Pensant

• Aquella tarda vaig estar passejant fins ben tard. L’asfalt calent m’entristia. Hagués preferit que fos un paisatge de tragèdia, com en una pel·lícula. Com tantes vegades ho havia creat a la meva imaginació. Hagués preferit ser en un palau immens, enmig de la solitud d’uns camps erms i boirosos. Amb un fred que calés als ossos. Una tarda sense llum, com quan és a punt de venir pluja. Llavors en el moment final, haurien caigut llamps, el cel hauria embogit i una pluja espessa s’alliberaria darrere la finestra. El soroll de les gotes com a música de fons.

  Però ben mirat, ja era prou tràgic que no fos així. Que només fos un dia com qualsevol altre. Aquesta era la qüestió. La llum ataronjada s’escolava entre les fulles dels arbres escanyolits que algú havia plantat al carrer. L’ombra prima i acalorada s’anava allargant amb la meva tristesa. Tot havia esdevingut tristesa en els darrers mesos. Les hores s’havien acabant tornant grises. I la solitud havia anat ennegrint els dies. I les nits. Tantes nits.

  Anava caminant carrer avall. La meva última passejada agoniosa. Amb tots aquells fantasmes que em seguien. Em van perseguir sempre. Només era capaç de suportar-ho quan no mirava enrere. Però ens fem del que vivim. I feia massa anys que havia venut la meva ànima al diable. Vaig fer el que em semblava que calia. Més tard em vaig adonar que això em va matar. No hi havia manera de desfer-ho. No es pot tornar a començar. Hi ha moltes maneres d’equivocar-se. Però només una de fracassar. I aquesta era la meva.

  Res aconseguia d’apaivagar la responsabilitat que sentia d’haver-ho espatllat tot. Només tenim una oportunitat, perquè només vivim un cop. I se’ns demanen massa coses. Ho volem fer tot i jo em vaig equivocar. M’havia equivocat en la meva oportunitat. Havia escollit malament, ho entens? L’havia cagada!

  Sí, potser per a vosaltres tenia més coses al meu voltant. Segurament sí. La família, els amics, algunes aficions, molta vida per endavant. Però no ens enganyem. Això són coses variables. La família existeix, però no hi pots dependre. Has de trobar el teu camí. I els amics també canvien. Uns arriben i els altres marxen. Passa contínuament. Ningú és per sempre. Al final, l’única persona amb qui passaràs la resta de la teva vida és amb tu mateix. I t’has de trobar. I has de pagar un preu que jo no vaig poder suportar. Ningú em va dir que seria fàcil. Però em vaig perdre i vaig acabar embogint al fons d’un pou. Si l’única cosa que era realment meva, que em pertanyia, se’m va escapar de les mans, què em quedava? He sigut feble, ho reconec. Però no vaig trobar la manera de ser més fort. No ho pots entendre, perquè no ets jo. No saps el que sentia. Tot es va convertir en una soledat insuportable.

  No em retreguis res. Hi tenia dret. Dret a retrobar la pau amb mi mateix. Em preguntes per què no em vaig agafar a tu. Per què no vaig deixar que t’hi fiquessis. Però, per què arrosegar-te amb mi, si ja estava ofegat? T’estimo massa. Tu ho sabràs fer millor que jo.

Això no és un relat macabre, ni cap cosa que m'hagi passat mai pel cap. Però l'altre dia vaig tenir una conversa amb un amic sobre aquest tema, per un llibre que m'acabava de llegir. Parlàvem sobre fins a quin punt pot tenir una persona el dret de decidir sobre la seva vida. I és que jo penso que un fet així pot trasbalsar la vida de tots els qui tens al teu voltant, i per una part és egoïsta fer-ho perquè només estàs pensant en tu mateix. No sabria dir quin és el límit en que has de deixar de pensar en els demés i començar a pensar en tu mateix, en aquest aspecte.

Però a l'escriure aquest relat em preguntava què pot arribar a sentir una persona que es trobi en una depressió molt gran, o en una situació límit i que no tingui la força suficient per poder superar-ho. A més, hi ha gent a qui li costa més demanar ajuda perquè de vegades pot semblar un acte de feblesa. Si penso que la gent té dret a decidir sobre la seva vida en certes malalties o situacions límit (almenys, vist des de fora, perquè no m'he trobat mai en una situació així), i si trasllado això però a estats d'ànim o malalties psicològiques? Diuen que és molt difícil sortir-se'n d'una depressió, si aquesta és molt forta o dura molt temps. He intentat imaginar una situació en què es pugui donar un cas així. Si fós una persona propera a mi, probablement em desfaria i, segons com, podria ser un fet que afectés tota la meva vida. Però quin dret tinc jo sobre la seva vida per dir-li a aquesta persona que no ho faci? I quin dret té ell a fer-me a mi una cosa així? Realment la vida ens pertany tant com imaginàvem? On està el límit? Suposo que no ens pertany tant com per arribar a aquest extrems, no? Crec que sempre hi ha un camí, sempre hi ha una solució, sempre hi ha una via d'escapament. Tots passem moments dolents alguna vegada, però "ningú ens ha dit que fos fàcil", no? La gràcia està en créixer, en aprendre, en estimar la vida, en intentar no enfonsar-nos. No? Com diu una cançó de Llach: cal "aprendre a estimar-se la vida, quan la vida fa mal".

No sé. Sé que és una cosa difícil de dir i potser no ho puc entendre. Tant de bo no em trobi mai en una situació així, ni cap persona propera a mi. Suposo que li estic donant voltes al tema des que em vaig llegir Tòquio Blues. Per a mi no és un gran llibre, però hi ha varios personatges claus que se suïciden al llarg del relat. I el protagonista tracta de superar-ho, sense deixar de sentir-se culpable per voler fer-ho. Hi ha certes coses que et fan pensar. Pel que jo he entès, a pesar de tot, ell tria la vida. Per sort! Bé, espero no haver ratllat molt al personal. Petons a tots!

Què grotesca és la mort
quan és la mort
aquella calma muda
que ve després
de totes les paraules.

No sé on ho vaig llegir això, ni de qui és. Però se'm va quedar gravat.