Encara el sento en el silenci, encara que sigui de memòria. Em va aspirar l’ànima que jo li vaig donar. El sentia a cada tros del meu cos, com feia eco a dins dels meus pulmons i s’expulsava amb un crit entre les meves dents. I el vaig absorbir fins a les últimes conseqüències. Quan es va acabar, estava esgotada. Cansada i sense ànima. Semblava que se m’escapava de les mans. Només podia plorar. Però ara m’adono del que em va ensenyar. Molts cops torna. En el mínim detall, es fa corpori. En uns ulls, en un silenci. En una textura, en una veu. Torna al meu estòmac. Però m’exhaspera que elles ho converteixin en aqueixa banalitat, del tot insuportable. No m’explico com és que no ho entenen. Només pot ser el que diuen. Però per a mi és del tot inconcebible. És possible que algú no s’hagi enamorat mai?