Chiuso Per Ferie

Bueno, blogosfèrics, amics, coneguts, no tan coneguts, no tan amics, gent que es passa per aquí per casualitat, gent que es passa sovint... m'acomiado de tots vosaltres, perquè me'n vaig de vacances. Avui és l'últim dia de feina, i he decidit no fotre res. Així que m'estendré en el post.

Segurament no és un adéu definitiu per les vacances, perquè probablement escriuré alguna que altra vegada aquest estiu. Però me'n vaig a la platja i allà no tinc internet. I com que per baixar al poble he de recórrer unes carreteres tan transitades que em fa mandra només de pensar-ho, doncs m'imagino que no escriuré massa sovint. Per tant, ja aviso de que potser tancaré la paradeta una temporada.

Així que ara em queda un mes i mig (més-menys una setmana, que encara no sé si vindré o no -tot i que això ho dic per a tranquilitzar-me la consciència, perquè NO penso venir!!!-) per disfrutar d'estar a la bartola, anar als Albatros o als Babel, passejar en bici, fer tai-chi (o com s'escrigui) amb les "viejes" a l'espigó de davant de casa, llegir molt, veure molt al meu cosí menudet, veure molt al meu germà (espero no arrepentir-me d'això :P), anar a la platja, a la piscina, d'excursió... I, lo més important: VEURE PARÍS!!!!!! Fa tant de temps que no vaig de viatge (fa molts estius que treballo a algun lloc o altre) que tinc tantes ganes! I, a més... París! Sempre hi he volgut anar i aquest any, ha vingut així. Primer anàvem a Eivissa, després a Menorca, després als Països Baixos... però al final anem a París! Ains... és que estic molt emocionada :P Segur que això es val com a mínim un post! Espero que tot vagi bé...!

Doncs res, que passeu unes bones vacances. Ja us aniré llegint quan pugui :) De regal us deixo una cançó de Christina Rosenvinge. Gràcies a tots els que us passeu per aquí i em deixeu algun comentari, i als que no ho feu però us llegiu els posts, també. Un petonet molt fort i "un rayo de sol" ;)

Powered by Castpost

Wingardium Leviosa

Ja em va passar amb El Senyor dels Anells, i em torna a passar amb Harry Potter. És una obsessió. No em puc concentrar en res perquè no deixo de pensar en el llibre. Abans de començar a llegir aquest tipus de novel·les no em pensava que m'agradarien. Li vaig regalar Harry Potter i la Cambra Secreta al meu germà per a un aniversari fa molts anys. Ell era molt menut i se'l va llegir d'una tirada. No sé si en 3 ò 4 dies. De seguida em va dir que li havia encantat i que sisplau li'n comprés la continuació. No li vaig fer gaire cas, la veritat.

Fins que un dia, després de bastant de temps, quan ell ja se n'havia oblidat, vaig agafar el llibre de casualitat. Va ser perquè no tenia res per llegir i em vaig recordar que a ell li havia agradat. Vaig pensar que mentre llegia aquell, podria anar buscant-ne algun altre. Però em va encantar! Quan me'l vaig acabar, vaig anar a la llibreria a comprar-me el segon. I quan em vaig acabar aquest, vaig tornar a comprar el tercer (em vaig gastar quasi tots els estalvis!). I quan me'l vaig acabar, vaig tornar a pel quart però la llibretera va riure i em va dir que encara no l'havien tret. Jo no tenia ni idea del que rodejava aquells llibres, llavors!

Des de llavors he estat a l'aguait de quan en treien un nou i me l'he comprat. Però com que cada cop fa un any que no en llegeixo cap, em torno a llegir el llibre anterior per poder enterar-me bé de la història del nou llibre. Quan començo a llegir, no puc parar. És, com ja he dit, una obsessió. Ara m'estic llegint el sisè i me'l dosifico per no acabar-me'l en un dia. A les tardes arribo a casa i intento no pensar-hi. El vull fer durar i llavors faig altres coses. Però sopo aviat i, sense mirar cap de les sèries que sempre em trago, cap a les 22h me'n vaig a llegir. Cada nit llegeixo 3 ò 4 capítols. Després penso Ja n'hi ha prou per avui i em quedo pensant en la història. I estic molt nerviosa i em costa dormir. No dormo gaire bé aquests dies. Tinc ganes d'acabar-lo però no vull que s'acabi! Buf... quines ganes de tornar a casa...


M'he quedat amb el capítol de Sectumsempra. Que ningú m'expliqui res! De totes maneres, suposo que dilluns -que serà quan torni a mirar tot això- ja me l'hauré acabat. Buf!

"si lo sé, no vengo"

De vegades penso que no sé si he fet el que hauria de fer. Si he pres les millors decisions o he triat els millors camins. No sé si vaig fer ben fet de deixar el que vaig deixar o de triar el que vaig triar. Últimament tot és tan incert que m’ofega. Sembla que no pugui tenir el dret a equivocar-me. I no és que m’hagi equivocat, és que tinc tantes possiblititats que em marejo. Que no sé què és què, ni on va cada cosa. No és que m’hagi equivocat. Simplement és que no ho sé. I no sé quan ho sabré. I no sé si serà massa tard. I no sé quan se sap que és massa tard. I no sé si ho arribaré a saber. I el fet de no saber tantes coses, de vegades em fa restar-li importancia a tot plegat. Però la qüestió és que la té, la importancia. O no, vaja. Tampoc ho sé. Com és que no hi ha ningú, el més savi del món, a qui se li puguin preguntar totes aquestes coses? Per exemple algú que et digui: No et preocupis, que si no fas això no passarà res o Segur que seràs totalment feliç si fas allò altre. Quina mena de món és aquest que no saps si has fet les coses bé i has pres les decisions que calia, fins que no estàs al final de la vida, quan ja no pots fer-hi res? No és injust? A mi m’ho sembla. I mentrestant jo vaig amb aquesta incertesa. I sembla que tothom fa el que vol fer, que tothom està segur, que tothom sap què és el millor. Tots menys jo. I així callo, i m’ho menjo tot. Cony! Potser tampoc estan tots tan segurs, i només ho fan veure i també callen. Per què no som capaços de fer les coses més fàcils?

Encara el sento en el silenci, encara que sigui de memòria. Em va aspirar l’ànima que jo li vaig donar. El sentia a cada tros del meu cos, com feia eco a dins dels meus pulmons i s’expulsava amb un crit entre les meves dents. I el vaig absorbir fins a les últimes conseqüències. Quan es va acabar, estava esgotada. Cansada i sense ànima. Semblava que se m’escapava de les mans. Només podia plorar. Però ara m’adono del que em va ensenyar. Molts cops torna. En el mínim detall, es fa corpori. En uns ulls, en un silenci. En una textura, en una veu. Torna al meu estòmac. Però m’exhaspera que elles ho converteixin en aqueixa banalitat, del tot insuportable. No m’explico com és que no ho entenen. Només pot ser el que diuen. Però per a mi és del tot inconcebible. És possible que algú no s’hagi enamorat mai?