Estic contenta amb el que faig. Tinc moltíssima il•lusió. Només que de vegades necessitaria que m’entenguessin. Que no estiguessin sempre a la defensiva. Que es posessin al meu lloc. Que m’escoltessin. Com jo ho intento amb els altres. De vegades per fer-ho em sento més feble. Com si em tornés vulnerable. Quan és molt millor entendre’s així amb les persones. O almenys jo ho veig d’aquesta manera. I un altre cop em sento incompresa. Sola, al cap i a la fi. Com tantes altres vegades. I com d’altres tantes altres maneres. Potser sóc jo la que m’aïllo perquè tot això ho odio i no vull formar-ne part. És el preu que pago per deixar-me anar, per ser jo mateixa. És, suposo, el preu que pago. I no me’n penedeixo perquè no sabria viure d’una altra manera. Però és que avui, de sobte, la soletat m’ha abraçat i necesitava desfer-me’n, explicar-ho. No quedar-m’ho perquè em podreixi. Encara de vegades no sé manegar-m’ho per participar de tot sense deixar que les banalitats m’afectin. Altres vegades sí que puc. M’he de concentrar més en aquestes segones vegades. M’adono que estic aprenent a fer-ho. Sort que encara hi ha algú que m’escalfa l’ànima.
[…]
y en todas panes te encuentro
sólo por irte a buscar.
Per cert, avui ha mort Matilde Salvador. Jo l’he vista uns quants anys als Premis d’Octubre i anava a parlar amb ella. Cada volta que em deia alguna cosa sentia una emoció per dins… la mateixa que quan sento la Nadala del Desert. No sé si emoció, impressió, embadaliment. M’agradaria poder-la penjar però no la tinc i a Internet no la trobo. Aquest any, si la veia, volia dir-li que per fi he trobat un cor amb qui poder cantar-la. És tan preciosa que fa temps que busco un cor que la canti. I crec que he trobat el lloc. I estic tan contenta! I volia dir-li això, perquè sé que s’alegraria. Potser ara ja ho sap. No sé què em va dir ella una vegada i què he afegit jo amb la meva imaginació latent, però moltes vegades hi penso. Que si algun cop he sigut músic, mai deixaré de ser-ho. Que si m’ha agradat la música, sempre trobaré una forma o altra de dedicar-m’hi. Que quan et toca la música, roman en tu per sempre. Almenys en mi és cert. No em dedico professionalment (tot i que m'ho vaig plantejar en el seu moment), però sempre és la meva via d'escapament. Sempre estic relacionada d'una manera o altra amb una coral, una orquestra, un grup improvisat alguna temporada... Sempre em dóna alguo que cap més cosa em dóna. Que la música és preciosa. No hi ha res més bonic. Per mi, haver vist a Matilde Salvador i haver pogut parlar amb ella ha sigut molt més que un honor. Quan hi penso, sempre recordo una aura que desprenia deguda a una passió increïble per la música. És una sort que tinguem ara per sempre les seves obres. Moltes gràcies.
