"si lo sé, no vengo"

De vegades penso que no sé si he fet el que hauria de fer. Si he pres les millors decisions o he triat els millors camins. No sé si vaig fer ben fet de deixar el que vaig deixar o de triar el que vaig triar. Últimament tot és tan incert que m’ofega. Sembla que no pugui tenir el dret a equivocar-me. I no és que m’hagi equivocat, és que tinc tantes possiblititats que em marejo. Que no sé què és què, ni on va cada cosa. No és que m’hagi equivocat. Simplement és que no ho sé. I no sé quan ho sabré. I no sé si serà massa tard. I no sé quan se sap que és massa tard. I no sé si ho arribaré a saber. I el fet de no saber tantes coses, de vegades em fa restar-li importancia a tot plegat. Però la qüestió és que la té, la importancia. O no, vaja. Tampoc ho sé. Com és que no hi ha ningú, el més savi del món, a qui se li puguin preguntar totes aquestes coses? Per exemple algú que et digui: No et preocupis, que si no fas això no passarà res o Segur que seràs totalment feliç si fas allò altre. Quina mena de món és aquest que no saps si has fet les coses bé i has pres les decisions que calia, fins que no estàs al final de la vida, quan ja no pots fer-hi res? No és injust? A mi m’ho sembla. I mentrestant jo vaig amb aquesta incertesa. I sembla que tothom fa el que vol fer, que tothom està segur, que tothom sap què és el millor. Tots menys jo. I així callo, i m’ho menjo tot. Cony! Potser tampoc estan tots tan segurs, i només ho fan veure i també callen. Per què no som capaços de fer les coses més fàcils?