i amb el somriure, la revolta

Després d'un cap de setmana estressant (ja se sap, quan un va a casa té ganes de visitar a tothom i fer-ho tot en 3 dies), a pesar d'haver tingut festa dilluns (celebrava l'aniversari), i passant el dia de mala hòstia de rigor (és que quan torno aquí i ja ningú em fa el dinar, ni em fa comboi, ni res de res em costa acostumar-me) em torno a sentir amb forces per escriure un post.

Necessitava 24 hores "rutinàries" per assimilar el cap de setmana. Divendres arribo a casa, deixo la maleta al mig de l'habitació i marxo corrents i contenta a comprar el regal d'aniversari del meu cosí de 7 anys (va ser fa 2 setmanes i encara no li havíem fet res... és que no saben fer res sense mi, jeje!). Dreta de cap a la tenda d'animalets (coneguda pels de la meva generació com "la pajareria" ja que "en mis años mozos" només hi havia una en tot el poble i venien sobretot, sobretot, sobretot ocells). Al meu cosí li encanten els animals però no n'ha tingut mai cap. Està emocionadíssim amb el gos del veí, amb el niuet que son pare li va comprar per penjar a l'arbre del corral dels avis (per si algun pardalet passava per allí a dormir), amb l'ocellet del iaio i amb tot animaló que es troba per qualsevol lloc (bitxos fastigosos inclosos). Total, que al meu germà se li va acudir de regalar-li un peixet. I la menda (jo) va anar a comprar-lo. Però clar, un peixet sol no farà res i s'avorrirà. Total, que li'n vaig agafar dos. Peixos, peixera, pedretes i menjar. Au! Li ho vaig anar a portar i li vaig fer l'explicació de la responsabilitat que comporta tindre cura d'uns peixets. M'escoltava amb aquells ulls pillastres i innocents i emocionats del qui escolta una cosa molt important, contenint tota l'emoció. Primera faena: posar-los nom. Al cap d'una estona no se'n recordava i els el va canviar. I així 2 ò 3 cops. Ja no sé ni com es deuen dir. Mentre estàvem parlant (no us podeu imaginar les converses tan fructíferes que es pot tenir amb un xiquet de 7 anys!) van passar els seus cosins pel carrer (uns altres cosins). Em va deixar amb la paraula a la boca i va córrer escales avall, cridant que pugéssin per veure "una cosa" (Veniu i voreu una cosa!!! Anava dient). Total, que en 30 segons teníem allà dos crios més que també volien peixos. Res, que l'emoció encara dura perquè cada matí es desperta i el primer que fa és saludar als peixossensenomdefinit :)

Dissabte vaig juntar a uns i altres i vaig celebrar l'aniversari. Cubates a 2'5€. No fan falta més comentaris. Però m'ho vaig passar genial. Quan surts per allà, a més, sempre et trobes a uns o altres, xarres una estona, et conviden a xupitos, cubates o vés a saber què, vas d'aquí cap allà, veus poc, parles massa. És diferent de quan se surt per una ciutat gran i no coneixes a ningú. També està bé, però és distint.

A les 6.30 me n'anava a dormir dissabte, i a les 10.30 ma mare havia decidit que era hora d'esmorzar ("desdejunar" per als autòctons). L'hagués escanyat. Ja em diràs tu les ganes que tenia jo de menjar res. Però ja m'havia despertat. En la comunió vaig aguantar com vaig poder. Vesprada tranquil·la i dilluns cap aquí.

Ahir estava d'una mala llet insuportable. Ho sento per haver-ho fet pagar a més d'un. Me'n vaig anar a dinar a casa i a la tarda no vaig tornar a la uni. Havia de comprar i fer classes particulars. I, sobretot, relaxar-me. Però a pesar de tot, avui s'han portat molt, molt bé i m'han fet un regal d'aniversari que no m'esperava per a res! M'ha fet molta il·lusió perquè ha sigut sorpresa! Aish... si és que de vegades penso que no m'ho mereixo :)