Mirall Sonor

aquest blog tanca

2008-02-07T18:49:00.000Z

No ve de nou. Fa moltíssim que no escric i no tinc gaire temps de fer-ho. Han canviat tantíssimes coses a la meva vida... i ja no sento la necessitat d'explicar-les aquí. Suposo que he trobat una altra manera de treure-ho a fora. De vegades necessito escriure. De vegades no. Tant se val.

Em sap greu per la gent que he conegut aquí. Alguns (sobretot els que vaig conéixer al principi) ja han tancat. I jo he abandonat tant aquest espai que la gent s'ha oblidat de mi. Ja! Ho entenc. Tampoc jo no em passejo gaire pels blogs últimament i, si ho faig, a penes escric algun comentari.

Suposo que seguiré llegint alguna gent, per veure què fan (mira, a alguns els hi he agafat carinyo!) però res més. No em vull allargar més. Gràcies a tot el que s'ha passat per aquí alguna vegada i m'ha fet algun comentari per animar-me, per compartir coses amb mi o només per saludar-me.

Que tingueu sort!

aquí mai fa fred, tot i que estem al desembre!

2007-12-12T10:09:00.000Z

M’agrada descobrir què portes al portaequipatges del cotxe. Que em deixis triar la música. Que diguis que sóc la bona i que fem bona parella –perquè és que fem bona parella!-. Que et compris coses per esmorzar i les deixis a casa meva –i que no senti, per això, invadit el meu espai, com tantes altres vegades-. Que em demanis permís per fer-ho (em fa gràcia, perquè no te’n refies gaire). Que t’aixequis cinc minuts abans per estar cinc minuts despert, amb mi. Que em miris així. Que ballem. Que tu també tinguis una mica de por de que tot sigui tan especial. I molts altres secrets que aquí no diré.

Com una bombolla

2007-11-09T07:46:00.000Z

La veritat és que intento no pensar-hi, per poder interioritzar-ho i que acabi sent una cosa (mil coses) inherents al meu caràcter. Sembla contradictori, però per a mi, de moment, és l’única manera. Últimament estan passant moltes coses al meu voltant i només així puc mantenir l'enteresa. I és que cal tenir les coses molt clares, no dubtar. Si t’equivoques, mala sort. Però no titubegis (almenys no ho facis veure) perquè llavors tot se’t desmorona. Ahir vaig llegir que algú deia en un blog que li agrada la gent que s’equivoca. I a mi també. Però perquè els fa més humans dins d’una merda on un dels teus millors amics de 25 anys s’ha d’estar medicant per a l’ansietat, la teva companya de pis s’ha de tancar dins un armari i contar, segon per segon, fins a cent per no perdre els nervis en una feina horriblement pagada que cada vegada pot suportar menys; en una bombolla deformada on l’altra s’enganya a ella mateixa i manipula a tots els del seu voltant per evitar, sense adonar-se’n, d’enfrontar-se als seus problemes; mentre, l’altre aguanta com pot una feina docent que odia perquè és l'única manera que ha trobat de mantenir-se mentre intenta obtenir el que vol, somiant a tothora canviar la seva vida, i realment no sap si arribarà mai a fer-ho. I entre tot aquest merder jo m’havia de plantejar si em jutjarien? Havia de donar explicacions? No gràcies. Que pensin el que vulguin.

Armando Rampas

2007-10-16T16:43:00.000+01:00

M'encanta estar així. Que m'agradi la pluja encara que caigui a bots i barrals. Que no m'importi el fred encara que em cali als ossos. Que no m'importi el calor. Riure'm de les foteses. Estar estúpidament contenta tot el dia. Tenir aquella sensació, aquell baix continu que em manté flotant a l'aire tot el dia. Tots els dies. Esperant que arribi divendres, o dissabte, o dilluns, o la nit, o el dia. O divendres! Però flotant a l'aire.

Fatídic Dijous

2007-10-11T17:51:00.000+01:00

Algú em pot explicar què cony faig a les 18:53 de la vesprada d'un dijous abans d'un pont, al curro? Eh, que no? Estic fins a la monya. A veure si aquest MyFriend ve a recollir-me d'una puta vegada! És un motivat del treball!! Jo ja fa 2 hores que no sé què fer... Mare meva! Això em recorda que no tinc cap plan d'escapada aquest pont. Em consola, però, tots els pringats que estaran fent cua ara a les carreteres per pirar de les seves ciutats/pobles. Apa, foteu-vos tots!!! (Però Ponte el Cinturón, això sí). I a sobre amb el temps que us farà encara pitjor! Putes divagacions un dijous de merda!! AAAhhhh perduda de MainFriend.

Apa, adèu i bon cap de setmana a tots!!!

...

2007-10-05T23:58:00.000+01:00

Estic contenta amb el que faig. Tinc moltíssima il•lusió. Només que de vegades necessitaria que m’entenguessin. Que no estiguessin sempre a la defensiva. Que es posessin al meu lloc. Que m’escoltessin. Com jo ho intento amb els altres. De vegades per fer-ho em sento més feble. Com si em tornés vulnerable. Quan és molt millor entendre’s així amb les persones. O almenys jo ho veig d’aquesta manera. I un altre cop em sento incompresa. Sola, al cap i a la fi. Com tantes altres vegades. I com d’altres tantes altres maneres. Potser sóc jo la que m’aïllo perquè tot això ho odio i no vull formar-ne part. És el preu que pago per deixar-me anar, per ser jo mateixa. És, suposo, el preu que pago. I no me’n penedeixo perquè no sabria viure d’una altra manera. Però és que avui, de sobte, la soletat m’ha abraçat i necesitava desfer-me’n, explicar-ho. No quedar-m’ho perquè em podreixi. Encara de vegades no sé manegar-m’ho per participar de tot sense deixar que les banalitats m’afectin. Altres vegades sí que puc. M’he de concentrar més en aquestes segones vegades. M’adono que estic aprenent a fer-ho. Sort que encara hi ha algú que m’escalfa l’ànima.

[…]
y en todas panes te encuentro
sólo por irte a buscar.

Per cert, avui ha mort Matilde Salvador. Jo l’he vista uns quants anys als Premis d’Octubre i anava a parlar amb ella. Cada volta que em deia alguna cosa sentia una emoció per dins… la mateixa que quan sento la Nadala del Desert. No sé si emoció, impressió, embadaliment. M’agradaria poder-la penjar però no la tinc i a Internet no la trobo. Aquest any, si la veia, volia dir-li que per fi he trobat un cor amb qui poder cantar-la. És tan preciosa que fa temps que busco un cor que la canti. I crec que he trobat el lloc. I estic tan contenta! I volia dir-li això, perquè sé que s’alegraria. Potser ara ja ho sap. No sé què em va dir ella una vegada i què he afegit jo amb la meva imaginació latent, però moltes vegades hi penso. Que si algun cop he sigut músic, mai deixaré de ser-ho. Que si m’ha agradat la música, sempre trobaré una forma o altra de dedicar-m’hi. Que quan et toca la música, roman en tu per sempre. Almenys en mi és cert. No em dedico professionalment (tot i que m'ho vaig plantejar en el seu moment), però sempre és la meva via d'escapament. Sempre estic relacionada d'una manera o altra amb una coral, una orquestra, un grup improvisat alguna temporada... Sempre em dóna alguo que cap més cosa em dóna. Que la música és preciosa. No hi ha res més bonic. Per mi, haver vist a Matilde Salvador i haver pogut parlar amb ella ha sigut molt més que un honor. Quan hi penso, sempre recordo una aura que desprenia deguda a una passió increïble per la música. És una sort que tinguem ara per sempre les seves obres. Moltes gràcies.

"De maíz a palomita"

2007-09-28T07:26:00.000+01:00

Passem pàgina

2007-09-20T14:30:00.000+01:00

Ja fa temps que no escric. La veritat és que la meva vida ha canviat molt des de l'ultim post. I no és cap frase estupenda perquè vulgui fer-me la interessant. Per bé o per mal, no ho faig gaire jo, això. La realitat és que he començat de nou, un altre cop. No estava malament però tampoc estava bé. Simplement havia arribat un moment en què em trobava en una situació d'impàs (impàs?) permanent. Estancada. En un moment que sabia que era passatger però que no passava mai. I una de les coses que he après aquests darrers anys és que les coses no vénen perquè sí, que no canvien perquè sí. Si no fas res, pots romandre en una mateixa situació per sempre esperant que passi alguna cosa. I llavors t'has d'arriscar i intentar apostar per quelcom (quelcom...:S) que t'il·lusioni, per molt que et costi. Jo és el que he volgut fer. I, amb tot, aquí estic. En una ciutat nova. Amb gent que se suposa que és més propera a mi, però entre la que (enc)ara em sento estranya (potser a partir d'ara sempre em passarà això). Vivint amb altres companys. Anant per carrers diferents, amb sorolls nous, mobles nous, veus noves, entre vides noves, aprenent noves coses, espero que ensenyant-ne d'altres. Estic cagada, per què negar-ho. Hi ha moments en què no sé on sóc ni com m'he atrevit, tot i que intento sobreposar-m'hi. I és que havia de fer alguna cosa. I volia fer això. El que estic fent. Em costa acostumar-me a les novetats, i m'esforço molt. Cada dia. En cada cosa. En cada nova situació (no podríeu imaginar quantes noves situacions se'm presenten al llarg del dia). Intento asserenar-me. M'adono que he madurat. M'adono que em falta madurar encara. Procuro créixer al màxim.

Aquest cap de setmana vaig a Bcn a reunir-me amb els amics d'abans, amb els carrers d'abans, amb les olors d'abans. Amb aquesta ciutat, que tant estimo. Espero aconseguir estar bé. Espero passar la prova de la millor manera possible. La vida són aquests canvis. Ningú volem que la nostra vida es converteixi en un adzucac. Hem de superar totes les proves. I jo necessito tota la força del món. Se suposa que he tornat. Se suposa que he après alguna cosa. Se suposen tantes coses que espero tenir prou força per enfrontar-me. D'això es tracta, no? De véncer-ho tot de mica en mica. De poder les petites coses perquè al final hagis pogut una gran cosa. Tinc por, però també il·lusió. Ningú ha dit que les desicions són fàcils, no?

Així que crec que he tornat (aquí, si més no, vaja!). Des d'una altra banda, però un altre cop. Almenys el blog em permet estar lligada d'alguna manera a mi mateixa. Espero que em segueixi visitant la gent de sempre.

PD. Per cert, una canço preciosa. Del gran Bob Dylan. La lletra aquí.

Mario ho descriu

2007-07-25T14:49:00.000+01:00

De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme de que está ahí esperando
pero hoy me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en su escondite
y luego tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

Quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

Está bien, no jugaré al deshaucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca.

Está bien, me doy por persuadido.
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana

Mario Benedetti (Piedritas en la ventana)

El perill del Nylon

2007-07-04T19:11:00.001+01:00

Tots hem tingut un xandall de Nylon. Jo el tenia rosa, i el va heretar el meu germà (ma mare li va fer creure que era morat, que per a ell no era tant "de xica"). Doncs bé, si et fregues una estona el xandall, les característiques de la fibra fan que tinguis molta electricitat estàtica (la mateixa que tens quan fregues un globus contra un jersei de llana i si te l'acostes al cabell, se t'eriça). Perquè aquesta no es perdi a través del terra, et col·loques dins d'un cubell de plàstic (que és aïllant, per això els cables de la llum van recoberts d'un plàstic, perquè no condueixi l'electricitat). Si llavors connectes un extrem d'un cable a una caravana plena de gasolina i de vapors d'aquesta (enteneu per "connectar", que un extrem del cable estigui dins d'aquesta caravana), i toques l'altre extrem (ben allunyat!!!) amb el dit.... Ains!! Què frikis... Però mola..... hohohohohhoh!!!

Consell: no feu això si no és en presència dels vostres pares.

de somnis

2007-06-25T13:14:00.000+01:00

De vegades, la gent no entén els somnis.
Estan massa preocupats per foteses incomprensibles.

Fotos Famoses

2007-06-19T13:43:00.001+01:00

La famosa foto del Che Guevara en la que aparece su rostro con la boina negra mirando a lo lejos, fue tomada por Alberto Korda el 5 de marzo de 1960 -cuando Guevara tenía 31 años- en un entierro por la víctimas de la explosión de La Coubre, pero no fue publicada hasta siete años después. El Instituto de Arte de Maryland (Estados Unidos) la denominó "La más famosa fotografía e icono gráfico del mundo en el siglo XX".

Omayra Sánchez fue una niña víctima del volcán Nevado del Ruiz durante la erupción que arrasó al pueblo de Armero (Colombia) en 1985. Estuvo 3 días atrapada en el fango, agua y restos de su propia casa. Tenía 13 años y durante el tiempo que se mantuvo atorada siempre estuvo encima de los cuerpos de sus familiares. Cuando los socorristas intentaron ayudarla, comprobaron que era imposible, ya que para sacarla necesitaban amputarle las piernas, sin embargo carecían de cirugía y podría fallecer. La otra opción era traer una moto-bomba que succionara el cada vez mayor fango en que estaba sumergida. La única moto-bomba disponible estaba lejos del sitio, por lo que sólo podían dejarla morir. Omayra se mostró fuerte hasta el último momento de su vida, según los socorristas y periodistas que la rodearon. Durante los tres días, pensaba solamente en volver al colegio y en sus exámenes. El fotógrafo Frank Fournier, hizo esta foto de Omayra que dio la vuelta al mundo y originó una controversia acerca de la indiferencia del Gobierno Colombiano respecto a las víctimas de este accidente. La fotografía se publicó meses después de que la chica falleciera. Muchos ven en esta imagen de 1985 el comienzo de la Globalización, pues su agonía fue seguida en directo por las cámaras de televisión y retransmitida a todo el Mundo.

Sharbat Gula fue fotografiada cuando tenía 12 años por Steve McCurry, en junio de 1984. Fue en el campamento de refugiados Nasir Bagh de Pakistán durante la guerra contra la invasión soviética. Su foto fue publicada en la portada de National Geographic en junio de 1985 y, debido a su expresivo rostro de ojos verdes, la portada se convirtió en una de las más famosas de la revista. Sin embargo, en aquel entonces nadie sabía el nombre de la chica. El mismo hombre que la fotografió, Steve McCurry realizó una búsqueda de la joven que duró 17 años. El fotógrafo realizó numerosos viajes a la zona hasta que, en enero de 2002, encontró a la niña convertida en una mujer de 30 años y pudo saber su nombre. Sharbat Gula vive en una aldea remota de Afganistán, es una mujer tradicional pastún, casada y madre de tres hijos. Ella había regresado a Afganistán en 1992. Nadie la había vuelto a fotografiar hasta que se reencontró con McCurry y no sabía que su cara se había hecho famosa. La identidad de la mujer fue confirmada al 99,9% mediante una tecnología de reconocimiento facial del FBI y la comparación del iris de ambas fotografías.

Beso de despedida a la Guerra fue tomada por Victor Jorgensen en Times Square el 14 de Agosto de 1945, en la que se puede ver a un soldado de la marina norteamericana besando apasionadamente a una enfermera. Al contrario de lo que lo que comúnmente se piensa, estos 2 personajes no eran pareja, sino que eran unos perfectos extraños que se habían encontrado allí.

En 1994, el genial fotógrafo documentalista sudanés Kevin Carter ganó el premio Pulitzer de fotoperiodismo con una fotografía tomada en la región de Ayod (una pequeña aldea en Sudan), que recorrió el mundo entero. En la imagen puede verse la figura esquelética de una pequeña niña, totalmente desnutrida, recostándose sobre la tierra, agotada por el hambre, y a punto de morir, mientras que en un segundo plano, la figura negra expectante de un buitre se encuentra acechando y esperando el momento preciso de la muerte de la niña. Cuatro meses después, abrumado por la culpa y conducido por una fuerte dependencia a las drogas, Kevin Carter se quitó la vida.

I, una de les meves preferides, tot i que no té historieta:

El fotògraf és Robert Doisneau i el que hi ha al fons és l''Hôtel de Ville, a París. Pel que sé, la parella aquesta sortien en aquella època i han estat amb judicis un munt d'anys pels drets de la fotografia. Un final ben trist per a una foto tan maca!

Calidoscopi dels Anys

2007-06-16T13:44:00.000+01:00

Hi havia una vegada Jo. Jo anava a l'escola cada dia. I tenia una amiga. Ella. Jo i ella no s'assemblaven gens. Ella semblava molt tímida i tranquil·la, mentre que Jo era nerviosa i activa. Sense saber com, perquè aparentment eren molt distintes, hi havia alguna cosa en elles que les unia. Un filet invisible que permetia que on anava l'una, anés l'altra. De petites compartien totes les activitats extraescolars: el dibuix, la música, les tardes de jocs. Jo recorda mitja infància a casa d'Ella, al seu corral. Ella, sent adolescent, va patir una època trista. Jo també va patir l'efecte hormonal d'aquella època. Aparentment semblava que s'havien allunyat. Els amics de cadascuna ara eren diferents. Però Jo sempre estava al seu costat, i al mateix temps se sentia acompanyada per Ella. Però només elles sabien fins a quin punt. Però possiblement encara no ho acaben de comprendre. Després van anar a la universitat. Els caràcters es van desenvolupar en personalitats completament distintes. Però sempre que hi havia alguna cosa important, sentien la necessitat de comptar l'una amb l'altra. En moments en què semblava que es quedaven soles, quedava el filet invisible que els estirava l'orella i els recordava que l'altra encara estava (i és que de vegades aquestes coses s'obliden). Potser lluny, potser no compartia els mateixos sentiments. Però tenia una orella que sempre escoltava. I han tingut èpoques: es veien sovint, se saturaven d'elles mateixes, es trobaven a faltar, no es veien gaire... però sempre que necessitaven, tenien el filet. No calia que s'entengueren totalment. Potser en el seu cas és ja impossible. Però s'estimaven. I, al final, això és lo únic que compta. No?

Like Dylan in the movies

2007-06-11T16:47:00.000+01:00

One more cup of coffee for the road.

És tan gran aquest tio, que tot el que escrigui... sobra.

--^^--^^--

2007-06-06T08:09:00.000+01:00

Ai! Ja n'he fet 25. Em sento gran. Encara recordo el nostre bar (ara tancat) on agafavem aquelles trufes. On posaven bona música i no el trunyo de los 40 principales que posen ara en qualsevol lloc. Llavors Dover no s'havia venut i nosaltres perdíem la veu (i el coneixement, a voltes) cridant com animals. Amb les hormones a 100 per hora, suposo. Però eren altres temps.

2007-05-29T07:48:00.000+01:00

La cançó és "Lladres", d'Al Tall.

A veure si en aquest link (LLADRES) la veieu bé. Per tocar la pera, això.

Lladres

2007-05-28T17:45:00.000+01:00

Avui no tinc els ànims per escriure res. Però això no s'acaba ací. En absolut. Hem de relfexionar sobre el que ha passat. Cal treballar molt i bé. Però avui necessite assumir-ho. I cap millor cançó que aquesta per expressar el que ara sent.

sembla com si

2007-05-21T14:51:00.000+01:00

Feia deu anys. I de repent era com si no haguessin passat. Amb altres passen dos dies i sembla que faci dos anys. I amb ells, el temps s'ha engolit milers de dies i tot restava igual. Les mateixes rialles, els mateixos silencis familiars. Els mateixos ulls, les mateixes ganes. Els mateixos gustos compartits -increïble que fins i tot això...!-. No me'n sé avenir. Un record de riures desmesurats que prenien cos. I, unes hores després, molta més enyorança. Me'ls estimava molt. És com si m'haguessin robat un trosset. Un trosset de mi. Només un trosset. Potser fa més mal del que em pensava.

Ja No Se'n Recorden?

2007-05-11T18:09:00.000+01:00

Ja no se'n recorden de l'accident del metro? Van morir 43 persones. És cert, un accident pot passar en qualsevol govern. Però sent el més gran que ha passat a Espanya mai a la vida, per què la comissió d'investigació ha sigut la més curta de la història d'Espanya (8 dies dels quals només 5 es destinaren a investigació)? Per què cap polític ha dimitit? Consideren que no tenien cap responsabilitat al respecte? La magnitud de la tragèdia no s'ho valia? És això just per a la gent que ha mort? Per què no s'han gastat més diners en seguretat si els viatgers sempre s'havien queixat de la perillositat d'aquella corba? Era més important la Ciutat de Les Arts? Per cert, el president de la Generalitat no comparegué cap dels dies a la comissió.

No se'n recorden de Fabra, president de la diputació de Castelló (PP), que està pendent d'un munt de judicis per malversació de diners públics?

No saben que Terra Mítica ha provocat un endeutament increïble a la Comunitat i que d'aquest parc s'han enriquit empreses fantasma on estaven implicats directament amics personals i familiars de Zaplana?

No s'imaginen que per a res l'aigua de l'Ebre aniria per regar els camps, sinó per cobrir la superpoblació estiuenca deguda a la urbanització desmesurada de la costa i per a regar els camps de golf? Per què construeixen sense control si la nostra terra no és capaç d'assumir-ho perquè no té prou recursos? Per què s'han de posar en perill paratges naturals perquè s'enriqueixin alguns? Si fós per a una necessitat primària, a la vora d'un cataclisma ecològic a València, potser seria solidari. Però si el nostre territori no és capaç d'assumir tant d'urbanisme... per què?

I què n'hi ha de la Ciutat de les Arts? Està bé fer una València moderna, i tant! Però cal gastar-se tants diners (molts més dels previstos) en aquells edificis, mentre tants alumnes estudien en barracons? Cal gastar-se tants diners (el doble que al Teatro Real de Madrid i que al Liceu de Barcelona) en cada espectacle operístic al Teatre de l'Òpera mentre tants músics estudiem en condicions precàries als conservatoris? Quines són les seves prioritats?

Cal urbanitzar tota la costa? Cal "construir" Marines d'Or i destruir tot el patrimoni natural de la Comunitat Valenciana (diguem el nom "oficial" per no crear conflictes)?

Per què la gent no es planteja què hi ha darrere del tancament d'una televisió pública? Per què a ningú li importa que un govern pugui dir què ha d'escoltar el poble o què no? Independentment de que t'agradi un canal o un altre... no et poden prohibir la lliure informació! Això és un dret constitucional! Tant que tenen la constitució a la boca, és que no veuen que és el tipus de determinacions que es prenen en governs totalitaris? Per què ningú no posa el crit al cel? No vivim en una democràcia?

No saben que a penes hi ha diners invertits en educació? Ni en recerca (mare meva... en recerca!). En canvi, es gasten milionades sense cap sentit (no han volgut dir ni quants diners van gastar) en l'arribada del Papa. És que és més important la Copa Amèrica o la F1 que l'educació d'un fill? En quina mena de societat vivim? No li importa a ningú, tot això? Ningú no s'estima la seva terra? Només s'estimen a ells i al seu "benestar"?

És benestar no poder comprar-se un pis? És benestar cobrar mil euros al mes? És benestar estudiar en un barracó? És benestar haver de veure la tele que a ells els dóna la gana? És benestar que la conca del riu més important de la Comunitat estiga a la vora del desastre ecològic i cap polític faça absolutament res (les imatges del Xúquer parlen per sí soles: 1, 2, 3, 4)? Potser no. Però és que queda molt bé una Copa Amèrica (a pesar de tenir el 50% menys d'èxit econòmic del previst!!! 50%!!!) o una F1, o un Palau de l'Òpera (a la inauguració del qual l'arquitecte no va voler assistir perquè no es responsabilitzava de la manera en com s'havien volgut acabar les obres).

No està bé, de tanta presa de pèl? No poden tornar a guanyar! No poden! Hi ha solució. Hi ha altres opcions. I tant que n'hi ha! El que és del tot cert és que no passen per una altra majoria absoluta. I jo no em rendisc. I, contràriament al que ens volen fer pensar, hi ha molta gent que tampoc. Passe el que passe no ens rendirem. Espere que vosaltres tampoc. Que diguen el que vulguen. Ens veurem a les urnes tantes vegades com faça falta. És l'única arma que ens queda.

Susanota

2007-04-04T17:32:00.000+01:00

Torno un moment enmig d'una tempesta de coses. Sense saber quin és ben bé el rumb. Escriure no sé (o no recordo) si ara em descansa o ja no. No recordava ni que tenia un blog. Vaja, no recordo ni quina vida tenia abans de tot això. No obstant, de vegades sembla que trobes senyals. En un llibre de segona mà, comprat de casualitat, una dedicatòria semblant a això: "Las personas a veces tenemos necesidades contradictorias que entran en conflicto unas con otras. Es importante establecer prioridades para poder diferenciar entre lo que de repente a uno le apetece y lo que, en realidad, a la larga quiere". Com caigut del cel. Una senyal. Però, realment sempre hi ha una diferència entre aquestes dues opcions? No sé. Em quedo amb la màgia que, li tregui profit al missatge o no, aquesta dedicatòria representa. Està signada per una tal Susanota (Nadal 93).

Una altra gran frase que va dir un personatge teòricament estúpid d'una sèrie famosa de tele, que de vegades recordo és: "yo creo que las personas no tenemos solamente una oportunidad". Jo crec que tampoc. Em sembla massa exagerat i sense sentit pensar que només tenim una opció i que pràcticament, ja que no coneixem el futur, el fet que la triem o no, depen només de l'atzar. A més, cal tenir en compte que les persones es fan el camí de mica en mica i les seves necessitats poden canviar a mesura que van triant coses.

Hauria d'existir una regla que digués: "tu ara això i després lo altre; i ja veuràs com serà la decisió acertada". El problema és que mai hi ha una decisió acertada. Tot té pros i contres. Ho hem d'avaluar i veure quines són les nostres prioritats. I per tant, tornem a la regla de la nostra amiga Susanota. Susanota, estiguis on estiguis: què sàvia ets!! Brindem tots per Susanota. Sí. Potser em podré evadir una mica pillant una bona petardada. En alcohol acaba tot.

Res, al final i com sempre, m'ha sortit un post aparentment ple de coses inconnexes que potser només tenen sentit per mi. Tant se val.

Breus

2007-02-23T19:22:00.000Z

Uf! Després d'escriure això ja no espero que es passi molta gent a dir-me algo perquè fa tant de temps que no dono senyals de vida que no m'estranya. Des de l'últim cop que vaig escriure se m'ha multiplicat la feina per dos (literalment: ara sóc "pluriempleada-becària-precària" dues vegades). I això no em deixa temps quasi ni per mi. I lo últim del que tinc ganes quan arribo a casa és de posar-me davant l'ordinador... necessito vacances! I vaig a setmanes: setmanes millor, setmanes cagarro, setmanes horribles, setmanes fantàstiques. Ahir per exemple, un bon dia. Mesos de feina, d'"altibaixos", de moments en què semblava que res no sortia... comencen a deixar veure una llum. Resulta que potser és bo això de perseverar. Potser no acaben sortint les coses com esperaves, però en surten altres que no pensaves i que et sorprenen i, sobretot, t'ensenyen. Val la pena tant d'esforç per a moments com aquests. Sense cap dubte. Vaig tenir un moment d'eufòria que no sabia com canalitzar! Què estrany, no? De totes maneres, no vull cantar victòria abans d'hora. En aquestes coses s'ha de ser molt prudent. I encara queda molta feina per fer i per quadrar, que potser canvia el rumb de les coses, com m'ha passat tants cops en aquest últim any i mig. Però és bo veure fruits de les coses que vas fent, no? En què es convertiran aquests fruits és cosa del temps i de seguir treballant.

A banda d'això, he aconseguit sobreviure a dues borratxeres i un Sant Valentí (de merda)... odio aquesta data. I a una reconciliació que semblava que donaria més de sí del que realment ha donat. I a adonar-me que m'és igual el que doni de sí (cosa que em fa animar-me perquè potser estic començant a passar pàgina i ja tocava...). A una discussió tonta i la seva respectiva molt bona reconciliació (em vaig alegrar molt de que les coses poguessin tornar a la normalitat perquè mai m'havia trobat amb una situació així amb aquesta persona i no sabia com podia acabar l'assumpte). A dos caps de setmana sense fotre brot. Dos caps de setmana treballant com una negra. Dos caps de setmana a casa (aquest és un d'ells). Dos amics que s'han buscat parella i m'han abandonat. Dos amigues que han deixat a les seves respectives parelles i han tornat a donar senyals de vida (L'eterna pregunta... Per què hi ha gent que quan té parella desapareix? Per a mi això és una decepció molt gran!). La fi de les promocions de Orange (cap de setmana gratuïts a números Orange i "Una y no más" també a números Orange entre setmana) que ara no sé com afrontaré perquè m'han creat una necessitat que no tenia. Adonar-me que no tinc pont el dia 30 d'Abril i no puc anar a Basilea a veure una amiga que ha marxat a treballar allà (també aquest darrer mes que no he escrit gens). Conduir per Bcn (i que m'arrenquin la xapa del davant del cotxe i em reventin el retrovisor, per la qual cosa m'he buscat una plaça de pàrking que em costa un ronyó).

I em sembla que entre totes aquestes coses no hi ha espais en blanc. Han passat seguides, sense temps per pensar-les. Totes juntes. Ni les he pensat, ni les he paït, ni les he explicat (aquí). Sense respirar!

Sento no haver escrit durant tot aquest temps. Trobo a faltar les estones del meu blog i dels vostres. I potser encara seguiré un temps així... sense saber quan podré tornar a escriure un post. Espero que sigueu comprensius i us passeu alguna estona per veure si he renovat ;)

Petons a tots

2007-01-23T08:59:00.000Z

Y si al final todo se debiera a esta soledad insoportable?

aventures per a tu

2007-01-20T14:49:00.000Z

Jo vull parlar, em moro de ganes de cridar-ho, per desfer-me'n. Em llençaria a volar al voltant de la Terra, per sobre dels caps de les persones, dels camps de la Plana, de les muntanyes... i més, més amunt. Amb els ocells, a l'aventura. Deixant-me portar pels cops de vent, ara al nord, ara al sud-oest-nord-nord-oest (perquè això seria possible). Després cavalcaria amb un camell, atravessant un Egipte faraònic. Recorreria la selva negra i la muralla xina. L'Argentina, el Pol Nord, l'Edat Mitjana, l'Edat Sencera i la Quarta Part. Em llançaria a l'aventura cridant als quatre vents les paraules màgiques. No em faria vergonya dir-les. Estaria tranquil·la, amb tu. Seríem companys d'aventura. Li posaríem un llit i moltes nits, i moltes abraçades i molts riures. Unes quantes anècdotes a la lluna, a l'albufera de València i al Taj-Mahal. Moltes carícies. La teva respiració a prop del meu coll. T'he trobat a faltar. Jo més. I aquestes beneiteries. Però tu t'ho guardes tot a dins d'aquests silencis. Tancat amb pany i clau dins una capsa metàl·lica, freda i fosca. No sé mai què sents ni què penses. I jo, per por a perdre la petita part que em dónes, he de reprimir tots aquests viatges!!! Només tinc no-paraules que em fan mal, mirades intenses que no entenc, i fred. Molt de fred. Un fred que em posa trista. I em fa obligar-me a no posar-li un nom a tot això que sento. Perquè si un dia penso la paraula, si la dic en veu alta, quedarà per sempre. I llavors no podré tornar enrere.

Tocapelotas

2007-01-20T12:13:00.000Z

Odio a los tocapelotas. A los más mejor. A los que siempre que les cuentas algo, ellos tienen una versión mejor en su vida. Cada conversación es una competición, no son capaces de relajar-se. Es cansino! Lo peor es que inicias una conversación cínica para seguirles el rollo y ni siquiera lo pillan. Lo que es más frustrante todavía. No les interesa en absoluto tu vida. Solo quieren impresionarte, para caerte bien... no! Para que los admires! Es increible. Borraría a todos esos gilipollas de la faz de la tierra!

vueltas y más vueltas

2007-01-11T11:21:00.001Z

Durante los años en los que estoy aquí he vivido en muchos sitios. Desde residencias de monjas, residencias sin monjas, en pisos compartidos… de hecho, éste es mi séptimo año viviendo aquí y es el sexto lugar en el que vivo.

El primer año fue una mierda. No conocía a nadie aquí, casi no había salido de mi pueblo y fui a parar a una residencia de monjas y a una universidad de gente estresada y competitiva. Me encontré que todo el mundo era muy cerrado y me agobié, porque soy una persona que le gusta ir con muchos grupos diferentes de gente y la verdad es que en los ambientes en los que me movía no eran muy propicios para esto. Además me maté a estudiar porque, a diferencia de la mayoría de la gente de mi clase, mis padres no iban tan sobrados de pasta como para que yo fuese suspendiendo una y otra vez.

Cuando acabó el año, estuve casi a punto de mandarlo todo a paseo y volverme a mi casa. Pero eso hubiese sido como una “rendición” y al final decidí seguir. Me cambié de residencia y conocí gente nueva. Aunque, en cierto modo, el ambiente de clase seguía siendo el mismo, me empezaba a acostumbrar. Además, al llegar a “casa” había mucha gente que estaba fuera de ese mundo y me permitía desconectar.

Luego me fui a vivir a casa de una mujer que alquilaba habitaciones en su casa. Sí, hay anuncios en LOQUO de gente así, y son los primeros que descartamos cuando buscamos piso. Pero mira, yo acabé así. Y la verdad es que fue una liberación. Empezaba a estar cansada de tanta residencia. Y además vivía con un par de chicas más con las que me llevaba muy bien. Desgraciadamente ellas no viven ya en BCN, aunque mantenemos más o menos el contacto (supongo que más “menos” que “más”, pero es lo que acaba pasando).

Y, por fin, me busqué un piso para compartir. Al principio era genial. Éramos mucha gente (al final resultó que demasiada) pero nos llevábamos muy bien, nos estábamos descubriendo y nos encantábamos. Hacíamos un montón de cosas juntos y teníamos un rollo increíble. Puede pareceros ridículo, pero realmente era así. No sé qué nos pasó pero fue muy especial. Era como si hubiese encontrado a mi familia de BCN. Todos lo sentíamos así. Creo que ha sido de las épocas más especiales que he pasado aquí.

Un día, una de nosotros se marchó de Erasmus (con la que mejor me llevaba, VXXX) y todo se jodió. En concreto había una persona que se volvió completamente imbécil y nos hacía la vida imposible a los demás. Total, que yo me acabé largando y ahora vivo en un piso con gente mu maja que no jode la marrana. Pero lo pase horriblemente mal. Llegó a ser insoportable.

Después de pasado el tiempo, lo que más me dolió fue que nunca supe nada más de VXXX. Mira, cosas que pasan. Nunca pensé que volveríamos a hablar. Y resulta que ahora, al cabo de tres años, he vuelto a tener noticias suyas. Ha dado señales de vida y se ve que ya hace mucho que no vive en BCN. Pero viene a menudo, así que igual quedamos un día. La verdad es que me encantaría.

Me ha sorprendido muchísimo volver a saber de ella porque a saber qué le habrían contado. Pero estoy muy contenta. Me ha afectado bastante. De manera positiva, está claro. Pero es curioso como todavía guardamos dentro cosas que creíamos completamente olvidadas y superadas. Supongo que ésta es un poco la historia de cómo la gente aparece en mi vida y desaparece, viene y va entre las inacabables soledades. Pero la verdad es que me encantan estas sorpresas que a veces surgen en nuestras vidas. Me hacen sentir como si hubiese algo por encima de nuestras rutinas, una magia extraña. Algo que está a nuestro alrededor que muchas veces no vemos. Y con estas cosas, nos damos cuenta de que existe.

Buen día a todos.

la tornada

2007-01-08T13:05:00.000Z

de nou rodejada de vides perfectes que pressionen. de persones tan perfectes que semblen irreals. si m'hi apropo caic en un buit tan gran i en una foscor tan profunda que m'angoixa fins ofegar-me. em fa reviure totes les meves misèries. no em deixa pensar, no em deixa respirar. no sé què passa que em fa no ser jo. és tan ideal que no pot ser, i em fa ràbia que no es toqui de peus a terra. o és que sóc jo que em complico massa? és que sóc jo que necessito viure en iupilàndia? si mai ho he volgut, per què ara ho hauria de necessitar? i si no, per què em sento tan... res? és com un món de rosa xicle que embafa! és que un altre cop em torno a sentir sola? serà que ara em molesta més que mai. serà que en començo a estar cansada.

si és que ja és estrany que tingués tantes ganes de quedar-me a casa.

------------------------------------------------------------

Mil Pedazos - Christina Rosenvinge

crocreta

2007-01-03T15:27:00.000Z

Huhuhu... Ja ha passat cap d'any. Aquest cop tinc gravades estones senceres sense gaires buits mentals. Potser ja he après a controlar quan hi ha massa descontrol. Això sí, alguna llacuna no em falta. Algú espentà algú, que m'espentà a mi, que vaig espentar a NXXX. Croqueta, croqueta!!! Cridava PXXX. I algú començà a rebossar-nos per un terra negre que N2XX havia intentar netejar mentre ballava amb el motxo. La camisa està en remull amb Calia OxiAction. SXXX retornava el sopar al mar. 5 vegades. I desaparegué pel desaigüe. El nostre corder i tot el menjar que PXXX li feia il·lusió comprar per a Cap d'Any, va esmorteïr el colp. Jo reia, i reia, i reia! I després ballava i ballava i donava les gràcies (sí, a tothom!). I feia moure descontroladament les antenes de marciano. Cotillon del Mercadona. Més car que el del xino però amb més glamour. Les campanades amb Ramón García. El de la vaquilla. Trist, i borrós... però mític. Genial.

----------------------------------------------------------------------------------

Ves? he vuelto ha tener un momento de gloria. Ah, sí? Cuando? Nena, no me has visto? Estaba claro... Ése mi saludo iba cargado de una mirada intensa que lo decía todo. Aaaaahhhh... ahora lo veo claro. Qué pena que doyyyyy!!! Juisjuisjuisjuisjuisjuisjuis! Bueno, almenos estoy recuperando mi normalidad y olvidando lo que ha pasao. El año nuevo te purifica. Pues va a ser eso.

----------------------------------------------------------------------------------

Y, purificando, purificando, he acabado leyendo el Tao. Seguramente no he pillado ni la décima parte. Además ve y busca una buena traducción... es como el poema aquel de Rudyard Kipling, que tiene mil traducciones, y cada una dice una cosa. Pues lo mismo. Entre eso y que es difícil de entender... Hay tantas cosas que me gustaría conocer y que no sé si me va a dar tiempo en toda mi vida! Con todo, me he asustado un poco. Las cosas tan lejanas a mí me conmueven, pero me dan sensación de inestabilidad porque todo en lo que he creído siempre es completamente diferente en otra cultura. Y son sentimientos muy arraigados en la nuestra. Aún así, me fascina conocer un poco más.

el que sabe cuando detenerse
no continúa hasta el peligro
y puede resistir mucho tiempo

No es verdad? Pero es tan diferente a lo que estamos acostumbrados. Aunque curioso. Pero aún no sé si me gusta. Habrá que pensarlo. Hay que encontrarse. Demasiado para abarcar este año. Aaaay! No hay que tener prisa. Sin prisa pero sin pausa ^^

----------------------------------------------------------------------------------

Això d'escriure a trossos m'ha agradat. És una forma d'ordenar les coses a dins del meu cap (que usualment preten abarcar diverses coses a l'hora).
Ahm, i per cert... any nou, versió nova de blog.

----------------------------------------------------------------------------------

Jack Johnson - Upside Down

miscel·lània

2006-12-29T15:21:00.000Z

"Tetaaaaaa.... Que tinc ganes de Gomitar!!! Aaaaaaah!!!". I gomità. Què li havia de dir jo al pobre xiquet? Es va fotre a plorar i jo traient com podia el gomitat. No passa res, carinyo. Li anava dient jo. Vés, què podia fer! Jo respirava per la boca per no gomitar també. He descobert que existeixen uns sprays que absorbeixen l'olor. És clar, una estoneta només. Que quan torna l'olor a agre no hi ha qui ho aguante i he de tirar una altra flitadeta! El probe xiquet estava emocionat, i el nerviós que portava i la carretereta dels collons van ser el còctel definitiu. Jo, per a tranquilitzar-lo, li anava dient: Tu tranquil, que tots hem gomitat alguna vegada. La teta gomita molts dissabtes i no passa res! Al final, després d'unes quantes paraules d'ànim i de canviar-lo de dalt a baix, va recuperar-se del tot, anímicament. Quin disgust més gran!!! Ara, això va ser tot per a ell. Que ja és prou. Per a mi começava la festa aguantant-me les arcades mentre netejava el gomitat (mola més que gòmit). Què vols, ambientador "Exótico" (del Mercadona) o "Marino"? Marino, el volia, marino! Que a ell li agrada la mar... això d'exòtic igual no ho tenia molt clar. I a mí, entre l'olor a florit de la indigestió, el devorolor d'spray, l'amoníac per netejar-ho tot i l'ambientador marino, se m'acabava l'oxigen.

----------------------------------------------------------------------------

Bip, Bip! Merda... un missatge. No li havia d'haver dit res. Abans era patiment. Ara és tortura. Però no ho puc evitar. Sigues escueta, Iurema. Seca, a poder ser. Aguanta't. Sí, sí, bon missatge. I si no li contesto? No, que si no, no em tornarà a dir res. Millor arrastrar-se encara més. Què collons faig jo, arrastrant-me? Tant val, aquest tio? Serà que sí. A mí m'ho sembla. Molt bé. Missatge breu, com volies. Enviar. Oblida tot el que t'ha fet, tot, tot, tot. Potser encara ho pots arreglar. Però si t'ha tractat fatal! És igual... m'arrastraré. Bip, Bip! Ostres... un altre missatge? Au, nen, bon viatge i que et bombin! Sí que em faràs patir... Jo em quedo aquí. Pensant en els missatges. Fent pena. Ni em reconec. Bum, bum... bum, bum... Tu corazón suena muy fuerte, no? Tienes los pies fríos. Si tens raó, XXXX, m'estic torturant!

----------------------------------------------------------------------------

Ahora vamos a comprar el amigo invisible, así acabamos ya. No sabía que aquí se podían comprar cosas tan baratas. Una bufanda, unas pulseras. Todavía me puedo gastar 3€ más!! Le compraré unos pendientes. Éstos qué tal? Ésos no, que no me gustan. Pues mira ésos. Tía, tienes el gusto en el culo. Calla, petarda. Joder, mira! Zapatos a 3 euros!!! Busca un 40!. Pero si te acabas de comprar unos! Da igual, total por 3 euros! Aquí hay un 40 pero es de otro modelo. Y te los vas a probar otra vez?? Llevamos así toda la mañana! Para qué me los tengo que probar? Total valen 3 euros!! Ah... vale! JaJaJaJaJaJaJaJaJaJaJa!!!

A la gente, en Navidad, se le va la cabeza. Se le va, se le va! Lo que yo te diga...

dubtes

2006-12-27T11:28:00.000Z

Després d'aterrar de nou, al cap d'uns mesos de deixar el blog temporalment (no vol dir que després de vacances tindré temps... però ja vorem!), m'he trobat amb dues novetats:

1. Hi ha una versió nova de blogger
2. No funciona el castpost

El primer cop que vaig veure lo de la nova versió del blog vaig anar a fer-me-la però fijo que em desapareix al blog sencer i em cago en la mare que m'ha parit. Tantes avantatges té el nou blog? Pel que he vist, ni es poden penjar arxius de música, ni coses rares. Potser la solució és fer-me un blog nou i veure les avantatges. Sóc així de llarga, jo...

Pel que fa a la meva segona observació, només puc dir: ....¿¿¿¡¡¡¡???!!!!.... necessito que algú em digui alguna altra web fiable per penjar cançons al blog. He intentat provar el Podomatic aquest, però no hi ha manera. Se'm penja i no puc penjar res ("graciosa" redundància...)

No sé com puc viure així, sense tenir ni idea de res en aquesta "era de la informàtica", entre tant de friki i "flipaillo"... Ouch!

solucions?

2006-12-27T07:33:00.000Z

Crec que he solucionat una part dels meus dubtes... mmmm a veure!!

Sembla que tot bé... però aquest post l'he escrit després que l'anterior... ¿¿?? Suposo que ho solucionaré

burbujitas de Freixenet

2006-12-24T16:18:00.000Z

Passejant pels blogs nadalencs aquests últims dies, note una tendència a fer balanç de l'any, a analitzar les coses que has fet, les que no, les que vols fer, les que hauries d'aver fet... I en general està tot impregnat de llumetes (que, per al meu gust, molesten a la cara) i colors daurats (que no hi ha color més carca i retrògrad). Em venen calfreds i abrasor d'estòmac en percebre tant de postís (que no pastís, que també -més bé, pastissets-).

Quina pressió per tenir certes coses fetes a la vida, per haver d'aprofitar no sé quines oportunitats inventades. Quin amor fals de centre comercial que es respira. Quin estrés que l'únic que fa és irritar les persones. Els sentiments reals s'amaguen en una caixa forta, al Nadal, perquè tenen por dels monstres que suren per l'aire en forma de nadala i d'aguirnaldo. I alguns queden tan impressionats que no tornen a sortir en tot l'any.

Disfruteu de les vacances i beveu molt per oblidar les llumetes, els arbres de nadal i els llacets daurats. I observeu millor la resta de l'any les persones que us envolten, que si només ho fem en nadal, encara és més depriment i més fals per als que ens necessiten. I no us espanteu si veieu un monstre gros vestit de vermell que crida "ho,ho,ho". Està borratxo i només intenta passar de la millor manera possible aquestes festes.

el turrón

2006-12-24T15:51:00.000Z

La verdad es que empiezo estas fiestas demasiado triste. Y para mí la Navidad es horrible, aunque este año promete convertirse en insoportable. No me importa seguir estando triste en este blog. Al fin y al cabo es mío. Lo tengo para desahogarme. A veces estoy bien, a veces no estoy y otras veces, como ahora, estoy hecha polvo. Creo que tengo derecho a estar polvo. No quiero cansar a los demás siempre con la misma palabrería y las mismas lágrimas, y los mismos argumentos que empiezan a quedarse obsoletos. Aquí lee quien quiere y nadie está obligado a decir nada. Por eso no me siento culpable (aunque tal vez sí, porque esto parece una disculpa).

Con todo, estos días me estoy reencontrando con gente a la que casi no veo y a la que añoro muchísimo (cosa que suma puntos a mi estado de ánimo). Tal vez si los tuviese más cerca, todos estos sentimientos estridentes y puntiagudos se harían más suaves y redondos. Tengo una soledad tan concurrida / tan llena de nostalgias / y de rostros de vos. Y mira que me gusta, la soledad. Pero la deseada. No esa que te desgarra y se mofa de ti. No esa que te aprieta la cabeza hasta casi reventar. No la del silencio y del espacio vacío. No la que es fría, la de ser sólo un pasatiempo, la de no pintar nada. La de ser la tercera, o la cuarta, o la última, o la otra. Que ni la otra. La de no ser nada. La de no ser nadie.

Y mientras tanto me encuentro con Benedetti. Y no sé si ponerme a reír, o a llorar. No sé si me quería salvar, tal vez me quería meter demasiado. Creo que intenté tensar la cuerda y se me partió en la cara. Tú diste un salto atrás y te salvaste. Mierda, te salvaste! Y el daño me lo hice yo. Y ahora, mientras yo aún me aguanto la cara intentando que se pase el dolor, tú estás dando un paseo tranquilamente por estas Navidades.

soledades

2006-12-19T12:29:00.000Z

Lo digo aquí porque necesito que quede dicho. Porque ahora creo que no supe aclararlo en su momento. Porque me ha quedado un suspiro entre la espalda y el pecho. Porque no sé si debí aguantar más, para probarme. Porque puede que tenía que haberme convertido en mártir para que compartiésemos algo. Porque no quería sentirme sola contigo. Porque tal vez fui cobarde. Porque tuve miedo. Porque estaba sufriendo. Porque a lo mejor esta vez sí que había que arriesgarse. Porque parece que nunca sé hacer bien las cosas. Porque mi cabeza dice que tenía que ser esto y mi corazón quería otra cosa. Porque nunca sé a quién hacerle caso. Porque no quería acabar llorando en todos los rincones. Porque no quiero que sea el error de mi vida. Porque esperaba un cuento. Porque me arrepentí al instante de heberlo dicho, porque esta vez seguro que no vuelves.

La Recta Final

2006-09-27T11:03:00.000+01:00

La Recta Final

Últimament escric molt poc sovint. M'agradaria fer-ho més, i se m'acudeixen coses que voldria posar aquí i compartir amb els que em llegeixen (tot i que jo no els llegeixo amb la freqüència que voldria). Però per mil motius cada vegada m'és més difícil. No m'agradaria deixar aquest blog definitivament. Solc aferrar-me a les coses que començo i no m'agrada que s'acabin, perquè és el meu caràcter i perquè no m'agraden els finals. Els finals no existeixen. Sempre et queda alguna cosa del que has fet. Per això suposo que alguna vegada seguiré escrivint. Però imagino que aquest petit projecte que m'ha permès desfogar-me, opinar, parlar sobre incoherències, sobre coses no tan incoherents, aprendre, conéixer gent i els seus pensaments més sincers (cosa que és cada vegada més difícil) i altres no tant; gent amb la que he rigut, he plorat, he compartit opinions, he intercanviat pensaments, que m'ha ensenyat... Doncs aquesta "cosa" que ha fet tot això en mi, potser està arribant al seu final. Em sap greu, ja ho he dit. I em sap greu no visitar tant la gent perquè segueixo volent saber què diuen, com pensen, què fan... Probablement seguiré saludant de tant en tant. Un final no té per què ser un final absolut. Quasi he complert un any (amb els seus altibaixos) aquí i potser és suficient. Cal saber acabar les coses quan és el moment. I aquest sembla que ja arriba. Em vull deixar la llibertat d'escriure quan pugi o quan ho necessiti. Fa un any necessitava dir moltes coses. Volia una via d'escapament a pressió. Ara també necessito dir-ne moltes (espero que això no canvii mai!), però en paper. Obrir la llibreta i rellegir-ho, perquè no se m'oblidi. Per saber on estic i no perdre el camí. Dir-me coses a mi mateixa. Quan necessitaré venir aquí, ho faré* però poden passar tant 2 hores com 2 mesos. Simplement és en el que suposo que es convertirà ara aquest racó.

Moltes abraçades a tots i moltes gràcies. Us deixo una cançó de la reina de l'ElectroPop. És del disc Arquitectura Efímera. Sembla que parla sobre la mort. Però també sobre els adèus en general, que és a lo que jo anava :)

I crec que ja ho he dit tot.

De moment.

Powered by Castpost

ADIÓS (Fangoria)

Ahora sé que un final
no acaba nada
Y no es tan fácil olvidar
como pensaba

Después de ver como el dolor
lo cambia todo
No fué difícil comprobar
que estamos solos

Adiós, adiós, adiós
volveremos a vernos
Adiós, adiós, adiós
¿qué tal por la eternidad?

¿Qué sonará donde tú estés?
¿Qué pensarás de nuestros sueños?
¿Quién te dirá cómo volver?
¿Quién jugará a ser tu dueño?

Nunca es para siempre
Dime qué se siente

Adiós, adiós, adiós
volveremos a vernos
Adiós, adiós, adiós
te echaremos de menos
Adiós, adiós, adiós
ha valido la pena
Adiós, adiós, adiós
dime qué se siente

*Tinc pensat d'escriure algo sobre un llibre preciós que m'estic llegint

TRADUCTOR

2006-09-17T11:07:00.000+01:00

M'agradaria escriure alguna cosa amb gràcia en aquest post, però amb una resaca no puc fer poc més que un copy&paste. Es veu que per la xarxa l'assumpte ja corre, però és tan mític que jo el recordo per qui no ho conegui. Espero que entengueu l'essència d'aquest post :)

DORA-I-MON

tant de bo els meus somnis
es fessin realitat
es fessin realitat
perquè en tinc un bon munt

en doraemon ho pot fer
de recursos en té molts
a la butxaca màgica
trobarà invents per tots

voldria poder volar
pel cel blau
(això és el casquet volador)

ah ah ah
tu sempre guanyes
doraemon

ah ah ah
tu sempre guanyes
doraemon

DORA-E-MON

els teus somnis desitjats
poden fer-se realitat
poden fer-se realitat
si tens un amic com jo

viatjaràs amb doraemon
per les portes màgiques
et durà a un país
ple de llums i color

amb la imaginació
podràs volar molt lluny
(ei! açò és un barretcòpter!)

oh oh oh
tu sempre em fas feliç
doraemon

oh oh oh
tu sempre em fas feliç
doraemon

2006-09-12T12:39:00.000+01:00

Sentinella dels mars,

deixa'm apropar-me, ajuda'm a entendre-ho.

Què n'és de cruel la confusió,

què malaltissa la por, què tirana.

No em llencis a la sort

de les corrents de la mar,

a la deriva;

la meva embarcació és petita i estreta.

No m'estiris els rems, que llavors m'allunyaré per sempre.

No m'ensenyis la teva bellesa

i m'enceguis més tard

amb la sal de les aigües.

No em confonguis

amb contradiccions que em perden.

De Nou Aquí

2006-09-06T16:26:00.000+01:00

Cadillac Solitario

Torno nostàlgica. Ho enyoraré tot. A vosaltres, a tu, la llum tènue a la nit, les passejades. El fred al carrer, els racons. Les cases, la gent. Les angoixes, els bons moments, a tu. Anar amunt i avall. No tenir res a fer. Tenir massa feina. Cantar. Ser aquí, ser allà. Poder fer això i allò, que tant ens agrada. Espero trobar en un altre lloc a altres, a tu, llum tènue a la nit, altres passejades. Diferents racons, la gent. Altres angoixes i més bons moments. A tu. A mi.

Vull que plogui i xafar els bassals, anar sense paraigües sota la pluja i ballar i girar i girar i girar i cridar i riure fins extasiar-me, fins que no pugui més. Netejar-m'ho tot amb les gotes de pluja. Estendre els braços i córrer fins a tu, i que estiguis esperant-me. I abraçar-te i riure, i riure, i riure.

I tot seguirà endavant.

Chiuso Per Ferie

2006-07-21T09:29:00.000+01:00

Chiuso Per Ferie

Bueno, blogosfèrics, amics, coneguts, no tan coneguts, no tan amics, gent que es passa per aquí per casualitat, gent que es passa sovint... m'acomiado de tots vosaltres, perquè me'n vaig de vacances. Avui és l'últim dia de feina, i he decidit no fotre res. Així que m'estendré en el post.

Segurament no és un adéu definitiu per les vacances, perquè probablement escriuré alguna que altra vegada aquest estiu. Però me'n vaig a la platja i allà no tinc internet. I com que per baixar al poble he de recórrer unes carreteres tan transitades que em fa mandra només de pensar-ho, doncs m'imagino que no escriuré massa sovint. Per tant, ja aviso de que potser tancaré la paradeta una temporada.

Així que ara em queda un mes i mig (més-menys una setmana, que encara no sé si vindré o no -tot i que això ho dic per a tranquilitzar-me la consciència, perquè NO penso venir!!!-) per disfrutar d'estar a la bartola, anar als Albatros o als Babel, passejar en bici, fer tai-chi (o com s'escrigui) amb les "viejes" a l'espigó de davant de casa, llegir molt, veure molt al meu cosí menudet, veure molt al meu germà (espero no arrepentir-me d'això :P), anar a la platja, a la piscina, d'excursió... I, lo més important: VEURE PARÍS!!!!!! Fa tant de temps que no vaig de viatge (fa molts estius que treballo a algun lloc o altre) que tinc tantes ganes! I, a més... París! Sempre hi he volgut anar i aquest any, ha vingut així. Primer anàvem a Eivissa, després a Menorca, després als Països Baixos... però al final anem a París! Ains... és que estic molt emocionada :P Segur que això es val com a mínim un post! Espero que tot vagi bé...!

Doncs res, que passeu unes bones vacances. Ja us aniré llegint quan pugui :) De regal us deixo una cançó de Christina Rosenvinge. Gràcies a tots els que us passeu per aquí i em deixeu algun comentari, i als que no ho feu però us llegiu els posts, també. Un petonet molt fort i "un rayo de sol" ;)

Wingardium Leviosa

2006-07-14T10:02:00.000+01:00

Ja em va passar amb El Senyor dels Anells, i em torna a passar amb Harry Potter. És una obsessió. No em puc concentrar en res perquè no deixo de pensar en el llibre. Abans de començar a llegir aquest tipus de novel·les no em pensava que m'agradarien. Li vaig regalar Harry Potter i la Cambra Secreta al meu germà per a un aniversari fa molts anys. Ell era molt menut i se'l va llegir d'una tirada. No sé si en 3 ò 4 dies. De seguida em va dir que li havia encantat i que sisplau li'n comprés la continuació. No li vaig fer gaire cas, la veritat.

Fins que un dia, després de bastant de temps, quan ell ja se n'havia oblidat, vaig agafar el llibre de casualitat. Va ser perquè no tenia res per llegir i em vaig recordar que a ell li havia agradat. Vaig pensar que mentre llegia aquell, podria anar buscant-ne algun altre. Però em va encantar! Quan me'l vaig acabar, vaig anar a la llibreria a comprar-me el segon. I quan em vaig acabar aquest, vaig tornar a comprar el tercer (em vaig gastar quasi tots els estalvis!). I quan me'l vaig acabar, vaig tornar a pel quart però la llibretera va riure i em va dir que encara no l'havien tret. Jo no tenia ni idea del que rodejava aquells llibres, llavors!

Des de llavors he estat a l'aguait de quan en treien un nou i me l'he comprat. Però com que cada cop fa un any que no en llegeixo cap, em torno a llegir el llibre anterior per poder enterar-me bé de la història del nou llibre. Quan començo a llegir, no puc parar. És, com ja he dit, una obsessió. Ara m'estic llegint el sisè i me'l dosifico per no acabar-me'l en un dia. A les tardes arribo a casa i intento no pensar-hi. El vull fer durar i llavors faig altres coses. Però sopo aviat i, sense mirar cap de les sèries que sempre em trago, cap a les 22h me'n vaig a llegir. Cada nit llegeixo 3 ò 4 capítols. Després penso Ja n'hi ha prou per avui i em quedo pensant en la història. I estic molt nerviosa i em costa dormir. No dormo gaire bé aquests dies. Tinc ganes d'acabar-lo però no vull que s'acabi! Buf... quines ganes de tornar a casa...

M'he quedat amb el capítol de Sectumsempra. Que ningú m'expliqui res! De totes maneres, suposo que dilluns -que serà quan torni a mirar tot això- ja me l'hauré acabat. Buf!

"si lo sé, no vengo"

2006-07-06T17:49:00.000+01:00

De vegades penso que no sé si he fet el que hauria de fer. Si he pres les millors decisions o he triat els millors camins. No sé si vaig fer ben fet de deixar el que vaig deixar o de triar el que vaig triar. Últimament tot és tan incert que m’ofega. Sembla que no pugui tenir el dret a equivocar-me. I no és que m’hagi equivocat, és que tinc tantes possiblititats que em marejo. Que no sé què és què, ni on va cada cosa. No és que m’hagi equivocat. Simplement és que no ho sé. I no sé quan ho sabré. I no sé si serà massa tard. I no sé quan se sap que és massa tard. I no sé si ho arribaré a saber. I el fet de no saber tantes coses, de vegades em fa restar-li importancia a tot plegat. Però la qüestió és que la té, la importancia. O no, vaja. Tampoc ho sé. Com és que no hi ha ningú, el més savi del món, a qui se li puguin preguntar totes aquestes coses? Per exemple algú que et digui: No et preocupis, que si no fas això no passarà res o Segur que seràs totalment feliç si fas allò altre. Quina mena de món és aquest que no saps si has fet les coses bé i has pres les decisions que calia, fins que no estàs al final de la vida, quan ja no pots fer-hi res? No és injust? A mi m’ho sembla. I mentrestant jo vaig amb aquesta incertesa. I sembla que tothom fa el que vol fer, que tothom està segur, que tothom sap què és el millor. Tots menys jo. I així callo, i m’ho menjo tot. Cony! Potser tampoc estan tots tan segurs, i només ho fan veure i també callen. Per què no som capaços de fer les coses més fàcils?

2006-07-04T11:44:00.000+01:00

Encara el sento en el silenci, encara que sigui de memòria. Em va aspirar l’ànima que jo li vaig donar. El sentia a cada tros del meu cos, com feia eco a dins dels meus pulmons i s’expulsava amb un crit entre les meves dents. I el vaig absorbir fins a les últimes conseqüències. Quan es va acabar, estava esgotada. Cansada i sense ànima. Semblava que se m’escapava de les mans. Només podia plorar. Però ara m’adono del que em va ensenyar. Molts cops torna. En el mínim detall, es fa corpori. En uns ulls, en un silenci. En una textura, en una veu. Torna al meu estòmac. Però m’exhaspera que elles ho converteixin en aqueixa banalitat, del tot insuportable. No m’explico com és que no ho entenen. Només pot ser el que diuen. Però per a mi és del tot inconcebible. És possible que algú no s’hagi enamorat mai?

Rita... el Papa sap lo teu?

2006-06-29T16:47:00.001+01:00

Bé, està clar que ja falta poc i la gent comença a vibrar per la vinguda de la màxima autoritat eclesiàstica a la capital del "Regne" (mare meva). Rita (sempre amb la seua típica jaqueteta roja de tia maria) ha volgut que València siga la ciutat on tinga lloc l'"Encuentro Mundial de la Família". I supose que el colega Beni (alias Ratzinger), des de la seva vasta experiència, entèn per família: el papi, la mami i els xiquets. S'exclou, per suposat, mami-mami-xiquet, papi-papi-xiquet, papi-xiquet, mami-xiquet. No sé què pensarà Rita, la condició sexual de la qual és coneguda per València sencera i per la perifèria (la capi és el centre... la resta son Provincias ...). I me la porta fluixa la tendència sexual de la colega (bé, d'ella i de qui siga... m'és igual), però no és una mica incoherent?.

Doncs resulta que el papi... mmmm dic... el papa... bé, el Papa arriba a la capital del Túria. I allà hi ha un moviement increïble per l'arribada del "susodicho". Podeu trobar tota la informació (que sembla d'un altre planeta) sobre l'Encuentro a: www.conelpapa.com (cágate lorito!). Furgueu (m'encanta aquesta paraula...:P és autèntica!) una mica en l'apartat Preguntas Con Morbo i flipareu: trobareu el sentit de la vida, informació sobre la sexualitat, el pecat de la masturbació, els preservatius, la fornicació (quina paraula més lletja, tu!), les relacions prematrimonials (quanta experiència tenen ells en això, eh?),... Osti tu, mira que el post no anava d'això però estic flipant! Mare meva... i València es converteix en seu de tot això??? Quina angúnia!

Bé, doncs l'assumpte anava de que s'estan gastant una burrada de milions (i això que és la comunitat més endeutada de l'estat -cosa que no impedeix elaborar plans d'urbanització increïbles que porten a una especulació bestial, construir parcs temàtics que acaben quasi en la ruina, cometre nombrosos delictes fiscals que se saben i que no se saben encara... i un llaaaarg etcètera-) en la vinguda del Papa, pararan el trànsit i alguna línia de metro durant diversos dies (cosa que fa inclús que a molts estudiants de la UPV els retrassin els examens una setmana!). Total, una despesa grandiosa de diners per a això. No poden demanar fer la expo o alguna altra cosa? Almenys això aportaria algo més a la ciutat! Quina vergonya...

I que conste que jo sóc creient (encara que no practicant). Però em repateja moltíssim que l'esglèsia (o, vaja, una part d'ella, almenys) represente tot això que es diu en la web aquesta, cutre i antiga, que no té en compte per res la realitat del món. L'esglèsia que ho podreix tot, i que intenta carregar-se totes les corrents internes que s'alcen en contra de les seves proclames absurdes. Ara no entraré en filosofies perquè no és el moment ni el lloc, però vull dir ací que hi ha una part de la religió que representa unes màximes que, bé per educació o per pròpia cultura (no negarem que tants anys d'influència han deixat petjada tant per a creients com per a no creients) comparteixo i segueixo. Però s'han de modernitzar. Millor dit: han d'obrir els ulls! Si és que ells mateixos s'estan carregant la seva religió! Quan la generació de gent gran que ara va a missa ja no hi sigui... ¿qui hi anirà? Existeixen altres corrents cristianes que no segueixen el que diuen a Roma, i que quasi queden esclafades per aquesta!

Bé, de fet aquest post era per informar sobre la campanya anti-vinguda-del-papa que s'està desenvolupant a València: NOSALTRES NO T'ESPEREM (també hi ha versió en castellà; aquí trobareu tota la informació). Pancartes penjades dels balcons i tot tipus de merchandising inclòs (samarretes, gorres, enganxines...). Que ja està bé que ens prenguen el pèl, home! Que eixa despesa barbàrica (existeix aquesta paraula?) estúpida no aporta res a la ciutat. Que aquests valors de l'any de Maria-Castanya estan desfasats, que no representen la societat d'avui dia i que, per tant, no hi caben. I que a València hi ha bona part de la societat que no vol que vaja el Papa per dir collonades; l'altra part de la gent passa olímpicament; són només uns pocs els valencians que els interessa el que pugui dir aquest home (la juventud del Papa... d'on han sortit aquests? Sona igual de malament que las Juventudes del PP... en quin món viuen?). I, no patiu, que el mítin el trauran a totes les teles. Ara, la contra-campanya no la veureu ni en pintura. Quina basura de televisió...

Un Rayo de Sol

2006-06-26T16:26:00.000+01:00

Un Rayo de Sol

No lo voy a poder soportar. Lo siento (de sensación, no de pena… bueno, de pena también, solo que pena por mí misma… qué triste). Y es que a estas alturas de curso (mi vida sigue aún yendo por cursos) mi reloj biológico tiene un cartel con luces de neón color rosa-furcia que anuncia: ¡¡¡VACACIONES!!!. Pero este año el hijo de puta de diablillo que vuela por la parte derecha de mi cabeza (anótese el matiz: derecha=diablillo) me come la oreja diciendo: Vacaciones? Tus ganas!Mientras una carcajada suya resuena en mi carcasa cerebral, vacía sobretodo de ganas de trabajar. Y es que el mefisto éste, me pone de los nervios. Si tuviese algún superpoder, lo lincharía. Pero no es el caso; porque de tener superpoderes, igual me quedaba yo todo el mes de Julio en Barcelona. Sí, sé que los que se quedan incluso en Agosto, en estos momentos tienen ganas de partirme la cara, pero me da igual. Y me da igual porque me va a tocar lo mismo que ellos a partir del próximo año. Así que estaremos en paz. Pero la inmediatez es lo que me preocupa ahora mismo. Y mi inmediatez pasa por esto.

Y no es que no haya trabajado nunca en verano… de hecho ya ni recuerdo qué es una semana de vacaciones veraniegas. Pero hasta ahora he encontrado sitios cerca de donde veraneo (o veraneaba, vaya) . Así que si llegaba a casa aunque fuese a las 7 de la tarde, me podía bañar, ir a tomar el aire o sentarme en la terraza a ver “la mar marina” (como decía mi profesor de Naturales de 1ºBUP… ¿dónde estará ése ahora?), que es muy veraniega. Pero aquí… aunque acabe a las 5 de la tarde (que ni de coña!!!) no veo nada más que asfalto. Y espejismos. Porque cuando miras la calle ves que se deforman las cosas debido al aire calentorro que asciende des del cemento. Y eso, unido al veneno mental de pensar que todos mis amigos están en la playa menos yo… hace que se cree un odio en mi interior.

Pero me consuela pensar en las vacaciones que me cogeré el mes de Agosto. Paso las horas pensando en dónde iré, cómo iré, qué haré. Ay! Y es que este año me iba a ir a un montón de sitios: Menorca con unos, Eivissa con otros, Portugal con los de más allá, Formentera (va d’Illes!), Italia… Uy, cuantas cosas iba a hacer yo este veranoooooooo!!!! Qué risa me da! Que les den a todos: a los que ponen excusas, a los que se rajan, a los pesimistas, a los que se enfadan porque no tienes dinero (que encima son funcionarios y yo una simple estudiante-empleada-profedeclasesparticulares-loqueseacontaldeganaralgo) y al final te dejan tirada como una colilla, a los que prometen el oro y el moro y al final no se quieren gastar un puto duro, a los que parece que son súper enrollados y quieren montarse unas vacaciones de la hostia pero en realidad lo que están esperando es a que se las montes tú y encima no les gusta nada de lo que has pensado… A todos ellos: que os den, paso de vosotros, me lo monto por mi cuenta! Que tengo que repetir Ibiza? Pues repito! Me da igual. Al menos me iré de vacaciones que para una vez que tengo algo seguro… Y fijo que se acaban quedando en casa muertos de asco mientras yo curo mi resaca bajo el sol reconstituyente y le doy una segunda oportunidad a Eivissa (que la primera vez fue lo peorrrr!). Aún así, hasta que no tenga el billete en la mano no me lo creeré... no cantemos victoria antes de tiempo!

Bueno, seres veraniegos, os deseo mucha suerte en vuestras vacaciones! Preparadlas bien, no os dejéis engañar por las apariencias, no os fiéis de los demás ni os lancéis a la aventura sin mirar con quién porque las vacaciones de verano sólo son una vez al año y las consecuencias de unas malas vacaciones pueden ser fatales en el inicio de vuestro siguiente curso laboral. Que la fuerza os acompañe.

JA JA JA JA JA JA JA JA JA JA JA!!!!!! (es risa de "película de miedo" no de "me parto de risa", a ver qué os habéis pensado... XD)

PD. Después de este post estupendo, he decidido que me largo a casa para aprovechar el solecillo y leeré un ratico en el parque, a la sombra de los olmos. Bona tardaaaaaaaa!!!! :)

entre los dedos

2006-06-23T15:32:00.000+01:00

entre los dedos

Cierro los ojos y estoy en la orilla. Oigo las olas que me mojan los pies. Y te cojo la mano. Mejor. Me coges la mano. Y la tienes fría. Me acaricias los dedos y la palma, y cierras los ojos. Susurras algo que no entiendo, y respiras al ritmo del mar. Yo tengo ahora las manos frías y las mejillas calientes. Y me hablas de tus cosas. Que son como las de los otros, solo que son tuyas. Se me clavan las piedras en la espalda, pero me callo. Entonces tú dices Me duele la espalda, con estas piedras y yo sonrío (aunque no me veas). Sueltas mi mano y coges tu guitarra. Empieza a hacer fresco. No necesito hablar y no te importa que no hable. Y siento tu voz que se vuelve sueño. Abro los ojos.

All apologies

2006-06-21T18:55:00.000+01:00

All apologies

Powered by Castpost

Fa un sol gris. Mira'l bé

2006-06-14T16:36:00.000+01:00

El Hijo De Nadie

T'aixeques i només sortir de casa veus que comences malament. I a això se li van sumant tots els moments del dia, asquerosos. Tot el que fa tothom, tot el que diu tothom t'irrita més encara. Et cagaries en el dia sencer. I et sents malament perquè a sobre ho pagues amb els altres que no tenen res a veure (però sí que tenen). I ho culpes a la mala sort, que segurament no existeix però tu li ho culpes. I llavors estas tan fotuda que penses en totes les coses que et fan sentir malament. I veus un futur proper del tot incert. Amb moltes coses per fer i per viure. Però això és una manera de veure les coses més positivament... i avui no és el dia. I a sobre tens la regla. O pot ser tot perquè tens la regla. Definitivament, demà serà un altre dia.

Powered by Castpost

I de regal Loquillo. Una gran cançó. Certa, per molt que hi hagi que digui que no. O almenys això penso avui. Potser un altre dia penso una altra cosa. O simplement no la vull escoltar, perquè estic bé i segueix sent certa. Però no per amagar la realitat, aquesta deixa d'existir. O, simplement, millor deixo de ratllar al personal i de taladrar-me a mi mateixa.

A mi no me compraban Bollycaos

2006-06-13T11:36:00.000+01:00

Bueno, ahora toca disculparme por pasar tanto de todo últimamente. Pero que conste que es muy a mi pesar porque estoy hasta arriba de trabajo. Ya sé que no tengo excusa, que todo el mundo está igual pero es lo que hay. La semana que viene estaré libre de un par de cosas que son las que más me vienen estresando últimamente. Total, que creo que podré empezar a dar señales de vida. Aunque no sé ni por qué lo digo porque ya casi nadie me viene a ver. Y no me estraña porque para la inspiración que tengo últimamente... Pero bueno, sé que hay algunos bloggeros que siempre se pasan aunque deje poca cosa por sus blogs últimamente. A estos incondicionales me gustaría darles las gracias por su apoyo, que me ayuda a no desmoralizarme! :P

Bueno, y ahora dejaré un dibujillo que ilustra muy bien mi estado de desaparición de estos últimos días. Hala!

Que conste que he buscado la original por la red (que os juro que existe porque yo la tenía!!!), pero no lo he encontrado! Yo la verdad es que llegué a acumular unos cuantos y no sé ni como porque, como digo arriba, a mi no me compraban Bollycaos. Mi padre nos hacía el almuerzo del cole con un trozo de pan y cualquier cosa dentro (los peores eran los de membrillo: un trocillo en medio de un bocadillo de pan que sobraba por todos los lados...). Mi madre se iba muy temprano y mi padre siempre iba con prisas y nos preparaba lo que había (tengo que decir en su defensa que es el que cocina en casa y se sale pero en cuanto a los bocadillos de mi infancia, muchas veces no se lo curraba demasiado). Y luego llegaba la hora del recreo y veía a mis amigas con aquellos bocadillos de jamón y queso con el pan perfecto, con tomatito y aceite. Y le daban un bocado.... uuuuuuhm!

Mi hermano también tiene un trauma con el bocadillo. Hace poco lo hemos hablado y lo estamos superando. Los dos estamos de acuerdo en que los mejores días eran los que no había nada en casa o se le olvidaba prepararnos un bocadillo. No eran muy frecuentes pero alguno había. Salíamos al patio y mi padre nos esperaba en la verja y nos llamaba (o llamaba a alguien para que nos avisara). Y entonces... como no le había dado tiempo de nada más, se había pasado por la panadería y nos lo había traído: EL BOLLYCAO. Era el mejor almuerzo! No valían imitaciones: era único. Aún tiene tanta fama? Hace mucho que no veo Bollycaos por ahí... Y las pegatinas eran lo más. Las de TOI, mis preferidas: toi dormío, toi colgao, toi namorao, toi al revés... Aish!

Bueno, os dejo que es hora de comer. Hasta luego!

Txernòbil

2006-06-09T08:39:00.000+01:00

Quan va succeir l'accident jo era petita però sempre hi he sentit a dir coses i més o menys sabia què va passar. L'any passat vaig fer una assignatura d'ètica on ens en van parlar. Es veu que van escatimar tant com van poder en recursos de seguretat, que en qualsevol central nuclear segura només s'hagués fós el nucli i no s'hauria escampat la radiació. En aquesta Exposició (s'ha de clicar a l'icone de Hi havia una vegada Txernòbil) al CCCB parla de com va començar tot, per què, què va passar abans, durant i després. Encara no he anat a veure-la. Si algú hi va, ja em dirà el què, perquè sembla molt interessant i bastant completa. Em va impressionar molt quan ho vam parlar l'any passat, i tot el que vam veure. Crec que valdrà la pena.

i amb el somriure, la revolta

2006-05-31T17:37:00.000+01:00

Després d'un cap de setmana estressant (ja se sap, quan un va a casa té ganes de visitar a tothom i fer-ho tot en 3 dies), a pesar d'haver tingut festa dilluns (celebrava l'aniversari), i passant el dia de mala hòstia de rigor (és que quan torno aquí i ja ningú em fa el dinar, ni em fa comboi, ni res de res em costa acostumar-me) em torno a sentir amb forces per escriure un post.

Necessitava 24 hores "rutinàries" per assimilar el cap de setmana. Divendres arribo a casa, deixo la maleta al mig de l'habitació i marxo corrents i contenta a comprar el regal d'aniversari del meu cosí de 7 anys (va ser fa 2 setmanes i encara no li havíem fet res... és que no saben fer res sense mi, jeje!). Dreta de cap a la tenda d'animalets (coneguda pels de la meva generació com "la pajareria" ja que "en mis años mozos" només hi havia una en tot el poble i venien sobretot, sobretot, sobretot ocells). Al meu cosí li encanten els animals però no n'ha tingut mai cap. Està emocionadíssim amb el gos del veí, amb el niuet que son pare li va comprar per penjar a l'arbre del corral dels avis (per si algun pardalet passava per allí a dormir), amb l'ocellet del iaio i amb tot animaló que es troba per qualsevol lloc (bitxos fastigosos inclosos). Total, que al meu germà se li va acudir de regalar-li un peixet. I la menda (jo) va anar a comprar-lo. Però clar, un peixet sol no farà res i s'avorrirà. Total, que li'n vaig agafar dos. Peixos, peixera, pedretes i menjar. Au! Li ho vaig anar a portar i li vaig fer l'explicació de la responsabilitat que comporta tindre cura d'uns peixets. M'escoltava amb aquells ulls pillastres i innocents i emocionats del qui escolta una cosa molt important, contenint tota l'emoció. Primera faena: posar-los nom. Al cap d'una estona no se'n recordava i els el va canviar. I així 2 ò 3 cops. Ja no sé ni com es deuen dir. Mentre estàvem parlant (no us podeu imaginar les converses tan fructíferes que es pot tenir amb un xiquet de 7 anys!) van passar els seus cosins pel carrer (uns altres cosins). Em va deixar amb la paraula a la boca i va córrer escales avall, cridant que pugéssin per veure "una cosa" (Veniu i voreu una cosa!!! Anava dient). Total, que en 30 segons teníem allà dos crios més que també volien peixos. Res, que l'emoció encara dura perquè cada matí es desperta i el primer que fa és saludar als peixossensenomdefinit :)

Dissabte vaig juntar a uns i altres i vaig celebrar l'aniversari. Cubates a 2'5€. No fan falta més comentaris. Però m'ho vaig passar genial. Quan surts per allà, a més, sempre et trobes a uns o altres, xarres una estona, et conviden a xupitos, cubates o vés a saber què, vas d'aquí cap allà, veus poc, parles massa. És diferent de quan se surt per una ciutat gran i no coneixes a ningú. També està bé, però és distint.

A les 6.30 me n'anava a dormir dissabte, i a les 10.30 ma mare havia decidit que era hora d'esmorzar ("desdejunar" per als autòctons). L'hagués escanyat. Ja em diràs tu les ganes que tenia jo de menjar res. Però ja m'havia despertat. En la comunió vaig aguantar com vaig poder. Vesprada tranquil·la i dilluns cap aquí.

Ahir estava d'una mala llet insuportable. Ho sento per haver-ho fet pagar a més d'un. Me'n vaig anar a dinar a casa i a la tarda no vaig tornar a la uni. Havia de comprar i fer classes particulars. I, sobretot, relaxar-me. Però a pesar de tot, avui s'han portat molt, molt bé i m'han fet un regal d'aniversari que no m'esperava per a res! M'ha fet molta il·lusió perquè ha sigut sorpresa! Aish... si és que de vegades penso que no m'ho mereixo :)

B.B.C.

2006-05-22T17:29:00.000+01:00

És temps de BBC. Com molts sabran, aquestes sigles, almenys en l'argot dels músics, significa: "Bodas, Bautisos y Cumuniones". Acaba la primavera i de cara a l'estiu a la gent li dóna per acostar-se més a Déu amb els sagraments o, en el cas de les bodes, per casar-se i punt (com diria la meva àvia "per lo civil").

El meu primer contacte amb les (el? la? els?) BBC, apart dels dos últims aplicats en la meva mateixa persona com "mana" la tradició de "per si de cas", va ser la Boda de la meva tia. Jo tindria uns... 8 ò 9 anys. Recordo poques coses de l'acte en sí. El meu germà i jo portàvem els anells i les "arres" (castellanada, suposo). Mon germà era un pixavit que no s'enterava de res i a mi, no sé per què, em va donar per plorar. Mira, em va entrar sentiment quan vaig veure a ma tia allà a l'altar. Llavors ja tenia la llàgrima fàcil (quan reacciones de certes maneres envers algunes coses i no saps si realment sempre has sigut així o és que t'hi has tornat, només cal recordar-se'n de coses així per aclarir-ho). Del convit no recordo gaire cosa. Només que m'havien assegut en la taula dels nens i que no coneixia a quasi bé ningú. Un parell de cosins i altres criatures estranyes que s'acabaven d'incorporar a la família amb el llavors recent enllaç. Som una família més aviat petita, nosaltres.

Després va venir la meva comunió. Sí, sí. Però d'això no recordo tantes coses. Només que va ser tres dies abans del meu aniversari i ho vaig celebrar llavors. No va ser una Cumunió amb 300 convidats com la d'altres amigues meves, ni amb pallassos, ni coses d'aquestes. Només van vindre les amiguetes de sempre (llavors eren "amiguetes") i ho vam celebrar en un restaurant d'unes piscines. Crec que érem uns 15 nens. Ah! I vam donar unes aquarel·les (dels detalls aquells que es donen en les BBC). Som molt artístics, nosaltres. Però millor això que no la figureta horrenda de "porcellana" que acaba sent un trasto que molesta allà on el fiques.

De la comunió del meu germà només recordo que ma mare m'havia fotut un vestit de nena petita que no m'agradava. Es veu que li va costar un ull de la cara i jo només me'l vaig posar aquell dia perquè l'odiava. A més, un amic de mons pares m'ho va dir: que el vestit era maco però que no feia per una nena gran com jo. "Poc coneiximent", mare meva, aquell home! Jo surto amb una cara de gos a la foto... Pobre germà meu!

Després hi ha hagut alguna comunió més en la que no van disfrutar de la meva presència. I tot seguit un període de sequera per a mi. Acabà l'època comunionera. En aquella època, les amigues de la meva tia s'anaven casant. Fulanita de tal amb fulanito de qual, menganita amb sotanito (tots coneguts al poble, eh!). Jo veia allò com una cosa de grans (de "majors", per als que són d'altres terres). Que si no sé quants diners donaré, que si no sé quin regal faré, que si quin vestit em posaré, que si no sé per què m'ha convidat, que si no hi ha relació, que si jo vaig convidar aquell i l'altre em convida a mi. Buf! Recordo llargues tardes de la meva tia i la meva àvia pensant sobre aquelles coses. Almenys per a mi eren llargues perquè era petita i llavors el temps va d'una altra manera. Però m'encantava escoltar totes les converses que tenien elles dues! Ja podien estar-s'hi tanta estona com vulguessin.

Però el pànic escènic (escènic, sí!) va començar quan fa gairebé 3 anys una amiga relativament propera (enteneu el que vulgueu) ens anunciava la seva boda. Hòstia!, vaig pensar. Podria haver prestat més atenció a les converses de ma tia i de l'àvia. Sempre havia pensat que eren coses que ja arribarien quan em fés gran. I no sabia quin havia sigut el moment aquest en què el món va decidir que ja ho era prou, de gran. Perquè de fet era així ja que les bodes havien començat a planejar per la meva vida. Així, directament, jo havia passat d'anar a comunions a anar a bodes! Un salt molt brusc que la societat s'hauria de plantejar. Potser caldria algun pas intermig perquè el trauma no fós tan gran. Jo no tenia (ni tinc encara, tot i que, al pas que vaig, estic començant a agafar experiència) ni idea de quins regals s'han de fer, de quants diners s'han de donar, de com s'ha d'actuar... CASAR-SE, senyor! Casar-se ho feien els grans... i amb 21 anys... s'és gran, ja, per casar-se??? La boda aquesta em molestava i no l'entenia, per motius aliens a aquest post i que, per tant, no explicaré. Però em posava nerviosa. No volia anar-hi, no, no, no! Després vaig començar a enterar-me de que si dónes diners has de donar lo que val el plat i una mica més. I que conste que els platets aquests costen, de mitjana, una "friolera" de 100€. Mare meva! Jo que no tinc un duro (a l'igual que la novia, tot cal dir-ho... però no ens n'anem per les branques) vaig haver de treballar tot un Nadal servint taules per pagar el regal i el vestit i el bolso i bla, bla, bla. I ara em ve al cap una cosa que digué Leonor Watling en una entrevista: "Cuando las bodas dejen de ser un negocio para quienes se casan, empezaré a creer que la gente se casa por amor". Perquè al cap i a la fi els que guanyaven són ells. I no eren tan amics. Bé, ella sí. Però des de la boda (fa 3 anys) només els he vist 4 cops (i 3 de casualitat, pel carrer). Molt trist. Però això és un altre tema. Al final va resultar que en la boda m'ho vaig passar de puta mare. Aquí he de puntualitzar que la més borratxa de la boda possiblement era jo (seguida de prop per la resta dels amics, tot s'ha de dir). Va haver una estona durant la qual la penya estava per ahí de picos pardos i jo estava asseguda a la taula perquè no podia amb la meva ànima. Al cambrer li devia haver fet llàstima perquè va venir a portar-me una "manzanilla" sense que li demanés res i es va estar una estona assegut al meu costat parlant-me. Al final, se'm va passar i vaig seguir a la meva. Però molt bé, eh? Encara la recordem, aquella boda! Juas, juas!

Bé, doncs en tot això m'ha fet pensar el fet que aquest diumenge tinc un altra comunió d'un cosí petit al que tampoc veig gaire. Però no em molesta, aquesta. Com que som poca família doncs anirem tots els de casa (menys el meu germà que, com sempre, s'escaqueja... per què ell pot i jo no?). Però no em vull ni imaginar com estaré diumenge en la missa (hòstia... no me'n recordava de que havia d'anar a missa!) després de la taja que pillaré dissabte per celebrar l'aniversari. Si algú coneix un remei infalible i immediat contra la ressaca (tipo els "mejunjes" que preparen les àvies i les mares a les pel·lícules, que solen ser de color marró i fan molt mal gust), agraïda li estaria.

I seguint amb la meva filosofia anti-bodes diré que aquest any (bueno, el curs que ve, vaja) m'han convidat a dues més. Una de les quals és d'algú que encara no entenc per què m'ha convidat. Què hi faré jo a la boda d'aquests dos on no conec ningú (no exagero... és un fet)?. A més, als nuvis no els conec de quasi res i el poc que ens ha "unit" aquest any s'esfumarà perquè probablement no els tornaré a veure mai més a la vida. Amb lo qual em faig una pregunta: Si jo no vull que em convides a la boda i tu no vols convidar-me.... Per què em convides??? I només se m'acut una opció: Per compromís? Que tinguin compromisos amb gent gran (tiets llunyans, cosins dels pares i familiars per l'estil) que són d'una altra època i potser el sabria greu que no els convidessin encara que no hi hagi relació (en altres generacions les coses pot ser es veuen d'aquesta manera) doncs ho puc entendre. Però pel que fa a gent de la mateixa edat, sincerament, no entenc quin compromís hi pot haver. L'altre problema és que l'altra boda a la que m'han convidat és més o menys per l'estil però amb la persona en qüestió tinc bastanta més relació. Total, que si dic a una que no vaig i a l'altra que sí potser quedo malament. Quin agobio!!!

Moraleja: Si us plau... no us caseu! I, si ho feu, que sigui un convit petitet, amb la gent a la que realment sabeu que li farà il·lusió que us caseu i que disfrutarà tant com vosaltres. I, no ens enganyem, que ho visquin tant com els nuvis, tampoc hi ha 200 persones! Per mi que no cal tanta parafernàlia. Al cap i a la fi, ha de ser només una celebració amb els amics perquè estàs content de compartir la vida amb la teva parella no? Ara que, per a això, no cal casar-se!

Després del Dinar, Ve el Postre

2006-05-18T15:10:00.000+01:00

Quin sentit té assolir la cima si hi has arribat per sobre de tot? Per què moltes vegades no es valoren les persones pel que són sinó pel que haurien de fer (segons unes lleis que no sé d'on han sortit)? Per què de vegades ens costa trobar la gent adequada? És increïble com a pesar de moltes coses seguim creient i seguim tirant en davant, encara que sigui a contra corrent.

Com ja vaig dir un dia que ho faria, deixo un altre poema d'Estellés. Perquè el disfruti qui vulgui.

XLII

m’he estimat molt la vida,

no com a plenitud, cosa total,

sinó, posem per cas, com m’agrada la taula,

ara un pessic d’aquesta salsa,

oh, i aquest ravanet, aquell all tendre,

què dieu d’aquest lluç,

és sorprenent el fet d’una cirera.

m’agrada així la vida,

aquest got d’aigua,

una jove que passa pel carrer

aquest verd

aquest pètal

allò

una parella que s’agafa les mans i es mira als ulls,

i tot amb el seu nom petit sempre en minúscula,

com aquest passarell,

aquell melic,

com la primera dent d’un infant.

El poema no queda ben tabulat com l'original perquè aquest blog posa el format que li dóna la gana. A més, no volia que quedés tan separat però passo de tornar-lo a escriure per quarta vegada.... de vegades em posa nerviosaaaaa!!! juis juis!!!

Divendres Afònic

2006-05-12T10:41:00.000+01:00

Delirant

Casi a punt de caure en una grip (tot i que tinc l'esperança de no arribar fins a aquests extrems!), amb una veu de carajillera del copón (la que em surt, vaja, perquè l'afonia tampoc em deixa dir gaire cosa!), escric aquestes lletres. Avui havia d'anar a l'assaig i, òbviament, no ho faré. I em fot perquè d'aquí a res tenim el concert i... bé, s'ha d'assajar! No obstant, empraré aquestes hores de salut dubtosa en acabar la feina i anar a veure uns amics que vénen des de València a tocar aquí, aquesta nit. En tinc moltes ganes perquè ja fa temps que no els veig. Suposo que m'acoplaré de mala manera al seu plan després del concert (és el que m'han obligat a fer, vaja!), jeje! Espero que no m'acabi de fer pols el costipat...! Així que ho hauré de fer una mica light, suposo.

Bé, i ara, activitats recomanades per al cap de setmana (i la setmana que ve). Principalment per als valencians residents al principat però es pot apuntar tothom que tingui interès:

Ha començat ja la setmana cultural organitzada per Espai País Valencià. És una organització ("valga la redundancia"! jeje!) de valencians que resideixen a Catalunya (que en som molts!) que realitzen diverses activitats i participen en moltes d'altres. En aquest cas han organitzat la segona Setmana Cultural Valenciana que té com a objectiu donar a conéixer a tothom qui vulgui, almenys part de la cultura i la realitat valenciana. Es fan conferències, es passen documentals, pel·lícules, curts, recitals, concerts, etc. La programació la deixo aquí per qui li vingui de gust mirar-la.
En concret, aquest dissabte fan una macro-paella a la plaça Joanic. Bé, de fet en fan dues: una és vegetariana. Hi ha també amanida i per beure vi, pomada (de mallorca), misteleta i més coses. Després fan pilota valenciana i concert. L'any passat van fer castells, van vindre dolçainers i tabalers, vam cantar, vam ballar, vam riure molt... ens ho vam passar molt bé! Així que qui vulgui apuntar-se, ja ho sap. El preu de la paella són 8€. Suposo que us heu de posar en contacte amb algú de l'organització, però no n'estic segura.
L'altra recomanació imprescindible d'aquesta Setmana Cultural Valenciana és, a banda de les xarrades i tot en general, que està molt bé, "El Chou" de Xavi Castillo. Un humorista satíric i genial. És dimarts a la nit, mireu-ho al programa. A tall d'anècdota, comentar que li prohibiren l'actuació (sí, heu llegit bé "prohibir"!!! així estan les coses!) a Xàtiva per criticar el Papa i no sé qui més. Bé, si podeu anar-hi, riureu una estona!!!
I també sembla interessant la xarrada del divendres 19 (divendres que ve) sobre l'especulació urbanística.
No sé, si us ve de gust, fullegeu el programa. Hi ha coses molt interessants, en serio.

Bé, i després d'aquest incís cultural, us deixo una cançó molt maca de Leonard Cohen (que no té gaire a veure amb aquest post, però és igual!). Que passeu bon cap de setmana. Espero, jo també, no haver-me'l de passar al llit!!!

Pensant

2006-05-10T17:33:00.000+01:00

Aquella tarda vaig estar passejant fins ben tard. L’asfalt calent m’entristia. Hagués preferit que fos un paisatge de tragèdia, com en una pel·lícula. Com tantes vegades ho havia creat a la meva imaginació. Hagués preferit ser en un palau immens, enmig de la solitud d’uns camps erms i boirosos. Amb un fred que calés als ossos. Una tarda sense llum, com quan és a punt de venir pluja. Llavors en el moment final, haurien caigut llamps, el cel hauria embogit i una pluja espessa s’alliberaria darrere la finestra. El soroll de les gotes com a música de fons.

Però ben mirat, ja era prou tràgic que no fos així. Que només fos un dia com qualsevol altre. Aquesta era la qüestió. La llum ataronjada s’escolava entre les fulles dels arbres escanyolits que algú havia plantat al carrer. L’ombra prima i acalorada s’anava allargant amb la meva tristesa. Tot havia esdevingut tristesa en els darrers mesos. Les hores s’havien acabant tornant grises. I la solitud havia anat ennegrint els dies. I les nits. Tantes nits.

Anava caminant carrer avall. La meva última passejada agoniosa. Amb tots aquells fantasmes que em seguien. Em van perseguir sempre. Només era capaç de suportar-ho quan no mirava enrere. Però ens fem del que vivim. I feia massa anys que havia venut la meva ànima al diable. Vaig fer el que em semblava que calia. Més tard em vaig adonar que això em va matar. No hi havia manera de desfer-ho. No es pot tornar a començar. Hi ha moltes maneres d’equivocar-se. Però només una de fracassar. I aquesta era la meva.

Res aconseguia d’apaivagar la responsabilitat que sentia d’haver-ho espatllat tot. Només tenim una oportunitat, perquè només vivim un cop. I se’ns demanen massa coses. Ho volem fer tot i jo em vaig equivocar. M’havia equivocat en la meva oportunitat. Havia escollit malament, ho entens? L’havia cagada!

Sí, potser per a vosaltres tenia més coses al meu voltant. Segurament sí. La família, els amics, algunes aficions, molta vida per endavant. Però no ens enganyem. Això són coses variables. La família existeix, però no hi pots dependre. Has de trobar el teu camí. I els amics també canvien. Uns arriben i els altres marxen. Passa contínuament. Ningú és per sempre. Al final, l’única persona amb qui passaràs la resta de la teva vida és amb tu mateix. I t’has de trobar. I has de pagar un preu que jo no vaig poder suportar. Ningú em va dir que seria fàcil. Però em vaig perdre i vaig acabar embogint al fons d’un pou. Si l’única cosa que era realment meva, que em pertanyia, se’m va escapar de les mans, què em quedava? He sigut feble, ho reconec. Però no vaig trobar la manera de ser més fort. No ho pots entendre, perquè no ets jo. No saps el que sentia. Tot es va convertir en una soledat insuportable.

No em retreguis res. Hi tenia dret. Dret a retrobar la pau amb mi mateix. Em preguntes per què no em vaig agafar a tu. Per què no vaig deixar que t’hi fiquessis. Però, per què arrosegar-te amb mi, si ja estava ofegat? T’estimo massa. Tu ho sabràs fer millor que jo.

Això no és un relat macabre, ni cap cosa que m'hagi passat mai pel cap. Però l'altre dia vaig tenir una conversa amb un amic sobre aquest tema, per un llibre que m'acabava de llegir. Parlàvem sobre fins a quin punt pot tenir una persona el dret de decidir sobre la seva vida. I és que jo penso que un fet així pot trasbalsar la vida de tots els qui tens al teu voltant, i per una part és egoïsta fer-ho perquè només estàs pensant en tu mateix. No sabria dir quin és el límit en que has de deixar de pensar en els demés i començar a pensar en tu mateix, en aquest aspecte.

Però a l'escriure aquest relat em preguntava què pot arribar a sentir una persona que es trobi en una depressió molt gran, o en una situació límit i que no tingui la força suficient per poder superar-ho. A més, hi ha gent a qui li costa més demanar ajuda perquè de vegades pot semblar un acte de feblesa. Si penso que la gent té dret a decidir sobre la seva vida en certes malalties o situacions límit (almenys, vist des de fora, perquè no m'he trobat mai en una situació així), i si trasllado això però a estats d'ànim o malalties psicològiques? Diuen que és molt difícil sortir-se'n d'una depressió, si aquesta és molt forta o dura molt temps. He intentat imaginar una situació en què es pugui donar un cas així. Si fós una persona propera a mi, probablement em desfaria i, segons com, podria ser un fet que afectés tota la meva vida. Però quin dret tinc jo sobre la seva vida per dir-li a aquesta persona que no ho faci? I quin dret té ell a fer-me a mi una cosa així? Realment la vida ens pertany tant com imaginàvem? On està el límit? Suposo que no ens pertany tant com per arribar a aquest extrems, no? Crec que sempre hi ha un camí, sempre hi ha una solució, sempre hi ha una via d'escapament. Tots passem moments dolents alguna vegada, però "ningú ens ha dit que fos fàcil", no? La gràcia està en créixer, en aprendre, en estimar la vida, en intentar no enfonsar-nos. No? Com diu una cançó de Llach: cal "aprendre a estimar-se la vida, quan la vida fa mal".

No sé. Sé que és una cosa difícil de dir i potser no ho puc entendre. Tant de bo no em trobi mai en una situació així, ni cap persona propera a mi. Suposo que li estic donant voltes al tema des que em vaig llegir Tòquio Blues. Per a mi no és un gran llibre, però hi ha varios personatges claus que se suïciden al llarg del relat. I el protagonista tracta de superar-ho, sense deixar de sentir-se culpable per voler fer-ho. Hi ha certes coses que et fan pensar. Pel que jo he entès, a pesar de tot, ell tria la vida. Per sort! Bé, espero no haver ratllat molt al personal. Petons a tots!

Què grotesca és la mort
quan és la mort
aquella calma muda
que ve després
de totes les paraules.

No sé on ho vaig llegir això, ni de qui és. Però se'm va quedar gravat.

Q·U·A·T·R·E

2006-05-08T12:51:00.000+01:00

Torne per fer un encàrrec que tinc pendent. És un meme que m'ha passat Ainalma. La veritat és que a mi aquestes coses em costen una mica perquè és llegir la pregunta i automàticament la ment se'm queda en blanc. Però ho intentaré!

Quatre treballs que he tingut

- Profe particular de mates.

- Profe particular de violí (la veritat és que d'això ja fa una mica de temps encara que ho preferiria fer abans que les mates, però ja no em veig amb cor!)

- Cambrera (quin pal!!!)

- Explotada en una empresa de colorants i pigments per a ceràmica (Sí... becaria pringada que em tocava fer 8 horetes diàries per una misèria de sou; però m'ho vaig passar molt bé!!! Supose que perquè sabia que només m'havia de passar allà un parell de mesos!)

Quatre pel·lícules que puc veure repetidament

Doncs la veritat és que no m'agrada veure les pel·lícules moltes vegades perquè al final les acabe avorrint. Però bé, posaré almenys les que he vist unes quantes vegades.

- "El Rey León" quan era menuda me la vaig tragar tantes vegades que em sabia els diàlegs de memòria (encara recorde alguns fragments). He de reconéixer públicament que em va passar lo mateix amb "Mary Poppins" i "Sonrisas y lágrimas". Però això ho englobe en el mateix pack que "El Rey León"

- "Cinema Paradiso"

- "Pulp Fiction"

- Bodrios cutres tipo "Notting Hill", que posen els diumenges a la tarda. Els he vist mil cops però un diumenge que no tinc ganes de fer res, m'entretenen i les mire. :P

Quatre llocs on he viscut

- El meu poble :P

- El poble on passe l'estiu :P

- Barcelona

- Un poblet de Girona (era molt menuda i era perquè a ma mare l'havien destinada allà quan s'acabava de treure les oposicions)

Bé, no he dit res de bo en aquest apartat!

Quatre Programes/Sèries de TV que m'agraden

Bé, aquí em repetisc sobre el que vaig dir fa uns dies: em trague totes les sèries de metges!!!

- Soy el que más sabe de televisión del mundo (per cert! m'han dit que han fet fora a Mofli!!!! no m'ho puc creure!!! és que fa 2 setmanes que no ho he vist :S)

- House

- Hospital Central

- Nip/Tuck

Quatre llocs on he anat de vacances

- Florència (mmmmmmmm...)

- Amsterdam

- República Eslovaca

- Suïssa

Quatre dels meus plats preferits

- Arròs al forn (està taaaaaaaan booooooo!!!)

- Paella

- Les favetes que fa la meva àvia (per cert, avui tinc això per dinarrrr!!!!)

- Qualsevol cosa de les que fa mon pare quan està creatiu culinàriament parlant :) (sobretot m'agrada perquè no ho he de cuinar jo!!!)

Quatre webs que visite diàriament

- El correu

- Vilaweb

- El blog (encara que últimament no escric res, sempre el miro i intento llegir els altres blogs!)

- Tonteries vàries inclassificables

Quatre llocs on m'agradaria ser ara mateix

- En ma casa

- De vacances on siga

- Passejant pel carrer (fa un solet més bo!!!)

- A la platja

Quatre còmics que recomane

Potser amb els còmics no estic gaire enterada jo, però vaja. Ahí va:

- Tintín (encara ara el llegeixo!!!... i això que me'ls he llegit mil cops!)

- El Jueves

- No sé

- No sé

Quatre llibres que recomane

- "La cara oculta de la lluna", de Pasqual Mas. Conta diferents històries de persones que van viure la postguerra. Però ho fa de la mateixa manera que els meus avis me les podrien explicar a mi. Tenen a veure amb gent de la meva terra així que em resulten, per això també, molt properes. Em va encantar, vaja!

- "El déu de les coses petites", d'Arundhati Roy. Fantàstic. El recomane.

- Qualsevol de Ferran Torrent. M'encanta.

- "El Perfum", de Patrick Süskind.

Bé, Ainalmeta, espere que amb això hi hagi prou! Aquesta vegada, però, no el passe a ningú. Que el faça qui vulga (es nota que he anat a casa aquest cap de setmana, que encara tinc el meu accent!!! a veure el que dura!).

Música de Ascensores

2006-04-27T13:27:00.000+01:00

M�sica de Ascensores

Bueno, hace días que tenía aquí guardada esta canción porque la acababa de redescubrir pero no me dio tiempo a escribir un post, y ya no me acuerdo lo que quería decir. Así que la dejo para que la escuche quien quiera.

Pues nada, que voy a seguir trabajando un rato y luego me prepararé la clase que tengo que dar esta tarde. Buah! Y a ver si encuentro un rato pa escribir de una vez! A veces me tiro más horas disculpándome por no escibir, que escribiendo.

Refrán de la semana: "Ojos que no ven, caguerá que xafes"! Esto lo explicaré cuando tenga tiempo. A veces es que soy poco fina, oyes!

Y, bueno, la canción nada que ver con este post cutre, pero es por escribir algo, vaya! Lo iba a borrar todo pero da igual, lo dejo! :S

Jugamos a Médicos?

2006-04-24T17:15:00.000+01:00

No sé por qué, pero soy addicta a las series de médicos y hospitales. Me las trago todas. Todo empezó con la estupenda serie en la que descubrimos a George Clooney: Urgencias. No la veía mucho porque encima la ehcaban muy tarde y yo vivia en mi casa e iba al instituto, con lo cual me iba a la cama tempranito. Pero ahí empezó mi afición.

Después de esta breve época (breve, en mi caso) empezó el boom. Mi gran momento de la semana en cuanto a tele se refiere era Hospital Central. Engaaa! Que si Laura, que si Javier, que si Vilches, la ambulancia... (parezco tonta). Y des de que empezó, no puedo dejar de verla. Y mira que me da asco, porque soy muy aprensiva y en seguida que veo sangre o una cicatriz me da vueltas todo! Pero cuando digo que me da vueltas es literal: que me mareo. Y una cosa que he observado es que me cubro las muñecas y el cuello en la medida que puedo cuando estan sacando "sang i fetge". Esto debe de ser algun trauma que tengo.

Luego me enganché a otra serie veraniega de TV3 de una tía (que ahora creo que sale en una de estas series tipo CSI o de estos desaparecidos) que se llamaba Sidney Hansen (o algo así) que era médico y su padre era veterinario y también tenía una hermana que tenía un restaurante para perros. Diosssss... qué cutre! Pero yo me lo tragaba igual. No me acuerdo de cómo se llamaba la serie pero estaba bien. Había muchas enfermedades y la tía esta salía con muchos tíos (todos guapos, por supuesto), pero acababa siempre dejándolo. Era una sola, yo creo.

Después vino una época de sequía porque el verano se acabó y la temporada de Hospital Central también. Así que me pasé a otras series cutres salchicheras.

Pero después llegó lo más de lo más: Nip/Tuck. Operaciones estéticas, un tío buenarro adicto al sexo, enamorado imposiblemente (lo mismo por parte de ella) de la mujer de su socio. Ambos cirujanos plásticos forrados de pasta. Esta serie es muy buena, en mi opinión. Al principio me llamó la atención porque estaba censurada en algunos estados yanquis (cosa que me atrajo irremediablemente!), y luego me enganché sin más. Ves las miserias de la gente, descaradamente. A veces es muy triste. Pero está muy bien (me repito). Aunque sigue siendo todo asqueroso porque las operaciones se ven muy mucho. El domingo lo primero que sacaron fue una operación de una tía a la que se le habían reventado los pechos de silicona, y el cirujano no paraba de sacar plástico de las tetas. Una guarrada. Pero estuvo bien.

Y ya lo último ha sido la estupenda serie de Cuatro: House. Un médico repelente que odia a los pacientes. Sarcástico y odioso, pero que me cae bien, jeje! Tiene unas salidas que te ríes un montón. Se dedica a hacer diagnósticos de enfermedades rarísimas y es el mejor y bla,bla,bla. Pero la serie es entretenida y te hece reír. Almenos en ésta, como se dedican a hacer diagnósticos, no sacan muchas cochinadas por la tele así que la puedo ver más tranquilamente.

Y después de este marujil análisis sobre todas estas series de hospitales me doy cuenta de que tendré que consultar con mi psicoanalista la patología que me amenaza, por dos motivos. El primero es que me trago todas las series que echan por la tele y a veces tengo dilemas porque el mismo día echan 2 ó 3 que me gustan (con razón uno de mis programas favoritos es "Soy el que más sabe de televisión del mundo"!). Y el segundo es que tragarse dos mil series de médicos, no debe ser muy bueno.

Pues nada, que mientras me aclaro con esto, nada más que decir. Bueno, una cosa sí: esta noche hacen House ;)

20 de Abril

2006-04-20T17:13:00.001+01:00

20 de Abril

No té res a veure amb com em sento últimament, amb tot el que em passa. Però és igual. 20 d'Abril només és un cop l'any i si he d'esperar a que s'aliniin els astres perquè em pegui la cançó un dia com avui, em puc florir. Així que us la deixo. Em recorda tantes coses!

Paramour

2006-04-18T16:11:00.000+01:00

Paramour
Intento que no se me olviden tus ojos.
Que no se me pierda tu voz entre las otras voces.
Que no se me olvide tu olor entre los olores de las calles y el mar.

Mientras pienso que soy una sola otra vez.
Que ya no me quedo en tus abrazos.
Que no me pierdo en tus labios.

Tengo un miedo terrible
de que se me olvide
y de que no se me olvide.

Y de que se te olvide.

Y de que se te olvide.

Y de que se te olvide.

Por eso quiero decirlo
Pero una vez más no me atrevo
Aunque esta vez tiene más sentido
Porque hay un mucho espacio de por medio

Me muero

Powered by Castpost

Intento adivinar si ha llegado a pensar en mí,
Si está aquí sólo por azar
Me gusta imaginar su sonrisa muy cerca,
despertar un día con él

¿Será esto amor?

Alguna vez oí su voz,
Con dejadez le he visto fumar con índice y corazón
Intento adivinar qué le puede hacer sonreír,
Dónde va cuando no está aquí

¿Será esto amor?
Será amor

No por mucho madrugar amanece más temprano

2006-04-11T11:12:00.000+01:00

(Entre las sábanas y entre las piernas)

Doncs aquí estic. Avorrida com mai. Se suposa que estic de vacances però és una merda estar de vacances quan ningú està de vacances i no pots quedar amb cap amic perquè tots estan treballant. M'he aixecat a les 8.30 perquè havia de fer uns encàrrecs a primera hora del matí i he tornat (a les 10) i m'he posat al dia amb els blogs. Almenys he aprofitat per no seguir quedant malament amb la gent...

Estic una mica cansada d'escoltar la mateixa música, i això que tinc 1086 cançons, que són 3 dies de música segons l' i-Tunes. Però al final d'escoltar amb l'mp3 a totes hores la mateixa música, te n'acabes cansant. Volia dedicar aquests dies de festa a baixar-me coses, perquè al pis no tinc internet i des de la universitat tots aquests programes de l'estil de l'e-mule estan bloquejats. I quina ha sigut la meva sorpresa que han tancat el Razorback! No hi ha déu que es baixe res, ara! I m'he enterat jo ara de que es veu que han estat tancant un munt de servidors d'aquest tipus per perseguir la pirateria.

La veritat, és la història de sempre. Que si la propietat intel·lectual, que si bla bla bla. Però, sincerament, quina música escoltaria jo si cada vegada que vull escoltar algo que sembla que m'agrada m'hagués de comprar un disc que val més de 20€? Abans els discs valien 1000 o 1500 pts, però ara valen més de 3000!!! Me'n compro molts menys que abans, si és que me'n compro. Normalment només m'arriben a Nadal i per a l'aniversari. Per mi és una estafa gastar-me tants diners. I si almenys l'autor es quedés les peles, encara. Però em sembla que rep menys d'un 10%. Quina vergonya! I després surten els 4 més forrats a fer-se la foto amb ZP. No crec que siguin ells els més perjudicats, però en fi!

I si l'estat intervé en la pirateria dels discos d'aquesta manera, quan intervindrà mínimament en el preu de la vivenda? O en els sous denigrants que es paguen als joves? Ho sé, em repeteixo com l'all-i-oli. Però és que em sembla que ens tracten d'idiotes. Se suposa que una persona com jo que cobraré (d'aquí a uns mesos, perquè ara tinc un contracte de pràctiques que fa riure!) entre 700 i 1000€ m'he de gastar 25€ (el 5% del meu sou) en comprar un disc d'Alejandro Sanz? Evidentment no, perquè no me'l compraré. Però si ho hagués de fer, me'l compraria en el Top-Manta, que d'algo han de viure els immigrants il·legals. Segur que a ells els fa més falta.

Quina ràbia, que m'ha fet!!!!

La veritat és que el fet d'estar "desfaenat", com diuen per ací, dóna per a reflexionar sobre moltes coses :P. Ja tinc ganes d'anar-me'n de Pasqua. Dos dies i fora d'ací, ja! Me'n vaig a Alacant. Bé, de fet a Sant Vicent del Raspeig perquè tinc una amiga que treballa allà (fa classes de música en un cole) i estarem al seu pis. Volíem anar a molts llocs però, com sempre, ho vam mirar tot a última hora i ja no quedava res. És que a aquelles "para menear un pie, les cuesta media semana". Així que vam pensar d'anar a Alacant. Com a TXXX li feia il·lusió que li férem una visita, vam aprofitar. Cap de nosaltres ha estat mai per allà baix i sempre ens havia fet gràcia. TXXX té planejat portar-nos a veure moltes coses així que ja us explicaré. Si algú dels autòctons de les comarques alacantines té alguna suggerència interessant, la rebrem amb molt de gust :)

Bé, crec que ha arribat l'hora de posar-se a fer el dinar :)

Babooooouuuuum!

2006-04-06T12:29:00.000+01:00

Com diria un amic meu:

"Me repito como el ajo-aceite" (all-i-oli al meu poble) o també "Donde dije digo..." (versió d'un periòdic valencià).

I és que, sincerament, és una cosa tan evident que em sembla ridícul que es recorri al Tribunal Suprem per tractar aquestes qüestions. I tot per quatre polítics capullos als quals els interessa tantíssim crear crispació per obtenir vots (i no parlo només del PP, sinó també del PSPV que és amb el seu govern quan va nàixer el blaverisme més fatxa i del que després el govern permanent del PP va aprofitar -i està aprofitant i revifant- tan bé), i per quatre arreplegats que fan molt de soroll i els fan cas sense saber ni per què. I tot això, unit amb el "recient" (que no ho és tant, de recient) odi a Catalunya que últimament s'ha alimentat bastant -des del desconeixement i l'interès més profund-, fan d'aquesta notícia una bomba de rellotgeria, incomprensiblement. Bomba que, paradoxalment, no crec que surti a la Televisió Valenciana "pública i de qualitat" (jajajajajajajajajaja!!!... ric però no té gens de gràcia). Perquè des d'un govern central d'"esquerra" s'ha donat per perduda la dictadura valenciana actual (encapçalada per Rita i Zaplana I el bronceado), i esperen que es morin tots per fer alguna cosa (moment en què estarà tot tan podrit i corromput que ja no hi haurà cap remei). I bé, la notícia és una gota (o galleda -poal per als autòctons-) més de TNT per al còctel explosiu que fa anys que fabriquen i que esperem que els peti a la cara, començant per Fabra, acabant per l'ex-alcalde del meu poble (que va entrar a l'alcaldia pocs mesos després de començar-li el judici sobre la ruïna que va causar a una empresa per embutxacar-se uns quants milions il·legalment), i passant per tots els constructors corruptes i els seus politiquets, que els aproven les lleis perquè facin la feina bruta coberts de (il-)legalitat. I a mamar Rita!

E eFe

2006-03-31T11:11:00.000+01:00

Pues bien, llegado a este punto de sinceridad en el blog, ha llegado el momento de explicar la relación que he tenido durante mi vida con la EF (entiéndase por EF, Educación Física). Y es que hace un par de meses que decidí apuntarme al gimnasio, y aún me están esperando. Había decidido dar este paso tan importante para mí, porque en mi vida he pasado por muchos altibajos en este aspecto (y en otros también, pero ahora no es el momento).

Cuando era una cría, yo era un terremoto pequeño y delgaducho. Parecía que me iba a romper en cualquier momento, pero ya a mi más tierna edad escalaba cual espiderman las paredes enmoquetadas (sí, ENMOQUETADAS) del piso de una de mis abuelas, tocaba el techo y volvía a bajar. Esto, una y otra vez. Además todo parecía ir por buen camino cuando en el colegio saltábamos a la colchoneta, dando volteretas en el aire. No obstante, las cosas se torcían un poco cuando corríamos alrededor de la pista y sobretodo cuando las más gimnastas del curso escogían a las que querían que formasen parte de su equipo de baloncesto (quiero pensar que yo no era de las primeras escogidas, por mi estatura y no por mi falta de habilidad). Pero esto no me desanimaba porque la cuestión era salir al patio y correr, jugar y reír.
He de decir que incluso llegué a apuntarme con mis amiguitas a gimnasia rítmica, tres veces. Y tres veces me desapunté. Me entraba como un nudo en el estómago porque ODIABA la gimnasia rítmica. Prefería mil veces ir a dibujo o al conservatorio (siempre he sido muy dada a las artes). Cada vez que tenía que ir lloraba y lloraba. Era superior a mí. Lo que no entiendo es por qué me seguí apuntando 2 veces más…
Esto fueron mis inicios, que no me resultaron trauma alguno (bueno, tal vez lo de la gimnasia rítmica sí), y me di cuenta que, a pesar de no ser muy dada a los deportes, no me desagradaba la Gimnasia del colegio.

El problema llegó cuando empecé el instituto. Aquí la Gimnasia pasó a llamarse Educación Física (nombre serio, por otra parte, que me impresionaba mucho más). Y mi infancia pasó a ser la odiosa adolescencia. Mis estudios iban bien, sacaba buenas notas. Pero algo en mi vida académica me marcó: El Curs Navet. Este fue mi primer suplicio. El principio de mi decadencia gimnastil. Para empezar, tenías que hacer un mínimo número de períodos (cuatro, en concreto) para aprobar la asignatura, y superarte al año siguiente (para seguir aprobando). Mi objetivo no era otro que cumplir los mínimos escasos (no así en las demás asignaturas, no obstante, pero en esta prueba no daba más de mí misma). Empezábamos todos: Piiiiip.... Piiiiip.... Piiiip.... Piiiiip.... Piiiip.... Piiiiip.... Piiiip.... Piiiiip.... Piiiip.... Piiiiip.... Piiiip.... Piiiiip.... Piiiip.... y después de veinte mil Piiiips sonaba la voz, masculina, del hijo de puta más grande del planeta: Període Un! (qué triste -no?- el trabajo de éste tio!). Nunca... NUNCA me ha pasado jamás el tiempo tan lento como en esos momentos! Ni estudiando el peor exámen de la carrera! Y después de media hora corriendo como gilipollas... Piiiip!! Un i mig! "Hijo de puta!", pensábamos todos. Cuando yo ya no podía con mi alma, es decir, en el período Tres, aún me quedaban dos medios períodos más para aprobar. Pero llegué. Y no podía más!!! Aunque era de las primeras que caía. Y luego estaba el típico listillo cabrón que seguía hasta el período once, más fresco que una rosa. Y siento decir que no siempre eran los tíos. Una de mis amigas ahí estaba, tan feliz, en el período dos mil quienintos ochenta y seis! Cabrona…

Los otros trimestres de Educación Física eran diferentes. Hacíamos juegos, saltábamos al potro... Ay!!! El potro! Esa gran amenaza. Yo conseguía saltar diversas alturas, menos la que exigian para el examen. Era un peazo potro de 1m y medio de largo y no sé cuanto de alto, pero me llegaba casi al pecho. Si yo era de las bajitas de la clase! Menos mal que el día del exámen el profe había pedido a un chico de un curso más que nos ayudase a saltar. Y él, aprovechando mi impulso en el salto, me cogió por el brazo y me levantó por encima del potro. Un tiarrón enorme, que era amigo mío (se tienen que escoger bien las amistades!).

Pero luego llegaba otro año y el Curs Navet volvía. Y me tenía que superar. Y yo, consciente de mis aptitudes en esta prueba, sólo me superé en medio período. Cuatro y medio. El tercer año quise superarme de verdad y llegar hasta el cinco y medio. Y LO CONSEGUÍ!!! Pero llegué a mis límites físicos. Yo, siempre delgaducha y poca cosa, hipotensa y poco dada al ejercicio... me desmaié. Con mi sudadera fosforito en medio del patio del instituto. Tendida boca arriba. Todos los alumnos asomados a las ventanas! Sí... era yo. El profesor no se pudo aguantar las ganas de reírse en mi cara... y yo después me empecé a reír también. Qué triste!!!

Hay que decir que cuando llegué al instituto, yo ya conocía los antecedentes familiares en esta asignatura, por parte de mi madre y de mi padre. Ella? Suficiente. Él? Suspenso (que decir tengo que no sé cómo recuperó la asignatura en aquella época, algún día se lo preguntaré). Mi tía? Suspenso. Mi otra tía? Suficiente. Mi tío? Suspenso. Pero ahora que lo pienso, tengo un tío que incluso es profesor de EF. Igual es adoptado.

Bueno, no me causó ningún trauma. Sólo risa. O pena, vaya. Al final me la coseguía sacar no sé ni cómo (por el Curs Navet ya os digo que no). No obstante, nunca más he practicado ningún deporte, al menos de los de equipo. Soy mala, lo reconozco. En el colegio, un par de años jugué a voley y a basquet con mis amigas, y era lo peor (ni qué decir de cómo juego a tenis, porque eso se merece un post entero!). No se me da bien, lo acepto. Eso sí, me gusta nadar. Me encanta. Desde que era pequeña. Tengo incluso un curso de monitora de natación que me saqué. Y, bueno, también hago senderismo.

Pero hay que decir que desde que vivo en Barcelona ni una cosa ni la otra. La piscina me queda en la quinta leche de mi casa y hacer excursiones por aquí, pues como que no sé muy bien por dónde… Por eso quería ir al gimnasio. Para superar mi trauma y hacer ejercicio, que estoy hecha una piltrafa humana… empieza a preocuparme mi sofanitis. Pero es que si no tengo ni tiempo de ir a comprarme comida, de dónde saco las horas para ir al gimnasio? Tendré que empezar a inventarme algo porque las abuelicas de 70 años son más ágiles que yo. Se aceptan sugerencias. Mira, igual mañana me voy de compras. Con todo lo que me patearé, fijo que me ahorro un par de días de gimnasio.

PD. Coño! Releyendo este post, me recuerda a las Historias de Palmiro Capón de El Jueves... no?

Sin Rumbo

2006-03-27T13:25:00.000+01:00

Sin Rumbo

Bueno, sé que estos días estoy pasando un poco del blog. Lo dije antes, pero es que he estado unos cuantos días enferma (quizá por la resaca de fallas). Así que hoy que tengo más ánimos, me apetece colgar una canción que me encanta, y hace tiempo que quería colgar. Se llama "Sin Rumbo" y es de unos tal Bisiesta. La verdad, las canciones que tengo de ellos me las han pasado así que no sé si tienen disco, o sólo maquetas (creo que lo último), pero en cualquier caso el grupo está bastante bien. Tienen no sé qué que me gusta. A ver si tienen suerte y graban algo.

Macrobotellón

2006-03-15T12:05:00.000Z

Estoy hasta los mismísimos de que me manden correos para ir al macrobotellón de capullos, el día 17. La verdad es que me parece muy triste. ¿Pero qué es esto? Y no es que yo no beba ni organice botellones en casa de algún amigo y tal, porque está claro que para mi economía gastarme 8 € en un cubata es un robo. Pero de ahí a convertirlo en una reivindicación de no sé qué, me parece una gilipollez inmensa.

Y es que el otro día vi uno de los millones de reportajes que nos echan por la tele últimamente, y había un periodista que iba preguntando a unos cuantos jóvenes si iban a acudir al botellón multitudinario en sus respectivas ciudades. Algunos decían que a lo mejor se pasaban para cotillear (esa igual hubiese sido yo, en el caso de que me hubiese topado con el reportero salchichero). Pero otros fitipaldis, mientras se reían, decían que claro, claro! no vamos a faltar! vamos a ganar a las otras ciudades porque la nuestra es la mejor!. Simplemente, patético. Está bien, todos bebemos, está claro (más de una vez he pillado turcas, joder!). ¿Pero para qué convertir eso en un concurso? Es como si fuese algo que caracterizase a los jóvenes de ahora (hablo como mi abuela, lo sé). Sí, la generación de mis padres se caracterizaba por correr delante de "los grises" y recibir algún que otro mamporrazo y ahora nosotros hacemos macrobotellones. Y es que luego salió otra niñata diciendo Pues claro que voy a ir! Hay que defender lo nuestro!. ¿Y que es "lo nuestro", tontina? ¿Te dedicas únicamente a beber? ¿No tienes nada más en la cabeza? Es muy triste que "lo tuyo" sea beber y ya está. ¿O no? ¿No hay nada más que te preocupe, para "defender"?

Me parece un síntoma muy grave que la gente esté más dispuesta a salir a la calle para hacer un macrobotellón cutre, y no para ir a una manifestación en contra de la violencia doméstica, por ejemplo. O por la mierda de contratos que nos hacen a los jóvenes (jóven: dícese de persona de temprana edad, explotada cual esclavo por su jefe), o por el piso que nunca podré pagar, o porque la primera causa de muerte entre jóvenes sea el suicidio (vale que es más difícil que se pille una enfermedad chunga cuando eres joven, pero es increíble que esto esté por encima de los accidentes de tráfico, que tristemente son demasiados cada fin de semana!). ¿Pero qué coño somos? ¿La generación de los sin-cerebro, o qué? ¿Qué queremos demostrar con esto? Sé que muchos se lo tomarán como ir a hacer un botellón y ya está. Da igual que sea con 4 amigos que con 4mil desconocidos. El problema sigue siendo el mismo. Pero me parece que siendo 4mil desconocidos juntos (aunque después de 4 ó 5 cubatas, igual acabas conociendo a algunos de estos miles...) lo haces más relevante, es síntoma de que le das demasiada importancia. ¿O no?

Aunque tal vez si somos capaces de darle tanta importancia a un botellón, realmente deberíamos preocuparnos de verdad. Tal vez es que los políticos, las instituciones o a quien le corresponda, debería plantearse qué es lo que falla para que la máxima preocupación de los jóvenes sea hacer un macrobotellón; que mueva a tanta gente, esto. La verdad es que a mí me preocupa, porque tal vez esto sea un problema social. A lo mejor exagero, pero yo soy de la opinión de que hoy en día (no sé antes qué pasaba porque no lo viví) pasan "un poco" de nosotros. Nadie parece mover muchos hilos para mejorar la educación (la contrareforma que estan llevando a cabo ahora es simplemente empezar a poner parches a algo que se tiene que cambiar de raíz), a nadie parece importarle que no tengamos ni un duro para pagar una hipoteca, que no podamos independizarnos hasta pasados los treinta porque además nos hacen contratos basura. Sé que me repito, pero es que parece que seamos los que más recibimos. O tal vez es que yo sólo veo los problemas que tengo yo y los que son como yo. Pero tampoco veo que nadie esté interesado en ponerle solución. Nos estan dejando una sociedad echa un asco y nosotros no hacemos nada, ni siquiera quejarnos con dignidad. Nos limitamos a hacer botellones.

Y luego, además, estamos alienados por la basura televisiva, nadie tiene capacidad crítica contra eso. Nos creemos todo lo que nos dicen y no paran de meternos en la cabeza "grandes hermanos", "salsas rosas", "telediarios-realities-shows" que sólo cuentan paja... Los críos ahora no paran de competir por quién tiene el móvil con más pijadas, se tiran horas delante de juegos de ordenador o con la PSP. Sé que cada generación tiene lo suyo, es diferente y cambia mucho. Pero esto no me parece muy sano, la verdad. Ayer fui a la Merceria Santa Ana (la de Portal de l'Àngel) y vi una goma de esas de saltar, y me emocioné. No es que pretenda que las niñas sigan jugado a la goma (además no sé si esto se estila aún, o no) pero parece que los niños dejan antes de ser niños y los jóvenes parecemos tan anestesiados y acomodados que empieza a ser preocupante.

Mira, no sé. Me estoy liando y enrollando en pensamientos que dan vueltas a mi cabeza. No pretendo hacer un análisis social sobre el macrobotellón. Yo no voy a ir. Además, hay que ser un poco cortito para ir, porque allí estará la policía esperándoles. No es como en Sevilla, que fueron los antidisturbios cuando ya había 5000 personas concentradas, no. Cuando empiece a llegar la gente, la policía ya estará allí preparada y esperando para repartir (porque van a repartir). Así que hala, a beber todos. Yo me mantendré lejos, con unos colegas, entre mascletà y mascletà :)

Batido de Cosas

2006-03-13T17:50:00.000Z

Bueno, y acto seguido del churro que acabo de colgar (y lo digo por lo que he puesto yo de mi puño y letra y no por Mario Benedetti, evidentemente), sacrificaré mis deberes de inglés para escribir aquí un rato. La verdad es que nunca tengo tiempo, últimamente. Tengo mucho trabajo y voy de aquí para allá todo el día! Y lo que menos me apetece hacer a las 10 de la noche cuando llego a casa es ponerme otra vez con el ordenador... Ahora, nada, que pasen Fallas y mi vida volverá a ser normal... de vuelta a la rutina.

La verdad es que tampoco es que se hayan introducido nuevos cambios en mi vida después de esta semanas de estrés mortal, porque casi no me quedaba tiempo libre. Bueno, un poco sí. Por fin canto en una coral. Sé que no es lo mismo que tocar en una orquesta, que de hecho es lo que buscaba, pero qué se le va a hacer. Orquestas donde pueda tocar yo aquí en Barcelona tampoco hay tantas, porque la mayoría son profesionales (y hace ya unos añicos que dejé de ir al conservatorio como para meterme en ese embrollo!!!). Y en las que puedo tocar tegno que pagar una pasta!!! Sí: pagar. En mi pueblo me pagan y aquí tengo que pagar. Y como esto me parece una estafa y además no tengo un duro... pues no me queda más remedio que desistir. Aún así, si a alguien se le ocurre alguna idea, estoy abierta a seguir llenando el poco rato de tiempo libre que me queda... todo sea por desahogarme de esta manera... que lo hecho mucho de menos :( Pues eso, que con la coral también me lo paso bien. Lo que pasa es que hacía mucho tiempo que no cantaba y me está costando un poco. Pero me gusta, eh? Y necesitaba volver a la música, que tantas horas había ocupado siempre en mi vida! Desconecto completamente de todo el estrés. Aish! Que dure!

Y, bueno, la otra cosa nueva en mi vida es que he empezado a dar clases de mates a una niña muy rica de 2º ESO. Me llamó para una clase intensiva de mil horas porque tenía un examen trimestral. La verdad es que maravillas yo no puedo hacer en un día, así que quedamos en que haríamos clase todas las semanas. Pues eso... volviendo a hacer divisiones, quebrados, y blablabla!!! XD Está bien...

Ah bueno y, como podréis haber comprobado en los últimos fast-posts, mi vida personal (mejor dicho, mi yo-introspectivo, porque de ahí no sale: yo me lo guiso - yo me lo como) se me está complicando un pelín. Y es que hay que darle vidilla! Aunque sólo se quede en eso... en mi imaginación! :S Bueno, de eso no hablo porque me rallo.

Y el fin de semana... pues animadico. Tuve visita de unos cuantos amigos y nos lo pasamos de coña. Es que me he reído un motón (y bebido un montón también). Lo necesitaba, la verdad! Además, que tenía ganas de que vinieran a ver mi vida :) Hace ilusión... o no?

Pues hala, que me tengo que ir al inglés. Os dejo una fotico que heché el otro día. A ver si os gusta. No es nada del otro mundo pero es que me encanta esa hora de la tarde, y iba paseando tranquilamente pensando en mis cosas. No sé, me gustó el momento, me sentía bien y decidí inmortalizarlo. Además, me entró nostalgia por lo que pueda pasar de ahora en adelante. No sé cuanto tiempo más me quedaré en esta ciudad para disfrutarla y disfrutar mi vida en ella. Así que me fotografié un momento de la tarde :)

Tocando Jondo!!! XD

2006-03-13T17:29:00.000Z

Siguiendo con mi racha de estrés y decaimiento con banda sonora de esas que te chafan aún más, vengo a dejar un poema que me gusta mucho, para que no os olvidéis de mí... aunque si no se me pasa ya, igual me quedo sin blogger-amigos (esto suena a pompi-serie de 7 vidas!!! encima me sale cutre!!! si es que es la racha!!!). Pues ahí va, se llama Táctica y Estrategia, y es de Mario Benedetti. Supongo que algunos ya lo conoceréis...

mi táctica es
mirarte
aprender como sos
quererte como sos

mi táctica es
hablarte
y escucharte
y construir con palabras
un puente indestructible

mi táctica es
quedarme en tu recuerdo
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
pero quedarme en vos

mi táctica es
ser franco
y saber que sos franca
y que no nos vendamos
simulacros
para que entre los dos
no haya telón
ni abismos

mi estrategia es
en cambio
más profunda y más simple
mi estrategia es
que un día cualquiera
no sé cómo ni sé
con qué pretexto
por fin me necesites

Pues hala, ahí queda... como imaginaréis, pasarme el día leyendo cosas así (buscándolas en internet!!!) y escuchando canciones deprimentes me hunde más en la miseria pero todo esto hay que tomárselo con humor!!! Jajajaja!!! Como puede ser tan deprimente pero a la vez no puedo evitar morirme de la risa??? Seran las hormonas...

Madre mía, voy a publicar esto ya porque me ha salido una mierda de post... y si lo leo más no lo voy a colgar!!!

TaNka

2006-03-06T17:52:00.000Z

Vuelvo de las catacumbas del trabajo para escribir un meme que me ha pasado Awake. Se trata de un Tanka, que es un tipo de poema japonés. Ahí va el mío:

resultas útil

en un alma quebrada

para arrancarme

secretos contenidos,

música que te escapas!

Las reglas del juego son:

Cada jugador invitará a dos participantes, indicando las reglas del juego y avisándolo en su blog.
El invitado al que se pasa la estafeta, iniciará la composición con la frase pivote del participante anterior, quien deberá resaltarla con cursiva y en color rojo.

La forma será de Tanka (tipo de poesía tradicional japonesa). La estructura constará de cinco versos de 5-7-5-7-7 sílabas. Un tanka puede ser un texto, dividido en cinco partes, usando treinta y una sílabas o menos, permitiendo que fluya la prosa peótica dictando la longitud de las síneas que quedarán separadas por sigos de puntuación. La disposición de las sílabas puede ser irregular pero siempre conservando el mismo número de versos. El invitado elegirá la unidad rítmica que prefiera.

Debe existir el concepto de pivote o eje del poema: en algún punto de la tercera línea va a existir una imagen que relaciona o liga las dos primeras líneas con las últimas.

El tema será libre.

Cada participante debe señalar el blog del que proviene y enlazar los blogs de los participantes.

Está bien, no? Bueno, pues ahí queda mi tanka. Le mando el meme a Carol Blenk y a Lost. Y nada massss. Espero escribir pronto un post en condiciones... que me da mucha rabia no tener ni un minuto para hacerlo!!!

Rostros de Vos

2006-02-21T16:00:00.000Z

Me callo. Mi garganta emmudece cuando hablas... ya sabes, de ese tema. De ti. No es posible, pienso. No estoy sintiendo nada. Este pinchazo es sólo la soledad. Pero me callo, y miro al suelo. Y me aguanto las ganas de echar a correr, para no descubrirme. Y me trago las ganas de decir que no es para ti. Mientras intento tranquilizarme. No pasa nada. No es nada. Es esta soledad que me está matando. Sólo eso. Pero me paso las horas pendiente de si vienes, disimulando para que no se note. Sin hacer comentarios, manteniendo una distancia anormal. Sin mirarte, por si se ve en los ojos. Sin aguantar la mirada, porque me da miedo. Pendiente de lo que dices y de lo que no dices. Y de lo que no dices. Y de lo que no dices. Y de lo que no dices. ¿Pero qué hago? Soy estúpida. Esto no es real, me lo estoy imaginando! Seguramente me lo estaré imaginando. Esto tiene que tener un explicación Freudiana. Ya se me pasará. Seguro.

El Guateque

2006-02-20T14:50:00.000Z

El Guatequ

Ay! Sólo la música queda de la fiesta de Carnaval en plan Guateque de los 60, de este fin de semana. Y eso que no me gusta disfrazarme pero me lo pasé de puta madre. Y hay que reconocer que PXXX y SXXX se lo curraron un montón con la decoración. Y la gente con los disfraces y la música y la comida... !!! Y ahora me pasaré el día escuchando las cancioncillas como si no hubiese empezado la semana de nuevo... hasta que me harte. Pues hala, os dejo con este homenaje a "Sor Citroën"!

Post - Mortem

2006-02-13T17:42:00.000Z

No sé si dir que és un petit homentage, perquè jo no sóc ningú per fer cap homenatge a un gran poeta. I potser aquest no és dels poemes més coneguts. O no ho sé, perquè tampoc sabria dir si sé jutjar-ho. Però és tan bonic aquest poema, que vull posar-lo aquí, per no oblidar-lo. Suposo que no serà l'únic d'Estellés que posi. Però és el primer, i és dels que més m'agraden.

POST-MORTEM

Hi ha dies, hi ha certs dies, ja veus ara,
estic morint-me de tristesa, plore,
pense en tu i et voldria al meu costat:
ara sí que seríem ben feliços.

Tot t'ho perdone, vida meua, tot,
t'ho perdone, ho oblide, res de res,
ara seria el teu amant sol·lícit,
tractaria d'entendre't, de comprendre't.

Que em note sol, que toque soledat,
que no puc més, recordre i et recorde,
recorde tot allò que no hem viscut.

Que estic morint-me, que vull viure, que
vull que tornes i prendre't una mà,
agafar-me a la vida, que m'acabe.

De Vuelta

2006-02-10T17:06:00.000Z

He vuelto a dibujar. Estoy despertando mi mano. El otro día encontré la caja donde mi abuela almacenó todos mis dibujos des del colegio hasta COU (no tira nada mío, jeje!). Desde el paisaje más tierno de cuando tenía 5 años (lo típico: una casa, un camino, un sol, unas montañas, árboles), hasta mis dibujos más frustrantes. Me sorprendí de lo que era capaz de hacer con 13 años. Ni me acordaba. No es que yo sea un fenómeno, ni nada de eso (no jodamos!). Es que antes iba a clases, pintaba al óleo, y siempre estaba dibujando por todos lados. Y un día dejé de hacerlo. No sé por qué. Me acuerdo de que me tiraba horas con un lápiz y mil papeles. Y ya no. Un día dejé de dibujar, de tocar... y lo sustituí por... no sé. Por pensar? Por estudiar? Por...? En mi vida cambiaron tantas cosas de repente, que me perdí. Ahora me estoy encontrando.

Vaya manera de acabar la semana! Me voy a casa. Mañana iré de compras para preparar la fiesta de disfraces de la semana que viene. Espero que soportéis bien el 14F (tiene casi nombre de golpe de estado!)... y espero soportarlo yo también!!!

Dibujo: Eva Armisén (me encanta este dibujo!!!)

Veintitantos

2006-02-07T15:15:00.000Z

Ya es la segunda vez que me mandan este mail y, la verdad, me veo en unas cuantas cosas. Así que he decidido colgarlo aquí, a ver si os gusta. Preferiría escribir algo con más tiempo, pero es una cosa de la que ahora mismo no dispongo mucho :( Bueno, ahí va:

Te empiezas a sentir inseguro y te preguntas dónde estarás en un año o dos, pero luego te asustas al darte cuenta de que apenas sabes dónde estás ahora. Te empiezas a dar cuenta de que hay un montón de cosas sobre ti mismo de las que no sabías nada y que quizás no te gusten. Te empiezas a dar cuenta de que tu círculo de amigos es más pequeño que hace unos años. Te das cuenta de que cada vez es más difícil ver a tus amigos y coordinar horarios por diferentes cuestiones: trabajo, estudios, pareja, etc. y cada vez disfrutas más de esa cervecita que sirve como excusa para charlar un rato. Miras tu trabajo y quizás no estés ni un poco cerca de lo que pensabas que estarías haciendo. O quizá estés buscando algún trabajo y piensas que tienes que comenzar desde abajo y te da un poco de miedo. Y extrañas la comodidad del colegio, de los grupos, de socializar con la misma gente de forma constante. Las multitudes ya no son "tan divertidas"... hasta a veces te incomodan. Tratas día a día de empezar a entenderte a ti mismo, sobre lo que quieres y lo que no. Ríes con más ganas, pero lloras con menos lágrimas, y con más dolor. A veces te sientes genial e invencible y otras solo, con miedo y confundido. De repente tratas de aferrarte al pasado, pero te das cuenta de que el pasado cada vez se aleja más y que no hay otra opción que seguir avanzando. Te rompen el corazón y te preguntas cómo esa persona que amaste tanto te pudo hacer tanto mal. O quizá te acuestes por las noches y te preguntes por qué no puedes conocer a alguien lo suficientemente interesante como para querer conocerlo mejor. Y parece como si todos los que conoces ya llevan años de novios y algunos empiezan a casarse. Quizá tú también amas realmente a alguien, pero simplemente no estás seguro de si te sientes preparado para comprometerte por el resto de tu vida. Atraviesas por las mismas emociones y preguntas una y otra vez, y hablas con tus amigos sobre los mismos temas porque no terminas de tomar una decisión. Te preocupas por el futuro, préstamos, dinero... y por hacer una vida para ti. Salir tres veces cada fin de semana resulta agotador y significa mucho dinero para tu escaso sueldo. De lo que puede que no te des cuenta es que todos los que estamos leyendo esto nos identificamos con ello.Todos nosotros tenemos "veintitantos" y nos gustaría volver a los 17-18 algunas veces. Parece ser un lugar inestable, un camino en tránsito, un desbarajuste en la cabeza, pero dicen que es la mejor época de la vida y no tenemos que desaprovecharla por culpa de nuestros miedos. Dicen que estos tiempos son los cimientos de nuestro futuro. Aprovecha cada momento como si fuera el último, porque no va a volver!!!

Sinceramente, a mí la cancioncita esta del Carpe Diem, me está empezando a cansar. De acuerdo que es cierto, que tenemos que aprovechar la vida porque sólo hay una. Pero a veces esto te hace obsesionarte y no disfrutar de las cosas. Prefiero ir más despacio aunque haga menos cosas pero disfrutarlas más... aunque esto también puede ser una "modalidad" de Carpe Diem, no? Bueno, dejo esta divagación porque no viene a cuento y me estoy liando. La verdad es que no tengo el día. Supongo que a alguien ya le habrán mandado este forward, pero bueno. Espero que os haya gustado. Ale! Voy a trabajar un rato :S

De Confusions

2006-02-02T14:44:00.000Z

No crec que sigui nostàlgia. No vull tornar enrere. Espero, si més no, que no sigui enveja -aquest sentiment tan odiós que ens fa caure en la vergonya-. Enveja de mi mateixa, no obstant. De mi, abans. Ràbia per fer, de nou, les coses a deshora. Per sentir-ho a deshora. Per pensar-ho quan ja no hi ha remei. Per ser tan reaccionària i portar fins al límit els sentiments. Els teus, però els meus. Per poder adonar-me de si en sóc capaç. Però no ho era, de capaç. Impotència. Rebento. Per força he de cridar per alliberar-me de l'estupidesa que de vegades és tan present a la meva vida. Abans, no. Ara. Per enyorar una cosa que no vull. I no poder evitar-ho. Sabent que vaig fer el que calia. I sentir-me, no obstant, tan malament.

5 maNías

2006-02-01T16:15:00.000Z

A veeeeerrr! Por fin me decido a escribirlo. Voy a tener que pensar mucho porque como son mías, seguro que no me doy cuenta de que son manías. Así que haré un esfuerzo. Pero intentaré ser breve. Eso sí, no le pienso pasar el marrón a nadie.

Empiezo:

1 - Me ducho siempre en el mismo orden: me lavo el pelo, me lo aclaro, me pongo suavizante y me peino. Mientras tanto, como tengo que dejarlo reposar (para suavizar, se entiende), me pongo gel en la esponja y me embadurno todo el cuerpo con espuma. Me aclaro a mí misma y luego a mi pelo. Este orden, lo tengo comprovado, es el que me permite optimizar más el tiempo por las mañanas. El objetivo es dormir más. Ducharme, secarme, ponerme crema, vestirme y secarme el pelo me cuesta la friolera de 30 minutos! Superad esto! Que decir tengo que está totalmente automatizado y a veces no sé ni lo que hago (al contrario que algunos, a mí la ducha me despeja poco... hasta que no me tomo el café no me despierto). Pero como tardo un mínimo absoluto de tiempo, puedo estar en la cama un ratillo más!

2 - Tengo que comprovar cuarenta veces antes de irme a la cama que el despertador está puesto, y a la hora que toca. Soy muy maniática con esto. Seguro que es algún trauma infantil.

3 - Soy muy puntual (esto creo que ya lo he dicho alguna vez). Y es porque me pone nerviosa que me hagan esperar. Mejor dicho, me pone de muy mala leche (aunque al cabo de un rato -rato proporcional al tiempo de espera- se me pase). Por eso no me gusta hacer esperar, tampoco. A veces quedo con gente que sé de sobras que es impuntual (MUY impuntual) y me las apaño para llegar tarde. Pero no lo consigo!!!

4 - Me gusta que las cosas estén ordenadas. Esto es un punto a matizar porque en estos momentos mi cuarto estará hecho un desastre (intento que el desastre sea... pequeño!). Pero las zonas comunes del piso me gusta que estén arregladas. Es algo que he aprendido de vivir con gente, para que haya un mínimo de orden. Si no, por experiencia propia, todo acaba siendo un caos. Aunque a veces, según con quién, cuesta mantener ciertos mínimos (según parece, no son absolutos, sino relativos!).

5 - En general, no me gustan las grandes sorpresas. Alguna vez me han organizado una fiesta sorpresa o me han hecho un regalo sorpresa un grupo de gente, y me he puesto muy nerviosa. No me gusta ser el centro de atención sin poder controlar la situación, almenos si no soy yo quien la ha provocado (mmm... creo que me estoy liando!). Y menos aún cuando hay mucha gente. Eso sí, si un amigo tiene un detalle conmigo sí que me gusta. Eso es diferente. Pero si es más a lo bestia (por decirlo de algún modo), no.

Pues ahí queda. Esto es lo que se me ocurre. Poco original? Tal vez, pero tenía que escribir algo! No son cosas extravagantes, yo creo. Pero bueno. Eso sí, como he dicho, no lo paso a nadie. Si a alguien le apetece, que lo haga. Aunque no lo creo... :)

Por cierto! También me gusta subir las escaleras de dos en dos. Y corriendo. O mejor dicho, saltando XD. Aunque esto no sé si es una manía. Es algo que me gusta. Un gusto! :P Ale, me voy pa casa!

La Vida es Eterna en Cinco Minutos

2006-01-30T17:01:00.000Z

Moltes vegades, sense poder-ho evitar, les coses canvien. Simplement el temps passa i els camins es desvien o, senzillament, se separen. I alguns cops, els fets són tan irreversibles, era tan lògic que acabés així. O tan poc lògic. No ho sé. Llavors no ho sabia. I ara, bé, simplement, ha passat. Mai més hi tornes a pensar. Queda guardat en un racó de la memòria. I, de sobte, un dia trobes una cinta de cassette. Víctor Jara. I retorna tota una època. D'innocència. De descobrir tantes coses. De quan créiem fermament que podíem canviar el món. Que aconseguiríem tants canvis. De quan totes les utopies semblaven possibles. Tardes al parc de xarrades interminables. Somnis a tocar de mans. D'aquell dia, recordo les paraules nítidament. I les veus. "T'he portat la cinta que m'has deixat. Magrada Molt"."No, queda-te-la. Te l'he gravada per tu"."Ah, sí? No ho sabia". "Clar!". "Moltes gràcies". Un somriure. Un altre somriure. I mirades furtives de reüll. Em torno a guardar la cinta a la motxilla (motxilla blau marí). Fa gairebé deu anys d'aquella conversa. Deu anys i 300 km de distància. I tantes coses pel mig. No sé per què vaig portar la cinta a Barcelona. Quan la vaig agafar ja feia temps que les coses havien canviat. Ja feia temps que no teníem aquelles converses. Tant se val. Aquestes coses passen. I no sé per què avui sento una nostàlgia. "Víctor Jara. 10 años después" curiosament es diu la cinta. I deu anys després d'aquestos deu anys, ara. Deu anys després per a nosaltres. Te recuerdo Amanda. Las calles mojadas. Et recordo. Avui et recordo tant! A l'escola, com ens aliàvem a les classes. Com coincidiem. Companys-amb totes les lletres clarament pronunciades, i tot el que això significava per a nosaltres-. Com ens enteníem. Com somniavem. Com planificàvem en món. L'institut. Primer G. I després (no sé quant temps després, ni el moment just), com si es tractés del curs natural de les coses, ens vam separar sense tornar-nos a necessitar, per ara. I avui et recordo com potser d'aquí un temps et tornaré a recordar. Com potser tu em recordaràs, o d'una altra manera. Potser ens tornarem a creuar o potser no. Potser tantes coses! No entenc per què recordar tot això em fa sentir estranya. Ara les coses semblen d'una manera. Llavors semblaven d'una altra. Senzillament pot ser que no me'n recordava.

e lucevan le stelle

2006-01-24T11:16:00.000Z

Com que últimament no tinc gaire temps per escriure res, faig un minipost en honor a un dels moviments més bonics de Tosca. Últimament el sento sovint! Aquest és un dels cartells de l'òpera que he trobat per la web:

Deixo un link del radioblog per qui ho vulgui escoltar: E Lucevan le Stelle (és el quart link que apareix, em sembla). A veure si us agrada. Ah! I la lletra és aquesta. He de dir que no he vist l'òpera tot i que la música sí que l'he escoltada. És preciosa. Espero algun dia poder-la veure.

tengo miedo

2006-01-18T10:06:00.000Z

Esta semana estoy casi-sola. La mayoría de la gente está haciendo un curso fuera (no me voy a extender aquí en los motivos por los cuales no me he podido largar). Y éste es mi tercer día más sola que la una. Estoy en un despacho bastante grande en el que trabajamos dos de los grupos que hay en la sección. Nos separan unas simples mesas con ordenadores. Pero como si fuese la muralla china.

Los del fondo norte casi nunca se relacionan con nosotros -desconozco aún el motivo-, y casi que tampoco hablan entre ellos. Son seres extraños. Algunas veces el cabecilla ha arremetido contra nosotros a grito pelao CALLAOS DE UNA PUTA VEZ!!! Palabras textuales, así, sin ninguna introducción previa, a bocajarro... hala! Y no es que nosotros seamos unos tertulianos natos, que trabajamos mucho (en serio!), pero la verdad... nos relacionamos (palabra extraña para alguna gente, por lo visto) y hay bastante buen rollo, como ya he dicho en algún otro post.

Estas reacciones del cabecilla-norte tampoco son muy frecuentes (más que nada porque nos contenemos en su presencia), pero supongo que las tiene en momentos de máxima tensión en su trabajo. Y, digo yo, que hay muuuuchas formas de decir las cosas, antes de empezar a chillar y patalear... no? Y, además, tengo yo la culpa de que haya tenido un mal día? Nooooooo...!

Pues, como decía, llevo aquí unos días sola sin hablar con nadie (excepto a la hora de almorzar y de comer, que estoy con los de siempre... que sí que hablan! ueeeee!), inmersa en el trabajo, concentrada al máximo en una atmósfera llena de silencio, cuando de repente... Me cago en su puta madre! Joder! El XXXX quiere que ponga aquí el trabajo de XXXX y esto me rompe todo el contenido! A ver donde coño meto yo esto! A este paso esta mierda la voy a acabar cuando tenga cinco hijos y cuatro nietos! grpmftxdñtghrwstfx...COÑO! oirhceuhe... JODER!... paiowejrmqije... CABRÓN!...(sigue) Me he puesto tensa. Ha seguido gritando descontroladamente, dando golpes en la mesa, saliendo, entrando, dando portazos... Me he jiñado de veras! Uy! Que vuelve... tengo miedooooo!!!

Este tío no se puede coger las cosas de otro modo? Vale que todos tenemos mala leche algunas veces, pero es que este tiene unos brotes que tiran pa atrás! Y cuidado con decirle algo, que de una hostia te estampa contra el suelo y das tres saltos hacia atrás con el culo... Creo que me voy un rato hasta que pase la tormenta...

...acaba de llegar el supuesto puto-cabrón (en esto puede que el violento-cabecilla tenga razón)... me largo!

¿¿eing??

2006-01-16T10:04:00.000Z

Pfff... el misteri. No sé què vaig fer l'altre dia que ara m'ha desaparegut l'últim post que vaig escriure!!! Són coses que de vegades passen. Tot i que hi ha gent que li passen més sovint que a altres. Jo em considero més o menys "estàndar" en aquest aspecte.

La meva mare, en canvi, creu que l'ordinador és un ser maligne i posseït. I algunes vegades, quan s'hi acosta, s'espatlla. El pobre deu notar les vibracions de la dona i es deu cagar a les calces! I quan a ella no li funciona... no vull ni dir com es posa. I llavors he d'anar jo a solucionar-li el problema (el meu germà i el meu pare ja passen), i em toca el rebre. Però no resulta ser més problema que alguna història de word o excel... XDDD...no passa d'això (bé he de dir que quan és una cosa molt greu, jo... ni idea, eh?). Però bé, cadascú està a un nivell de dificultat :) I, total, pel que ella l'utilitza...

Al meu germà, en canvi, no li passa res d'això. Està a un altre nivell. Més que res perquè com que ha fet caldo més d'un ordinador, està més que acostumat a que se li mori cada dos per tres i, per tant, a arreglar qualsevol cosa... Ara ha començat a estudiar informàtica i tot! :S

Jo estic a un nivell intermig :P (suposo que intermig-baix, o intermig-intermig... no sé! però vaja...). Imagino que com la gran majoria de la gent. He fet una mica de tot a la carrera. Fins i tot programació. Però quan el tarat del PC comença a donar problemes i m'apareix aquella pantalleta blava de MSDos... a mi ja se m'escapa!!! I bé, altres problemes com les desaparicions de posts... per mi són Poltergeist.

Jo crec que el Quid de la qüestió és no posar-se histèric... que l'ordinador és molt sensible a aquestes coses!!!

plou

2006-01-09T17:40:00.000Z

barcelona gris. fa un dia horrorós. i jo estic com en els meus pitjors moments d'adolescència covarda. mi vida es un erial deia aquell. tothom hem tingut quinze anys. jo ara els torno a tenir. semblo estúpida. i ara ho he deixat tot allà. tu ets allà. tu. tu. tu. tu i sempre tu.

Escoltant: la chacona de bach (per morir deprimida...!!!)

cacaus

2006-01-05T14:39:00.000Z

M'agradaria contar una història que de vegades m'ha explicat la meva àvia. Sempre que me l'explica se m'entendreix l'ànima. És una història senzilla, una anècdota més bé. De quan ella era petita. De quan la guerra. Ella, com tants d'altres, va haver de fugir del seu poble i anar a un altre lloc a viure. La meva àvia ve d'una família humil. El seu pare treballava la terra (com quasi bé tothom, llavors, per aquí) i la mare cuidava de la casa. Tinc una vaga imatge de la meva besàvia, vestida tota de negre amb un mocador al cap, amb aquella tendresa als ulls. Aquella tendresa dels avis, que no es veu en els altres. L'àvia era la més petita de tres germans. Quan començà la guerra tenia sis anys.

Quan vam estar evaquats en Les Valls, em diu, vivíem en una casa d'una família, al pis de dalt. Pujàvem unes escaletes que hi havia al costat de la porta principal, i vivíem allí, en un pis. Llavors, al poble, tothom vivia en cases amb corral i amb animals. Viure en un pis no era gaire habitual, i ella m'ho remarca perquè jo me n'adoni. No me'n recordo del nom de la dona, l'ama de la casa. Posem que es deia la tia Leonor. Abans es deia "tia" a qualsevol dona gran amb la que t'unia un vincle d'amistat. Es veu que era una família que tenia més diners. I van deixar que la família de la meva àvia es quedés allà (o li pagaven alguna cosa de lloguer, no sé). No sé per quant de temps, però es veu que van fer una bona amistat (en aquella època les amistats eren "bones").

Un dia, jo estava asseguda a les escaletes. M'agradava seure'm allà. I la tia Leonor passava, m'explicava coses. Em volia molt, la tia Leonor. Com jo era xiqueta... I mentre, jo la miro als ulls, explicant-me una història que no passa quasi d'anècdota, però que per a ella significa evocar un passat dur que ella, xiqueta com diu, va assumir com a normal. Per a ella les coses tenien un valor totalment diferent a ara. I aquell dia va passar la tia Leonor, i portava el davantal agarrat, ple de cacaus que els acabava de replegar del forn. Jo mirava els cacaus i em moria de ganes de menjar-ne. I em mira amb els seus ulls d'àvia, que lluen com quan un xiquet obre un regal de Nadal, recordant aquells cacaus. Abans no hi havia, de cacaus. Menjàvem poca cosa, sempre el mateix. I tindre cacaus era "un extra". M'explica, perquè jo ho entengui. "Un extra"... és molt típic sentir-li-ho dir a ella, quan es refereix a una cosa que li agrada molt però que normalment no es pot permetre. I la tia Leonor em va veure a mi, de xiqueta, mirant els cacaus i em va dir: - En vols?. Jo vaig fer que sí. Ma mare no en comprava de cacaus, perquè no podíem. I ella em va donar un grapat de cacaus i jo me'ls menjava, allà a les escaletes. Tan a gust! I em mira com si estigués sentint al seu paladar el gust d'aquells cacaus, que fa setanta anys es va menjar en aquella escala de la seva casa de Les Valls. I que li van saber a cel.

És curiós. No tenia joguines, ni pràcticament roba de recanvi. No hi havia res. Tot el que podia tenir ho havia de compartir amb els seus dos germans més grans. Sense plantejar-se ni tan sols, que no hagués de ser així. Els meus germans i jo no discutiem mai, em diu sempre. I no teníem res! Per a ella aquell grapat de cacaus era el regal més bo que li podien fer. Sempre m'ho explica com una cosa increïble que li va passar aquell dia. I deuria tenir sis o set anys.

No fa molt, va tornar a Les Valls i volia passar per la casa de la tia Leonor. Per recordar com era. No sé si al final, va poder entrar-hi o no. Jo només veig en ella agraïment sincer, amor, i record de la seva època de xiqueta, que amb tant poc va ser feliç, a pesar de tot. Era xiqueta, no? Diu que patien, molt. Però això no m'ho explica. M'explica sobretot la història dels cacaus.

perlman

2006-01-04T14:53:00.000Z

Ejem... avui, dia del concert. Esteu convidats, tots. A les 19.30 a una església del meu poble. Música barroca, però. Telemann, Vivaldi, Bach... divertit! I en homenatge a tots els violinistes, tots els violinistes frustrats, tots els que hem estimat tant aquest instrument que ara em desafia. Callat. Us vull presentar un mite:

Itzhak Perlman. Expresivament no és perfecte (personalment, hi ha d'altres que sovint prefereixo), però tècnicament no hi ha qui el superi. Ha tocat totes les barbaritats composades. Amb les seves mans petitones i grassonetes. En la seva cadira de rodes ha omplert centenars de sales, de palaus, de mans aplaudint, de cors, d'ànimes en pena. Jo no l'he vist mai en directe. Sí a la televisió i l'he sentit mil cops en CD (beneïda Deutsche Grammophon!). Si algun dia tinc l'oportunitat de veure'l... buf! Quin somni!!! Pagaria el que fos! (weno... o casi!)

Bé, només volia que el coneguéssiu. Tot un mite.

com als vells temps

2006-01-02T20:16:00.001Z

Un altre cop a l'orquestra. Concert de Nadal. Com en els vells temps. Cares noves, cares conegudes, i altres que ja només són en la memòria. Quantes estones. Allà, bones estones. A classe, de tots colors. Amor, ràbia, satisfacció, INsatisfacció, cabrejos, hores i hores d'estudi sacrificat, de vegades tan gratificant i altres tan poc. I sempre aquella sensació, diferent però comparable a l'enamorament. Aquesta sensació a la boca de l'estòmac. Que abans anava barrejada amb aquests sentiments contradictoris que, com a tants d'altres iguals que jo, m'acompanyava. I ara va barrejada amb la nostàlgia del que va ser, i del que no serà -que sempre m'acompanyarà-. Però ara em sento bé, no m'inestabilitza (almenys, no sempre). Ara és diferent. Ara ric, m'ho passo bé i toco -el que puc, és clar, però almenys toco-. I viatjo a un altre món diferent del que normalment m'envolta. I m'agrada. Sempre m'ha agradat. Però una ha de triar. I jo vaig triar lo altre.

2006-01-01T23:43:00.000Z

porque no me atrevo a decir la verdad. soy cobarde, lo sé. y es que ni aquí siquiera me atrevo a escribirlo, ni con palabras de otros. aunque me duele. cada segundo que no lo hago, me duele. cada minuto. cada hora. cada día. solo puedo cerrar los ojos y sentir como una boba inmadura y cobarde. porque me importa (tanto!). y tengo miedo. y sólo veo, y siento, y cierro los ojos y me acuerdo y lo vuelvo a pensar una vez, y otra, y otra hasta que se me borra. y me queda tan solo lo que siento al evocarlo. y lo que es peor: lo que sentiría si me atreviese a hacerlo.

cinco minutos antes de la cuenta atrás

2005-12-31T15:24:00.000Z

He volgut escriure aquest post l'últim dia de l'any, perquè acabo de veure que n'he escrit 39 i així arrodoneixo la xifra! (qualsevol excusa és bona, no?). I és que sempre m'entra una mica de melangia (doooolça paraula...) l'últim dia de l'any. Sobretot a la tarda (per exemple ara és una bona hora). És com si acabés alguna cosa que mai no tornarà. Sé que és estúpid, perquè podria pensar això de qualsevol altre dia de l'any, però l'ambient de Nadal (que tan poc m'agrada) col·labora a que tingui aquest sentiment. No com quan vaig marxar d'aquest poble a Barcelona, o quan vaig acabar la carrera (no fa gaire, d'això), però algo semblant. Crec que sóc propensa a sentir malenconia. Diria que fins i tot m'agrada. De vegades ni jo mateixa m'entenc.

El que em passa no és que em comenci a plantejar coses de la meva vida que tinc per fer, ni res semblant. Odio això. De fet, ja en vaig parlar en un post bastant depriment no fa gaires dies. Sinó que me'n recordo de les coses que m'han passat aquest any. I sobretot aquest. El canvi de pis (un altre cop!), acabar la carrera, donar per acabada definitivament una relació que s'allargava massa... molts finals. Però també molts començaments. Nou pis, começament del projecte (que espero no tardar gaires mesos a acabar) i un canvi de vida bastant radical. I la certesa de que encara ha de canviar molt més (o almenys això espero). Si més no, un any mogut.

És cert que encara em queden moltes coses per fer i bla, bla, bla. Però més val no pensar en això a llarg plaç. M'agradaria fer tantes coses que no sé si amb una vida sencera en tindré prou. Jo prefereixo pensar quines són les millors coses que puc fer en el moment de la vida en què em trobo i ja està. I intento fer-ho el millor que puc. Crec que no val la pena obsessionar-se, no? Simplement anar fent. I disfrutar-ho el màxim possible.

Estic rellegint el post i em fa l'efecte que està carregat de tòpics. O no, no ho sé. De moment, en aquest moment de la vida en què em trobo, concretament avui... el millor és pensar què faré aquesta nit. El primer serà anar a menjar-me el raïm (o, en absència de raïm, gallets de mandarina!) amb alguns amics. Em sol passar que els primers minuts de l'any nou no m'agraden gaire. És com si, tots allà, sentint les campanades, estiguéssim esperant alguna cosa grandiosa i finalment no passa res... a més, encara no conec aquest any i no em cau gaire bé. Però en poca estona l'alcohol fa passar aquesta sensació :) En general tendim a crear-nos moltes espectatives de la nit de cap d'any i, almenys en el meu cas, sol ser una nit bastant rara. Jo només espero mantenir un autocontrol suficient, per poder arribar a la discoteca o al bar o on anem... i no quedar-me pel camí, tota doblada... i marxar a casa concentrant totes les meves forces en mantenir l'equilibri. O hauré de començar a preocupar-me!!!

Doncs bé, després d'aquestes divagacions estranyes sobre l'últim dia de l'any, només em queda desitjar-vos a tots que us ho passeu mooooolt bé aquesta nit, que no beveu excessivament, i que el proper any sigui bo per tots (i els següents, també!)!!!

FELIÇ 2006

Escoltant: La Puerta del Sol - Mecano

l'equador

2005-12-30T11:45:00.000Z

Estic a meitat de vacances i ja estic cansada d'estar aquíiiii!!! Una setmana és més que suficient, per mi. Ja tinc ganes de tornar a Barcelona... uf! Quin pal!

fum, fum, fum

2005-12-29T00:11:00.000Z

Ya hacía tiempo que no me compraba El Jueves, pero hoy como tenía que esperarme mucho rato en la estación, pues lo he comprao. Hay semanas que está mejor, otras más aburrido... pero esta semana me he reído un rato con las viñetas. Os dejo una muestra para que ensayéis un ratico:

¿Dime niño de quien eres
todo vestidito de blanco?
Soy ultrasur del madrí
viva Spaña y viva Franco.
Resuenen con alegría
los cánticos de mi tierra
que vivan Rajoy, Aznar,
la Aguirre y Ana Botella

Por el camino a Baqueira Beret
Hay un atasco de te cagas en dios,
cien mil pardillos quieren ver a su Rey,
gastar impuestos practicando el esquí
kikiriki, ropopompom

Yo prefiero estos villancicos, que me gustan más! Ale... nanit!!!

eva armisén

2005-12-26T16:16:00.000Z

descubrí a eva armisén hará un par de años. tiene dibujos muy dulces. espero que os guste. ahm! voy a empezar a hacerme una bufanda muuuuuy larga. ayer una amiga que está aprendiendo, me dijo que me enseñaría. y encontrarme este dibujo me puso contenta. tiene mucho sentido, no? :)

que no s'apague la llum

2005-12-25T22:58:00.000Z

el que ens queda per fer / ho hem de fer entre els dos / amb la unitat de paraules i acords / que no s'apague la llum / que no vacil·le mai més / construim un país / de llums enceses / i vivim / vivim somniant / empeny fins que algun dia / siga realitat / realitat / que no capia més llum / i que peten els ploms / il·luminant la nit / amb l'esperança / oblidem el passat / no pensem el futur / i deixem que el demà / comence ara / i vivim / vivim / vivim somniant / empeny fins que algun dia / siga realitat / realitat / no podré mirar als ulls / als infants del meu lloc / si sé que no vaig fer / el que calia / és humil el meu cant / però hi ha moltes veus / que reclamen a crits / que les escolten / i vivim / vivim / vivim somniant / empeny fins que algun dia / siga realitat / i vivim / vivim / vivim somniant / empeny fins que algun dia / siga relitat / realitat

feliu ventura

m'agrada tant aquesta cançó...!

negra navidad

2005-12-25T19:24:00.000Z

No sé si es el destino, Murphy, o mi gafe permanente. El caso es que siempre que no estoy, estás. Siempre que me voy, tú llegas. Parece que no coincidimos nunca. No sé si tirar la toalla y rendirme a lo que parecen ser unas puñeteras casualidades, pero que puede ser el destino (y eso que nunca he creído en él, pero es que me jode tanto!!!). Y encima estas jodidas Navidades, que lo estropean todo! Por qué todo debe ser como debe ser? Quién fue el gilipollas que se inventó unas estúpidas normas sobre cómo debe de ser la vida de la gente para caber en una sociedad de mierda en la que todo el mundo acaba estando más solo que la una? Vaya hipocresía. Pues en ese universo virtual no está contemplada en absoluto mi situación. Soy un engendro humano, o qué? A veces me lo parece. A veces me parece que siempre la estoy cagando, que nunca hago lo que debo hacer, "lo que es correcto" (y que a mí me da risa!). A la mierda todo eso. Por qué no puedo hacer lo que me da la gana, tranquilamente, sin pensar, ni siquiera por un instante, que estoy transgrediendo una extraña norma que no entiendo, ni me importa pero que me hace ser "diferente"? Y encima esta puta manía de la gente de querer ser tan perfectos todos por navidad. Y más que nada en esta época es cuando se debe hacer todo tan y tan bien, tener tu vida tan bien montada y ser tan ejemplar. No me trago el cuento. No me trago que todo el mundo sea tan fantástico y esté tan feliz. Yo me siento peor porque en cada esquina con lucecitas y cartelitos de "paz y amor" me estan recordando cómo debería ser mi vida según esos hombres grises. Y, evidentemente, no es así. Pero creo que ni la mía ni la de nadie. Eso es sólo una mierda de tapadera que nos ponemos para esconder la basura que sabemos que tenemos. La verdad es que da asco. Y luego nos estrañamos de que haya mobbing, bulling, que la peña coja depresiones, de que el mayor número de muertes entre los jóvenes (por delante de los accidentes de tráfico!) sea el suicidio... Pero bueno, igualmente seguimos diciendo que Feliz Navidad, ho ho ho!!! Y cerramos los ojos, y vamos a comprar regalos para todos (como si eso fuese a solucionar algo). Y así nos va.

Siento haber escrito este post tan deprimente pero necesitaba desahogarme. La verdad es que esta época del año no me gusta especialmente, pero este año me esta repateando bastante más que de costumbre. Y no sé por qué. Tal vez sea hoy porque estoy triste. O jodida. O cansada. O igual es solo resaca... no sé. Espero no haberos deprimido mucho. Y si lo he hecho, espero que me perdoneis :S

Un saludo a todos

el resultado

2005-12-22T10:58:00.000Z

Pues sí. De esto tiene que quedar constancia. Ayer fueron los amigos invisibles tan esperados por mí... (ejem, ejem!). Y, para mi sorpresa, fue todo muy bonito! El de la uni fue el más chulo. Por increíble que parezca nos acertamos los regalos TODOS! Además, muy currados. El mío era doble: un reloj enganchado a un muelle y el DVD de "Dentro del laberinto". Alguien se acuerda?? Hace tantos años que no veo esta película! Debía tener como 7 u 8 añitos, pero me encantaba! La vi como 4 ó 5 veces! Lo hablé un día con JXXX y se ha acordado!!! Esta noche cuando llegue a casa me la pongo... y lloraré de emoción!!

Me hizo mucha ilusión todo en general porque nos conocemos desde hace poco tiempo y nos lo hemos currado un montón. Y es que hay muy buen rollo y se ha notado...jeje!! Espero que siga así.

mi amigo invisible

2005-12-16T15:40:00.001Z

En esta época de paz y amor, alguien inventó un juego llamado "el amigo invisible". Y resulta que yo, que sólo he hecho 3 ó 4 en mi vida -llámame asocial-, este año tengo que hacer dos más. Uno es impersonal (o sea, que voy a meter el regalito en una bolsa y lo sacará una persona al azar... un poco rancio, la verdad). Y como no conozco al 80% de la gente, pues he hecho un regalo rancio y poco original. No estoy nada orgullosa, la verdad. Y el otro aún no lo he comprado. Así que mañana iré a dar vueeeeltas por bcn a ver qué encuentro.

Y es que una de las cosas que me suele pasar en mi corta experiencia con los amigos invisibles, es que siempre me lo curro un montón (a veeer... eso significa que almenos invierto unas cuantas horas!!!) y siempre, siempre, siempre me toca el PEOR regalo de todos. Almenos bajo mi punto de vista. Si es que, en la mayoría de casos, no hacer el amigo invisible nos ahorraría a todos más de un disgusto:

Primer amigo invisible: Regalé una colonia (Joder! o con el euro estamos muuuuy jodidos o la colonia era una mierda! Porque ahora con mil pesetillas no compras una colonia ni en los chinos! Pero mi colonia no era una mierda!!! era la de "Oh!", la del anuncio: oh!oh!oh!oh! En ese momento me gustó...). Y qué me dieron a mí? Un lápiz de esos grandotes con caramelos dentro que estaban de malos! Y duros, duros!!! Y las otras niñas tenían peluches, algunas pendientes, pulseras y toooodo me gustó más que lo mío! (qué mundo tan consumista!... pero esto lo iba a descubrir años más tarde).

Otro año, cuando era un poco más mayor, le regalé a una amiga un bolso. En mi opinión era muy chulo, así de esos de bandolera con colores y tal... pero claro, ahora que lo pienso, igual a ella le pareció horroroso porque tampoco se lo puso mucho. Nada, que a mi me regalaron una casita fea, fea, hecha con palillos. Supongo que era de decoración, pero dónde iba a meter yo eso, a ver? Qué me iba a decorar? Nada, por supuesto! Si de lo horrible que era me dio vergüenza hasta enseñárselo a mi madre! No voy a poner aquí dónde acabó aquello, por si la persona que me lo regaló algún día lo lee (aunque lo dudo mucho).

Y hace 2 años le regalé unos pendientes a una chica. Éstos sí que, aparentemente, le gustaron! Pero nunca se los iba a poner porque no tenía agujeros en las orejas! Y yo qué sabía? Si no la conocía de nada! Y como no puedes pedir consejo a nadie porque se supone que es secreto... qué iba a hacer yo? Si no había visto en mi vida a esta niña... Pues eso. Y a mí me regalaron un imán para la nevera. Una tortuga con una cestita con flores. Me recordó a esas figuritas horribles que dejan en los apartamentos alquilados, que siempre son tan horrendas. Qué mal!

Pues sólo me queda decir que, en base a mi experiencia, como la mayoría de veces he hecho amigos invisibles con gente a la que apenas conocía, pues ha sido un fiasco. Conmigo NUNCA (y puedo escribir tranquilamente la palabra, porque es cierto) lo acertaron. Y, visto lo que acabo de contar, posiblemente yo tampoco. Así que lo más fácil es pasar de los amigos invisibles. Si quieres hacer un regalo a un AMIGO (y digo "amigo" porque mis "amigos invisibles" nunca han sido muy "amigos" que digamos...) se lo haces y puuuunto. Y le das una sorpresa. Y, como es tu amigo, lo más seguro es que le va a gustar porque le conoces y lo vas a acertar casi seguro. Y con los del trabajo o con los otros quien sean (la verdad es que... con quién he ido a hacer yo amigos invisibles? mu raro, mu raro...), pues te vas de farra y te metes unos cuantos vasos de alcohol, que eso sí os hará amigos. Invisibles, tal vez no. Pero sí borrosos! Que es acercarse mucho...

Ala! Buen fin de semana!

frío polar

2005-12-13T16:32:00.000Z

Mi habitación presenta su propio clima. Puedo poner la calefacción a toda leche y, en serio, en casa se está bien, pero entras a mi cuarto y te pelas de frío. Hace casi tanto frío como en la calle. Ponerse el pijama es toda una odisea. Además, me pongo tantas capas que me quedo casi inmóvil y parezco una butifarra. Menos mal que mis compañeros de piso no me ven (no me muestro, la verdad) porque si no se morirían del susto (o se estarían riendo de mí hasta el fin de sus días). Y cuando me meto en la ducha me pongo el calefactor y estoy bien, pero hoy por ejemplo he tenido que salir del cuarto de baño porque se me habían olvidado los calcetines y me ha venido una ráfaga de aire polar anes de entrar a mi cuarto que me he quedado muerta. He decidido que la voy a aislar con una espuma que se ve que venden en la ferretería. Es para poner en las juntas de las ventanas (que dicho sea de paso son del año de la quica). Y las pienso sellar. Pero la solución es comprarme una estufa, porque el aire me da que entra hasta por el hueco de la persiana. Así que me voy a ir HOY a la tienda de electrodomésticos y me voy a comprar la estufa que más calienta! Es que sólo llevo 2 días aquí y estoy jodida, jodida. Si es que vengo a la uni para no pasar frío!!! Mu triste...

la buena vida

2005-12-06T17:06:00.000Z

me sentaré. reiré con vosotros. me contaréis como estáis, qué tal os va la vida. es el momento de disfrutar de esto. no habrá envidias, ni malas caras. sólo sinceridad y buen rollo. a veces hay gente tan amargada que intenta joderte. pero nadie nos estropeará la tarde. simplemente saldremos a tomar unas cañas. y nos sentiremos bien. bien por estar todos juntos. bien por estar aquí. por estar a gusto. por ver que aunque cambien las cosas, nada cambia. bien por hacer el esfuerzo. da igual que nos separen los trabajos, la distancia, las cosas que nos pasan -que antes compartíamos-. quiero que esta voluntad dure para siempre. ojalá siempre nos queramos tanto como para seguir como hasta ahora. con nuestros momentos, claro. pero sintiéndonos bien con nosotros y por nosotros. cuando estoy perdida, y me corroen las dudas, no sé dónde estoy, ni qué voy a hacer con mi vida... me acuerdo de estos momentos. y no me siento sola. y eso, creedme, para mí es lo más importante.

confessions on a dance floor

2005-12-05T11:51:00.000Z

dormí fatal. no podía dejar de pensar en todo lo que había pasado. nada. no es nada. nada. pero no se me va de la cabeza. imágenes. trozos. los ojos. olores. la boca. y la sensación permanente y nerviosa en el estómago. y en todas las partes de mi cuerpo. se me va. vuelve. no es nada. tranquilízate! pero no se me va de la cabeza.

Escuchando: I love New York - Madonna

Borgo Pinti

2005-11-30T14:26:00.000Z

Firenze. Calle Borgo Pinti. Número? Cada mañana salíamos de casa, girábamos a la derecha. La calle era estrecha y oscura. No recuerdo claramente las casas, pero tengo grabados el suelo de piedras, el silencio, los balcones. Y el misterio y la pasión de Italia. Recuerdo un lío de calles. Y que luego había una plazoleta y una bifurcación. Girabas a la derecha y al final, la calle se abría en canal. Y allí te sorpredía él: el duomo. La catedral. Y de repente un montón de turistas llenándolo todo. Recuerdo que la primera vez que vi el campanile me mareé. Tuve que doblar el cuello hasta el cielo y creo que nunca había visto una torre tan alta; no me cabía en la vista. Yo tendría unos 12 ó 13 años. Para mí, Italia, Florencia, son esas sensaciones. Las de estar en otra época, pero en ésta, inmersa en una historia de guerras, grandiosidades, condes, duques, mecenas, príncipes, Michelangelos y Brunelleschis. Escuchaba embobada las historias que mi padre nos contaba a mi hermano y a mí (mientras mi madre estaba en clase). Tal vez no las recuerde bien, ni todas. Pero lo que sentía mientras él explicaba todo de lo que se había empapado durante meses para preparar las vacaciones, lo recuerdo perfectamente. Miedo, admiración, sorpresas, magia, historia... todo, todo junto. Aún lo recuerdo. Y hoy me ha vuelto a acaparar todo eso. He estado otra vez en Borgo Pinti, en ese apartamento que en su día fue un palacio. Con ángeles pintados en un techo increíblemente alto, ventanales gigantes y un espacio grandísimo que me daba miedo. He ido con Google Earth. He visto mi casa, Barcelona, París... y Florencia. Nada me ha impresionado más que esta ciudad. Y la calle seguía allí. Y el recorrido hacia la catedral también. Y hacia el ponte Vecchio, Santa María Novella, San Giminiano... y era real... no un mapa. Las calles estaban ahí. Hacía mucho tiempo que no me acordaba tan bien de ese viaje. Pero hoy he vuelto a estar allí. Otra vez. Caminando sobre los adoquines, fríos y oscuros, entre palacios, guerras, condes, historias de huídas, de amores, de asesinatos. Con mis piernecitas de 13 años, asombrada de Florencia.

ser o no ser

2005-11-29T11:08:00.000Z

Si no me veo... no me lo creo. Cuánto han cambiado las cosas! Trabajo nuevo, amigos nuevos... aficiones nuevas. Qué hago yo haciendo quinielas? YO! Que a mi no me gusta el fútbol, coño! Pues ahí me teneis, todas las semanas poniendo crucecitas al azar. Eso sí: siempre pongo que gana al Barça y que pierde el Madrid... si no tengo criterio! Pero el trato que hice era ese: o todas las semanas o NUNCA. Y un día me liaron, y ahí estoy.

Pero no es sólo eso! Quién me iba a decir a mí que iba a ir un día a ver un partido de fútbol de unos colegas (aunque son muuuuuuuuuuy buena gente, amigos, amigos tampoco son... sólo hace un par de meses que les conozco!). Si yo casi nunca iba a ver a mi novio... pues hala! Ahí otra vez. Y encima me lo pasé bien y todo! Y animando y gritando como una posesa. Claro que seguramente hacía el ridículo más espantoso porque no tengo ni idea. Mu triste.

Pero bueno. Eso pasa. Porque en ambos casos me obligaron (jeje). Pero ayer mi compañero de piso sacó la Play y me puse a jugar a un juego de Fórmula 1. Claro que al principio quedaba la última, me estampaba contra las paredes y me chocaba con todo el mundo, no entraba en boxes y hacía trompos sin control (a pesar de haberme puesto el "Modo para lerdos"). Pero ya me ves a mí dominando la situación y en la última partida quedé en primer lugar indiscutible en Montmeló. Claro, que era Alonso... (aunque eso aún no entendí muy bien si cuenta, en este caso). Pero lo peor vino luego porque como me puse a jugar a las doce de la noche, luego iba muuuuuy acelerada y no podía dormir. Tengo que confesar que, además, era la primera vez que jugaba a la Play... (piiiiiiiiiip). De pequeña me regalaron una Master Sistem II (wow!... gran nivel) y jugaba al Sonic, pero nunca conseguí pasármelo (en cambio, mi hermano de 5 años menos que yo -que igual tenía 7 u 8 entonces- llegaba un montón de pantallas más allá!).

Pero bueno, no es una cosa alarmante aún (tampoco hago todo esto todas las semanas -excepto la quiniela, claro!-). Además, es bueno buscarse aficiones nuevas... juas juas! Pero me doy cuenta de que aún sigo siendo yo cuando algún viernes me voy por Tallers a buscar discos, o a la librería del Raval, o a pasearme por el Born, o a la biblioteca a coger pelis antiguas... No estoy perdiendo el Norte... menos mal! XD

···reflexión···

2005-11-22T19:20:00.000Z

Es incríble la cantidad de chorradas que la gente escribe por internet. Muchas veces me entra vergüenza ajena. Ay! Cuántos cerebros vacíos hay en este país!!!! Así nos va...

podría volver

2005-11-21T12:27:00.000Z

Me encanta tu manera infantil e irresponsable de actuar. A ver: no se puede decir "seamos amigos", si te vas a enfadar como un crío a la primera de cambio porque un día no puedo quedar contigo o porque no te escribo los mails que a ti te gustaría, o porque no te digo lo que quieres oír. No se puede querer ser un adulto de la noche a la mañana. No se puede hacer daño a las personas por rabia, porque simplemente no quieren seguir con lo mismo. No puedes fingir que vas a ser amigo mío si te queda un rencor sucio (que no entiendo), y me lo vas a hacer pagar cuando te surja la menor oportunidad. No entiendo por qué necesitas hacerme tanto daño. Entiende que para mí ya hace tiempo que no tiene sentido seguir con esto. No sé qué hago aquí justificando tus putadas y tus rabietas de niño mimado. Me haces mucho daño (todavía).

Escuchando: Podría volver - Los Planetas
"y si me dices que no puedes olvidarme/ en este mundo nadie es indispensable/ puedes vivir sin mi igual que yo sin ti"

concentrar energies

2005-11-18T16:30:00.000Z

I és que AXXX -al que trobo molt a faltar perquè ara ha marxat a currar a un altre lloc- sempre em diu, i té raó, que sempre concentro l'energia amb la persona equivocada. I em fot perquè, com la majoria de coses que em diu, és cert!! A vegades la cago! M'ilusiono amb alguna cosa, amb algú... i al final acabo amb una altra decepció que carregar a l'esquena. I he de seguir, continuar amb la meva vida, però potser amb una rajola més a la paret que em vaig construint.

¡jodido blog!

2005-11-18T16:19:00.000Z

Pues resulta que el otro día me enteré de cómo se ponían los links en la web esta de mieeeeerda (sé que luego me arrepentiré de ser tan malhablada pero es la única forma que tengo de desahogarme). Y desde entonces que no se me publican bien los posts!!!! Bueno, de hecho yo no veo que se me publiquen, pero si miro las entradas por separado las veo (las veo, las veo!!! en serio!!) y los comentarios también. Y supongo que el resto también lo ve porque me hacen comentarios y todo! Pero luego cuando pongo "Ver blog"... veo los posts que publiquè hace 2 días. Espero que se solucione esto solo (juasjuas!!) porque yo no me aclaro... si no, tendré que confesarle a mi amigo MXXX, el entendido, que tengo un blog y que NECESITO AYUDA. Soy un poco lerda... para qué coño me sirvió la asignatura esta de programación de mierda, que hice???

a contratiempo

2005-11-17T10:28:00.000Z

A veces no puedo entender por qué siempre voy a contratiempo del resto del mundo. Cuando yo voy, ellos vuelven. Cuando yo vuelvo, ellos van. Hago las cosas justo en el momento en que sería mejor no hacerlas. A mí me parece, entonces, buen momento! Digo las cosas que normalmente la gente no diría y sigo aquí, con un par de colegas más y otro par menos. No sé por qué la gente no puede entender que haya otras maneras de hacer y decir. Por qué siempre tienden a la "unificación" (está bien inventarse palabras, pero a veces me quedan mejor que ésta)? Por qué siempre sólo una manera? Con lo que podríamos aprender de los demás, tendemos a imponer lo que nos parece bien, sin ni si quiera considerar al resto. Tendemos a decir que somos tolerantes y respetamos a los que son diferentes. Y una mierda! Eso es todo fachada. Queda bien. Pero a la hora de la verdad la gente se lo pasa por el forro. Y luego estamos los que vivimos un poco en los bordes. Sin mezclarnos demasiado y sin apartarnos demasiado. Y muchas veces nos toca pagar demasiados ratos de soledad.