com pensen, què fan... Probablement seguiré saludant de tant en tant. Un final no té per què ser un final absolut. Quasi he complert un any (amb els seus altibaixos) aquí i potser és suficient. Cal saber acabar les coses quan és el moment. I aquest sembla que ja arriba. Em vull deixar la llibertat d'escriure quan pugi o quan ho necessiti. Fa un any necessitava dir moltes coses. Volia una via d'escapament a pressió. Ara també necessito dir-ne moltes (espero que això no canvii mai!), però en paper. Obrir la llibreta i rellegir-ho, perquè no se m'oblidi. Per saber on estic i no perdre el camí. Dir-me coses a mi mateixa. Quan necessitaré venir aquí, ho faré* però poden passar tant 2 hores com 2 mesos. Simplement és en el que suposo que es convertirà ara aquest racó.

Moltes abraçades a tots i moltes gràcies. Us deixo una cançó de la reina de l'ElectroPop. És del disc Arquitectura Efímera. Sembla que parla sobre la mort. Però també sobre els adèus en general, que és a lo que jo anava :)

I crec que ja ho he dit tot.

De moment.

Powered by Castpost


ADIÓS (Fangoria)

Ahora sé que un final
no acaba nada
Y no es tan fácil olvidar
como pensaba

Después de ver como el dolor
lo cambia todo
No fué difícil comprobar
que estamos solos

Adiós, adiós, adiós
volveremos a vernos
Adiós, adiós, adiós
¿qué tal por la eternidad?

¿Qué sonará donde tú estés?
¿Qué pensarás de nuestros sueños?
¿Quién te dirá cómo volver?
¿Quién jugará a ser tu dueño?

Nunca es para siempre
Dime qué se siente

Adiós, adiós, adiós
volveremos a vernos
Adiós, adiós, adiós
te echaremos de menos
Adiós, adiós, adiós
ha valido la pena
Adiós, adiós, adiós
dime qué se siente

*Tinc pensat d'escriure algo sobre un llibre preciós que m'estic llegint

TRADUCTOR

M'agradaria escriure alguna cosa amb gràcia en aquest post, però amb una resaca no puc fer poc més que un copy&paste. Es veu que per la xarxa l'assumpte ja corre, però és tan mític que jo el recordo per qui no ho conegui. Espero que entengueu l'essència d'aquest post :)

DORA-I-MON

tant de bo els meus somnis
es fessin realitat
es fessin realitat
perquè en tinc un bon munt

en doraemon ho pot fer
de recursos en té molts
a la butxaca màgica
trobarà invents per tots

voldria poder volar
pel cel blau
(això és el casquet volador)

ah ah ah
tu sempre guanyes
doraemon

ah ah ah
tu sempre guanyes
doraemon

DORA-E-MON

els teus somnis desitjats
poden fer-se realitat
poden fer-se realitat
si tens un amic com jo

viatjaràs amb doraemon
per les portes màgiques
et durà a un país
ple de llums i color

amb la imaginació
podràs volar molt lluny
(ei! açò és un barretcòpter!)

oh oh oh
tu sempre em fas feliç
doraemon

oh oh oh
tu sempre em fas feliç
doraemon

Sentinella dels mars,

deixa'm apropar-me, ajuda'm a entendre-ho.

Què n'és de cruel la confusió,

què malaltissa la por, què tirana.

No em llencis a la sort

de les corrents de la mar,

a la deriva;

la meva embarcació és petita i estreta.

No m'estiris els rems, que llavors m'allunyaré per sempre.

No m'ensenyis la teva bellesa

i m'enceguis més tard

amb la sal de les aigües.

No em confonguis

amb contradiccions que em perden.

De Nou Aquí

Torno nostàlgica. Ho enyoraré tot. A vosaltres, a tu, la llum tènue a la nit, les passejades. El fred al carrer, els racons. Les cases, la gent. Les angoixes, els bons moments, a tu. Anar amunt i avall. No tenir res a fer. Tenir massa feina. Cantar. Ser aquí, ser allà. Poder fer això i allò, que tant ens agrada. Espero trobar en un altre lloc a altres, a tu, llum tènue a la nit, altres passejades. Diferents racons, la gent. Altres angoixes i més bons moments. A tu. A mi.

Vull que plogui i xafar els bassals, anar sense paraigües sota la pluja i ballar i girar i girar i girar i cridar i riure fins extasiar-me, fins que no pugui més. Netejar-m'ho tot amb les gotes de pluja. Estendre els braços i córrer fins a tu, i que estiguis esperant-me. I abraçar-te i riure, i riure, i riure.

I tot seguirà endavant.

Powered by Castpost