B.B.C.

És temps de BBC. Com molts sabran, aquestes sigles, almenys en l'argot dels músics, significa: "Bodas, Bautisos y Cumuniones". Acaba la primavera i de cara a l'estiu a la gent li dóna per acostar-se més a Déu amb els sagraments o, en el cas de les bodes, per casar-se i punt (com diria la meva àvia "per lo civil").

El meu primer contacte amb les (el? la? els?) BBC, apart dels dos últims aplicats en la meva mateixa persona com "mana" la tradició de "per si de cas", va ser la Boda de la meva tia. Jo tindria uns... 8 ò 9 anys. Recordo poques coses de l'acte en sí. El meu germà i jo portàvem els anells i les "arres" (castellanada, suposo). Mon germà era un pixavit que no s'enterava de res i a mi, no sé per què, em va donar per plorar. Mira, em va entrar sentiment quan vaig veure a ma tia allà a l'altar. Llavors ja tenia la llàgrima fàcil (quan reacciones de certes maneres envers algunes coses i no saps si realment sempre has sigut així o és que t'hi has tornat, només cal recordar-se'n de coses així per aclarir-ho). Del convit no recordo gaire cosa. Només que m'havien assegut en la taula dels nens i que no coneixia a quasi bé ningú. Un parell de cosins i altres criatures estranyes que s'acabaven d'incorporar a la família amb el llavors recent enllaç. Som una família més aviat petita, nosaltres.

Després va venir la meva comunió. Sí, sí. Però d'això no recordo tantes coses. Només que va ser tres dies abans del meu aniversari i ho vaig celebrar llavors. No va ser una Cumunió amb 300 convidats com la d'altres amigues meves, ni amb pallassos, ni coses d'aquestes. Només van vindre les amiguetes de sempre (llavors eren "amiguetes") i ho vam celebrar en un restaurant d'unes piscines. Crec que érem uns 15 nens. Ah! I vam donar unes aquarel·les (dels detalls aquells que es donen en les BBC). Som molt artístics, nosaltres. Però millor això que no la figureta horrenda de "porcellana" que acaba sent un trasto que molesta allà on el fiques.

De la comunió del meu germà només recordo que ma mare m'havia fotut un vestit de nena petita que no m'agradava. Es veu que li va costar un ull de la cara i jo només me'l vaig posar aquell dia perquè l'odiava. A més, un amic de mons pares m'ho va dir: que el vestit era maco però que no feia per una nena gran com jo. "Poc coneiximent", mare meva, aquell home! Jo surto amb una cara de gos a la foto... Pobre germà meu!

Després hi ha hagut alguna comunió més en la que no van disfrutar de la meva presència. I tot seguit un període de sequera per a mi. Acabà l'època comunionera. En aquella època, les amigues de la meva tia s'anaven casant. Fulanita de tal amb fulanito de qual, menganita amb sotanito (tots coneguts al poble, eh!). Jo veia allò com una cosa de grans (de "majors", per als que són d'altres terres). Que si no sé quants diners donaré, que si no sé quin regal faré, que si quin vestit em posaré, que si no sé per què m'ha convidat, que si no hi ha relació, que si jo vaig convidar aquell i l'altre em convida a mi. Buf! Recordo llargues tardes de la meva tia i la meva àvia pensant sobre aquelles coses. Almenys per a mi eren llargues perquè era petita i llavors el temps va d'una altra manera. Però m'encantava escoltar totes les converses que tenien elles dues! Ja podien estar-s'hi tanta estona com vulguessin.

Però el pànic escènic (escènic, sí!) va començar quan fa gairebé 3 anys una amiga relativament propera (enteneu el que vulgueu) ens anunciava la seva boda. Hòstia!, vaig pensar. Podria haver prestat més atenció a les converses de ma tia i de l'àvia. Sempre havia pensat que eren coses que ja arribarien quan em fés gran. I no sabia quin havia sigut el moment aquest en què el món va decidir que ja ho era prou, de gran. Perquè de fet era així ja que les bodes havien començat a planejar per la meva vida. Així, directament, jo havia passat d'anar a comunions a anar a bodes! Un salt molt brusc que la societat s'hauria de plantejar. Potser caldria algun pas intermig perquè el trauma no fós tan gran. Jo no tenia (ni tinc encara, tot i que, al pas que vaig, estic començant a agafar experiència) ni idea de quins regals s'han de fer, de quants diners s'han de donar, de com s'ha d'actuar... CASAR-SE, senyor! Casar-se ho feien els grans... i amb 21 anys... s'és gran, ja, per casar-se??? La boda aquesta em molestava i no l'entenia, per motius aliens a aquest post i que, per tant, no explicaré. Però em posava nerviosa. No volia anar-hi, no, no, no! Després vaig començar a enterar-me de que si dónes diners has de donar lo que val el plat i una mica més. I que conste que els platets aquests costen, de mitjana, una "friolera" de 100€. Mare meva! Jo que no tinc un duro (a l'igual que la novia, tot cal dir-ho... però no ens n'anem per les branques) vaig haver de treballar tot un Nadal servint taules per pagar el regal i el vestit i el bolso i bla, bla, bla. I ara em ve al cap una cosa que digué Leonor Watling en una entrevista: "Cuando las bodas dejen de ser un negocio para quienes se casan, empezaré a creer que la gente se casa por amor". Perquè al cap i a la fi els que guanyaven són ells. I no eren tan amics. Bé, ella sí. Però des de la boda (fa 3 anys) només els he vist 4 cops (i 3 de casualitat, pel carrer). Molt trist. Però això és un altre tema. Al final va resultar que en la boda m'ho vaig passar de puta mare. Aquí he de puntualitzar que la més borratxa de la boda possiblement era jo (seguida de prop per la resta dels amics, tot s'ha de dir). Va haver una estona durant la qual la penya estava per ahí de picos pardos i jo estava asseguda a la taula perquè no podia amb la meva ànima. Al cambrer li devia haver fet llàstima perquè va venir a portar-me una "manzanilla" sense que li demanés res i es va estar una estona assegut al meu costat parlant-me. Al final, se'm va passar i vaig seguir a la meva. Però molt bé, eh? Encara la recordem, aquella boda! Juas, juas!

Bé, doncs en tot això m'ha fet pensar el fet que aquest diumenge tinc un altra comunió d'un cosí petit al que tampoc veig gaire. Però no em molesta, aquesta. Com que som poca família doncs anirem tots els de casa (menys el meu germà que, com sempre, s'escaqueja... per què ell pot i jo no?). Però no em vull ni imaginar com estaré diumenge en la missa (hòstia... no me'n recordava de que havia d'anar a missa!) després de la taja que pillaré dissabte per celebrar l'aniversari. Si algú coneix un remei infalible i immediat contra la ressaca (tipo els "mejunjes" que preparen les àvies i les mares a les pel·lícules, que solen ser de color marró i fan molt mal gust), agraïda li estaria.

I seguint amb la meva filosofia anti-bodes diré que aquest any (bueno, el curs que ve, vaja) m'han convidat a dues més. Una de les quals és d'algú que encara no entenc per què m'ha convidat. Què hi faré jo a la boda d'aquests dos on no conec ningú (no exagero... és un fet)?. A més, als nuvis no els conec de quasi res i el poc que ens ha "unit" aquest any s'esfumarà perquè probablement no els tornaré a veure mai més a la vida. Amb lo qual em faig una pregunta: Si jo no vull que em convides a la boda i tu no vols convidar-me.... Per què em convides??? I només se m'acut una opció: Per compromís? Que tinguin compromisos amb gent gran (tiets llunyans, cosins dels pares i familiars per l'estil) que són d'una altra època i potser el sabria greu que no els convidessin encara que no hi hagi relació (en altres generacions les coses pot ser es veuen d'aquesta manera) doncs ho puc entendre. Però pel que fa a gent de la mateixa edat, sincerament, no entenc quin compromís hi pot haver. L'altre problema és que l'altra boda a la que m'han convidat és més o menys per l'estil però amb la persona en qüestió tinc bastanta més relació. Total, que si dic a una que no vaig i a l'altra que sí potser quedo malament. Quin agobio!!!

Moraleja: Si us plau... no us caseu! I, si ho feu, que sigui un convit petitet, amb la gent a la que realment sabeu que li farà il·lusió que us caseu i que disfrutarà tant com vosaltres. I, no ens enganyem, que ho visquin tant com els nuvis, tampoc hi ha 200 persones! Per mi que no cal tanta parafernàlia. Al cap i a la fi, ha de ser només una celebració amb els amics perquè estàs content de compartir la vida amb la teva parella no? Ara que, per a això, no cal casar-se!