cacaus
M'agradaria contar una història que de vegades m'ha explicat la meva àvia. Sempre que me l'explica se m'entendreix l'ànima. És una història senzilla, una anècdota més bé. De quan ella era petita. De quan la guerra. Ella, com tants d'altres, va haver de fugir del seu poble i anar a un altre lloc a viure. La meva àvia ve d'una família humil. El seu pare treballava la terra (com quasi bé tothom, llavors, per aquí) i la mare cuidava de la casa. Tinc una vaga imatge de la meva besàvia, vestida tota de negre amb un mocador al cap, amb aquella tendresa als ulls. Aquella tendresa dels avis, que no es veu en els altres. L'àvia era la més petita de tres germans. Quan començà la guerra tenia sis anys.
Quan vam estar evaquats en Les Valls, em diu, vivíem en una casa d'una família, al pis de dalt. Pujàvem unes escaletes que hi havia al costat de la porta principal, i vivíem allí, en un pis. Llavors, al poble, tothom vivia en cases amb corral i amb animals. Viure en un pis no era gaire habitual, i ella m'ho remarca perquè jo me n'adoni. No me'n recordo del nom de la dona, l'ama de la casa. Posem que es deia la tia Leonor. Abans es deia "tia" a qualsevol dona gran amb la que t'unia un vincle d'amistat. Es veu que era una família que tenia més diners. I van deixar que la família de la meva àvia es quedés allà (o li pagaven alguna cosa de lloguer, no sé). No sé per quant de temps, però es veu que van fer una bona amistat (en aquella època les amistats eren "bones").
Un dia, jo estava asseguda a les escaletes. M'agradava seure'm allà. I la tia Leonor passava, m'explicava coses. Em volia molt, la tia Leonor. Com jo era xiqueta... I mentre, jo la miro als ulls, explicant-me una història que no passa quasi d'anècdota, però que per a ella significa evocar un passat dur que ella, xiqueta com diu, va assumir com a normal. Per a ella les coses tenien un valor totalment diferent a ara. I aquell dia va passar la tia Leonor, i portava el davantal agarrat, ple de cacaus que els acabava de replegar del forn. Jo mirava els cacaus i em moria de ganes de menjar-ne. I em mira amb els seus ulls d'àvia, que lluen com quan un xiquet obre un regal de Nadal, recordant aquells cacaus. Abans no hi havia, de cacaus. Menjàvem poca cosa, sempre el mateix. I tindre cacaus era "un extra". M'explica, perquè jo ho entengui. "Un extra"... és molt típic sentir-li-ho dir a ella, quan es refereix a una cosa que li agrada molt però que normalment no es pot permetre. I la tia Leonor em va veure a mi, de xiqueta, mirant els cacaus i em va dir: - En vols?. Jo vaig fer que sí. Ma mare no en comprava de cacaus, perquè no podíem. I ella em va donar un grapat de cacaus i jo me'ls menjava, allà a les escaletes. Tan a gust! I em mira com si estigués sentint al seu paladar el gust d'aquells cacaus, que fa setanta anys es va menjar en aquella escala de la seva casa de Les Valls. I que li van saber a cel.
És curiós. No tenia joguines, ni pràcticament roba de recanvi. No hi havia res. Tot el que podia tenir ho havia de compartir amb els seus dos germans més grans. Sense plantejar-se ni tan sols, que no hagués de ser així. Els meus germans i jo no discutiem mai, em diu sempre. I no teníem res! Per a ella aquell grapat de cacaus era el regal més bo que li podien fer. Sempre m'ho explica com una cosa increïble que li va passar aquell dia. I deuria tenir sis o set anys.
No fa molt, va tornar a Les Valls i volia passar per la casa de la tia Leonor. Per recordar com era. No sé si al final, va poder entrar-hi o no. Jo només veig en ella agraïment sincer, amor, i record de la seva època de xiqueta, que amb tant poc va ser feliç, a pesar de tot. Era xiqueta, no? Diu que patien, molt. Però això no m'ho explica. M'explica sobretot la història dels cacaus.
Quan vam estar evaquats en Les Valls, em diu, vivíem en una casa d'una família, al pis de dalt. Pujàvem unes escaletes que hi havia al costat de la porta principal, i vivíem allí, en un pis. Llavors, al poble, tothom vivia en cases amb corral i amb animals. Viure en un pis no era gaire habitual, i ella m'ho remarca perquè jo me n'adoni. No me'n recordo del nom de la dona, l'ama de la casa. Posem que es deia la tia Leonor. Abans es deia "tia" a qualsevol dona gran amb la que t'unia un vincle d'amistat. Es veu que era una família que tenia més diners. I van deixar que la família de la meva àvia es quedés allà (o li pagaven alguna cosa de lloguer, no sé). No sé per quant de temps, però es veu que van fer una bona amistat (en aquella època les amistats eren "bones").
Un dia, jo estava asseguda a les escaletes. M'agradava seure'm allà. I la tia Leonor passava, m'explicava coses. Em volia molt, la tia Leonor. Com jo era xiqueta... I mentre, jo la miro als ulls, explicant-me una història que no passa quasi d'anècdota, però que per a ella significa evocar un passat dur que ella, xiqueta com diu, va assumir com a normal. Per a ella les coses tenien un valor totalment diferent a ara. I aquell dia va passar la tia Leonor, i portava el davantal agarrat, ple de cacaus que els acabava de replegar del forn. Jo mirava els cacaus i em moria de ganes de menjar-ne. I em mira amb els seus ulls d'àvia, que lluen com quan un xiquet obre un regal de Nadal, recordant aquells cacaus. Abans no hi havia, de cacaus. Menjàvem poca cosa, sempre el mateix. I tindre cacaus era "un extra". M'explica, perquè jo ho entengui. "Un extra"... és molt típic sentir-li-ho dir a ella, quan es refereix a una cosa que li agrada molt però que normalment no es pot permetre. I la tia Leonor em va veure a mi, de xiqueta, mirant els cacaus i em va dir: - En vols?. Jo vaig fer que sí. Ma mare no en comprava de cacaus, perquè no podíem. I ella em va donar un grapat de cacaus i jo me'ls menjava, allà a les escaletes. Tan a gust! I em mira com si estigués sentint al seu paladar el gust d'aquells cacaus, que fa setanta anys es va menjar en aquella escala de la seva casa de Les Valls. I que li van saber a cel.
És curiós. No tenia joguines, ni pràcticament roba de recanvi. No hi havia res. Tot el que podia tenir ho havia de compartir amb els seus dos germans més grans. Sense plantejar-se ni tan sols, que no hagués de ser així. Els meus germans i jo no discutiem mai, em diu sempre. I no teníem res! Per a ella aquell grapat de cacaus era el regal més bo que li podien fer. Sempre m'ho explica com una cosa increïble que li va passar aquell dia. I deuria tenir sis o set anys.
No fa molt, va tornar a Les Valls i volia passar per la casa de la tia Leonor. Per recordar com era. No sé si al final, va poder entrar-hi o no. Jo només veig en ella agraïment sincer, amor, i record de la seva època de xiqueta, que amb tant poc va ser feliç, a pesar de tot. Era xiqueta, no? Diu que patien, molt. Però això no m'ho explica. M'explica sobretot la història dels cacaus.
16 Comments:
At 4:52 p. m., nimue said…
la nostra gent gran encara té aquestos regal per fer-nos... és impressionant. Sembla que fa molt d'això però ells encara estan vius i les seues històries són el nostre regal.
Preciós el que has escrit avui. Molt emocionant.
At 6:02 p. m., Ainalma said…
Quina història més bonica... I quina relació més bonica, la que tens amb la teua àvia. Jo no vaig tenir la sort de conéixer-ne cap... i llegir la teua narració m'ha fet que ho trobés a faltar... Quina incongruència, no? Trobar a faltar una cosa que mai s'ha tingut...
At 11:12 p. m., Lost in Translation said…
no saps com m´ha agradat aquesta historia. Jo era molt petita quan ma avia va morir i tota la meva vida he trobat a faltar allo que donen els avis: el carinyo de una iaia/o. Com he envejat sempre als nens que no es quedaven amb la canguro perque tenien un avi/a amb qui estar i jugar i sentir explicar totes aquestes coses.
De bon grat jo desitjaria tenir un per coneixer tot allo que no posa als llibres i tota la historia (en aquest cop d´espanya) d´una guerra i una posguerra. Segurament si tothom escoltes als seus avis aprendria molt mes i a viure amb menys coses (quina gràcia que ho digui el dia de reis) pero bueno, la vida es aixi i gràcies a tu que has compartit amb tots nosaltres la historia i que d´alguna manera jo tb he gaudit d´aquest regal, moltissimes gracies. T ho agraeixo :)
At 6:51 a. m., Wods Katzenschwarz said…
Hola: (otra vez) digo porque hace rato ya había escrito todo lo que voy a poner, y es que visite otros blogs y definitivamente ha de ser el día porque todo mundo está nostalgico o depre! Pero tu historia (de la cual no entiendo todo, la verdad, digo, no se me dificulta entender, pero todo, todo, pues claro no lo tengo, pero si no, además, no ejercito) bue, lo importante es que eres capaz de evocar cosas fregonas! Moltes gracies! Y a ver si se mocha pronto con la music, que la verdad estoy interesao no sólo en eso ¿Tal vez tenga algo del Pla? Estaría chidísimo que pudieramos intercambiar además de música, pues cualquier otra cosa, digo, si tu quieres!
Bue, pues ya me voy...
Saludos!
At 6:52 a. m., Wods Katzenschwarz said…
Ah! Y la amistad siempre ha sido, al menos eso creo, una cosa sumamente valiosa!
Seamos amigos, pues!
At 3:08 p. m., Iurema said…
nimue, sí que és veritat que tenen aquestos regals per a nosaltres. tant de bo els escoltéssim més i n'aprenguéssim.
ainalma, sí que és veritat. tinc una relació molt maca amb la meva àvia. jo sento que no n'hagis conegut cap. suposo que és algo que potser necessitem de vegades, per això ho podem trobar a faltar. un petonet!
lost in translation, m'alegro de que t'hagi agradat la hostòria. tant de bo en coneguéssim tots més. ah! I no em donis les gràcies... en tot cas jo us hauria d'agrair que em llegíssiu! :)
gosu, aún no te he mirado lo de Perlmann. de Pla sí que tengo pero en Bcn, aunque esto te lo puedo solucionar en un par de días porque hoy vuelvo! (aunque me da un poco de palo... porque quiero más vacaciones!!!) Te lo mando pues pronto! Ahm! Y me parece perfecto... seamos amigos! XDDD ;)
At 6:30 p. m., CaZaDoRa De SueÑoS said…
siempre escribes en catalán :_( yo no se catalán
At 11:08 a. m., Wods Katzenschwarz said…
Good! very good! A eso si que está chido! Pues muchísimas gracias!
Les dejo aquí mi mail, por si acaso y por si alguien más quiere intercambiar material!
vik_pineda@yahoo.com.mx
Moltes gracies!
Fins aviat!
At 11:30 a. m., Lost in Translation said…
benvinguda de nou!
aquests dies estare ptoser una mica enfeinada pk començo examens la setmana que ve, ho dic per si em veieu que no passo pels blogs, o que escric menys, o que no escric res! ajajaj
espero que els reis s´hagin portat be amb tu. M´en vaig corrents a estudiar!!!!! petons
At 11:38 a. m., stel said…
Hola noia!
què tal les vacances? i els reis?
un plaer llegir-te, com sempre
:)
Muaks!!
At 3:34 p. m., Somnius said…
Quina historia mes maca, deu meu! Em fa pensar al "Mirall Trencat" de Mercé Rodoreda, qu'em va presentar la meva nina (Lost in Translation). Y si, el dic nina, perque es com aixo...una nina.
Ho escrius tan bé que fa por. No serás tu mateix Mercé, no?
Pardoneu el meu català, ho estic aprennent. Ah, i si...ho vaig llegir en català, "Mirall Trencat". :P
Petons, i gracies per passar pel meu Blog!
At 3:37 p. m., Somnius said…
Juer...me n'acabo d'adonar qu'el teu blog es diu Mirall Sonor. Desd'avui tu ets Mercé pera mi, jaja
At 3:49 p. m., Lost in Translation said…
jajaj hola! doncs tot be..estudiant molt i tal, lo de sempre. Aixi que el pitjor de estar estudiant es que estar tancada no et dona coses maques a explicar al blog, pero bueno. Mira el somnius es el meu xicot. Essent argentí n´ha apres catala a Buenos Aires i ho fa prou be oi?:P
At 5:40 p. m., Iurema said…
ohm! gosu, gracias por el mail! a ver si un dia de estos te busco lo de pla y te lo mando ;)
lost, "no sufras" si no passes... suposo que tots (o casi tots) esteu d'examens! així que em resignaré... MOLTA SORT!!!
somnius, m'alegro de que t'agradi la història! XD i felicitats pel teu català! en serio, el "parles" molt bé!!! ànims i a seguir aprenent! per cert, tinc l'adreça del teu blog i em passo sovint... ara feia dies que no escrivies, no? a veure si demà m'acabo de posar al dia i acabo de mirar-los tots! ;) em seguiré passant pel teu
cazadora, me gustaría que pudieses entender algo... a veces también escribo en castellano, es según el día. como me sale. pero es verdad que últimamente me sale en catalán! pero algo sí se entiende, no? :)
At 3:21 p. m., Silviqui said…
Quina història més tendra. Fins i tot m ´has fet recordar històries de la guerra del meu avi, que va haver de sortir corrents del poble de Saragossa on vivia per motius polítics fins a Barcelona. Aqui es va dedicar a vendre pels carrers sindria al estiu. I sempre ens deia que pregonava a crits: Sindria, sindria..amb un tall es menja, es beu i es renta la cara. Sempre recordaré aquesta i altres anécdotes com part de les treves de agost a un petit poble al costat del Ebre. Costa temps pensar-hi i ja és massa tard per agraïr-les. Petons reina
At 3:22 p. m., Iurema said…
Oh! M'has posat la pell de gallina... la meva àvia això de la síndria m'ho ha explicat algun cop. No de la platja, no sé d'on però, també venien talls síndria i deien aquesta frase!!!
:)
Jo no sé mai si els podré agrair prou als meus avis que m'expliquin totes aquestes històries.
M'alegro de que t'hagi agradat
Publica un comentari a l'entrada
<< Home