Després del Dinar, Ve el Postre

Quin sentit té assolir la cima si hi has arribat per sobre de tot? Per què moltes vegades no es valoren les persones pel que són sinó pel que haurien de fer (segons unes lleis que no sé d'on han sortit)? Per què de vegades ens costa trobar la gent adequada? És increïble com a pesar de moltes coses seguim creient i seguim tirant en davant, encara que sigui a contra corrent.

Com ja vaig dir un dia que ho faria, deixo un altre poema d'Estellés. Perquè el disfruti qui vulgui.

XLII

m’he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,

ara un pessic d’aquesta salsa,

oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,

què dieu d’aquest lluç,

és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,

aquest got d’aigua,

una jove que passa pel carrer

aquest verd

aquest pètal

allò

una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,

aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

El poema no queda ben tabulat com l'original perquè aquest blog posa el format que li dóna la gana. A més, no volia que quedés tan separat però passo de tornar-lo a escriure per quarta vegada.... de vegades em posa nerviosaaaaa!!! juis juis!!!