cacaus

M'agradaria contar una història que de vegades m'ha explicat la meva àvia. Sempre que me l'explica se m'entendreix l'ànima. És una història senzilla, una anècdota més bé. De quan ella era petita. De quan la guerra. Ella, com tants d'altres, va haver de fugir del seu poble i anar a un altre lloc a viure. La meva àvia ve d'una família humil. El seu pare treballava la terra (com quasi bé tothom, llavors, per aquí) i la mare cuidava de la casa. Tinc una vaga imatge de la meva besàvia, vestida tota de negre amb un mocador al cap, amb aquella tendresa als ulls. Aquella tendresa dels avis, que no es veu en els altres. L'àvia era la més petita de tres germans. Quan començà la guerra tenia sis anys.

Quan vam estar evaquats en Les Valls, em diu, vivíem en una casa d'una família, al pis de dalt. Pujàvem unes escaletes que hi havia al costat de la porta principal, i vivíem allí, en un pis. Llavors, al poble, tothom vivia en cases amb corral i amb animals. Viure en un pis no era gaire habitual, i ella m'ho remarca perquè jo me n'adoni. No me'n recordo del nom de la dona, l'ama de la casa. Posem que es deia la tia Leonor. Abans es deia "tia" a qualsevol dona gran amb la que t'unia un vincle d'amistat. Es veu que era una família que tenia més diners. I van deixar que la família de la meva àvia es quedés allà (o li pagaven alguna cosa de lloguer, no sé). No sé per quant de temps, però es veu que van fer una bona amistat (en aquella època les amistats eren "bones").

Un dia, jo estava asseguda a les escaletes. M'agradava seure'm allà. I la tia Leonor passava, m'explicava coses. Em volia molt, la tia Leonor. Com jo era xiqueta... I mentre, jo la miro als ulls, explicant-me una història que no passa quasi d'anècdota, però que per a ella significa evocar un passat dur que ella, xiqueta com diu, va assumir com a normal. Per a ella les coses tenien un valor totalment diferent a ara. I aquell dia va passar la tia Leonor, i portava el davantal agarrat, ple de cacaus que els acabava de replegar del forn. Jo mirava els cacaus i em moria de ganes de menjar-ne. I em mira amb els seus ulls d'àvia, que lluen com quan un xiquet obre un regal de Nadal, recordant aquells cacaus. Abans no hi havia, de cacaus. Menjàvem poca cosa, sempre el mateix. I tindre cacaus era "un extra". M'explica, perquè jo ho entengui. "Un extra"... és molt típic sentir-li-ho dir a ella, quan es refereix a una cosa que li agrada molt però que normalment no es pot permetre. I la tia Leonor em va veure a mi, de xiqueta, mirant els cacaus i em va dir: - En vols?. Jo vaig fer que sí. Ma mare no en comprava de cacaus, perquè no podíem. I ella em va donar un grapat de cacaus i jo me'ls menjava, allà a les escaletes. Tan a gust! I em mira com si estigués sentint al seu paladar el gust d'aquells cacaus, que fa setanta anys es va menjar en aquella escala de la seva casa de Les Valls. I que li van saber a cel.

És curiós. No tenia joguines, ni pràcticament roba de recanvi. No hi havia res. Tot el que podia tenir ho havia de compartir amb els seus dos germans més grans. Sense plantejar-se ni tan sols, que no hagués de ser així. Els meus germans i jo no discutiem mai, em diu sempre. I no teníem res! Per a ella aquell grapat de cacaus era el regal més bo que li podien fer. Sempre m'ho explica com una cosa increïble que li va passar aquell dia. I deuria tenir sis o set anys.

No fa molt, va tornar a Les Valls i volia passar per la casa de la tia Leonor. Per recordar com era. No sé si al final, va poder entrar-hi o no. Jo només veig en ella agraïment sincer, amor, i record de la seva època de xiqueta, que amb tant poc va ser feliç, a pesar de tot. Era xiqueta, no? Diu que patien, molt. Però això no m'ho explica. M'explica sobretot la història dels cacaus.