"De maíz a palomita"

Passem pàgina

Ja fa temps que no escric. La veritat és que la meva vida ha canviat molt des de l'ultim post. I no és cap frase estupenda perquè vulgui fer-me la interessant. Per bé o per mal, no ho faig gaire jo, això. La realitat és que he començat de nou, un altre cop. No estava malament però tampoc estava bé. Simplement havia arribat un moment en què em trobava en una situació d'impàs (impàs?) permanent. Estancada. En un moment que sabia que era passatger però que no passava mai. I una de les coses que he après aquests darrers anys és que les coses no vénen perquè sí, que no canvien perquè sí. Si no fas res, pots romandre en una mateixa situació per sempre esperant que passi alguna cosa. I llavors t'has d'arriscar i intentar apostar per quelcom (quelcom...:S) que t'il·lusioni, per molt que et costi. Jo és el que he volgut fer. I, amb tot, aquí estic. En una ciutat nova. Amb gent que se suposa que és més propera a mi, però entre la que (enc)ara em sento estranya (potser a partir d'ara sempre em passarà això). Vivint amb altres companys. Anant per carrers diferents, amb sorolls nous, mobles nous, veus noves, entre vides noves, aprenent noves coses, espero que ensenyant-ne d'altres. Estic cagada, per què negar-ho. Hi ha moments en què no sé on sóc ni com m'he atrevit, tot i que intento sobreposar-m'hi. I és que havia de fer alguna cosa. I volia fer això. El que estic fent. Em costa acostumar-me a les novetats, i m'esforço molt. Cada dia. En cada cosa. En cada nova situació (no podríeu imaginar quantes noves situacions se'm presenten al llarg del dia). Intento asserenar-me. M'adono que he madurat. M'adono que em falta madurar encara. Procuro créixer al màxim.

Aquest cap de setmana vaig a Bcn a reunir-me amb els amics d'abans, amb els carrers d'abans, amb les olors d'abans. Amb aquesta ciutat, que tant estimo. Espero aconseguir estar bé. Espero passar la prova de la millor manera possible. La vida són aquests canvis. Ningú volem que la nostra vida es converteixi en un adzucac. Hem de superar totes les proves. I jo necessito tota la força del món. Se suposa que he tornat. Se suposa que he après alguna cosa. Se suposen tantes coses que espero tenir prou força per enfrontar-me. D'això es tracta, no? De véncer-ho tot de mica en mica. De poder les petites coses perquè al final hagis pogut una gran cosa. Tinc por, però també il·lusió. Ningú ha dit que les desicions són fàcils, no?

Així que crec que he tornat (aquí, si més no, vaja!). Des d'una altra banda, però un altre cop. Almenys el blog em permet estar lligada d'alguna manera a mi mateixa. Espero que em segueixi visitant la gent de sempre.

PD. Per cert, una canço preciosa. Del gran Bob Dylan. La lletra aquí.