Com una bombolla

La veritat és que intento no pensar-hi, per poder interioritzar-ho i que acabi sent una cosa (mil coses) inherents al meu caràcter. Sembla contradictori, però per a mi, de moment, és l’única manera. Últimament estan passant moltes coses al meu voltant i només així puc mantenir l'enteresa. I és que cal tenir les coses molt clares, no dubtar. Si t’equivoques, mala sort. Però no titubegis (almenys no ho facis veure) perquè llavors tot se’t desmorona. Ahir vaig llegir que algú deia en un blog que li agrada la gent que s’equivoca. I a mi també. Però perquè els fa més humans dins d’una merda on un dels teus millors amics de 25 anys s’ha d’estar medicant per a l’ansietat, la teva companya de pis s’ha de tancar dins un armari i contar, segon per segon, fins a cent per no perdre els nervis en una feina horriblement pagada que cada vegada pot suportar menys; en una bombolla deformada on l’altra s’enganya a ella mateixa i manipula a tots els del seu voltant per evitar, sense adonar-se’n, d’enfrontar-se als seus problemes; mentre, l’altre aguanta com pot una feina docent que odia perquè és l'única manera que ha trobat de mantenir-se mentre intenta obtenir el que vol, somiant a tothora canviar la seva vida, i realment no sap si arribarà mai a fer-ho. I entre tot aquest merder jo m’havia de plantejar si em jutjarien? Havia de donar explicacions? No gràcies. Que pensin el que vulguin.