Mirall Sonor

aquest blog tanca

2008-02-07T18:49:00.000Z

No ve de nou. Fa moltíssim que no escric i no tinc gaire temps de fer-ho. Han canviat tantíssimes coses a la meva vida... i ja no sento la necessitat d'explicar-les aquí. Suposo que he trobat una altra manera de treure-ho a fora. De vegades necessito escriure. De vegades no. Tant se val.

Em sap greu per la gent que he conegut aquí. Alguns (sobretot els que vaig conéixer al principi) ja han tancat. I jo he abandonat tant aquest espai que la gent s'ha oblidat de mi. Ja! Ho entenc. Tampoc jo no em passejo gaire pels blogs últimament i, si ho faig, a penes escric algun comentari.

Suposo que seguiré llegint alguna gent, per veure què fan (mira, a alguns els hi he agafat carinyo!) però res més. No em vull allargar més. Gràcies a tot el que s'ha passat per aquí alguna vegada i m'ha fet algun comentari per animar-me, per compartir coses amb mi o només per saludar-me.

Que tingueu sort!

aquí mai fa fred, tot i que estem al desembre!

2007-12-12T10:09:00.000Z

M’agrada descobrir què portes al portaequipatges del cotxe. Que em deixis triar la música. Que diguis que sóc la bona i que fem bona parella –perquè és que fem bona parella!-. Que et compris coses per esmorzar i les deixis a casa meva –i que no senti, per això, invadit el meu espai, com tantes altres vegades-. Que em demanis permís per fer-ho (em fa gràcia, perquè no te’n refies gaire). Que t’aixequis cinc minuts abans per estar cinc minuts despert, amb mi. Que em miris així. Que ballem. Que tu també tinguis una mica de por de que tot sigui tan especial. I molts altres secrets que aquí no diré.

Com una bombolla

2007-11-09T07:46:00.000Z

La veritat és que intento no pensar-hi, per poder interioritzar-ho i que acabi sent una cosa (mil coses) inherents al meu caràcter. Sembla contradictori, però per a mi, de moment, és l’única manera. Últimament estan passant moltes coses al meu voltant i només així puc mantenir l'enteresa. I és que cal tenir les coses molt clares, no dubtar. Si t’equivoques, mala sort. Però no titubegis (almenys no ho facis veure) perquè llavors tot se’t desmorona. Ahir vaig llegir que algú deia en un blog que li agrada la gent que s’equivoca. I a mi també. Però perquè els fa més humans dins d’una merda on un dels teus millors amics de 25 anys s’ha d’estar medicant per a l’ansietat, la teva companya de pis s’ha de tancar dins un armari i contar, segon per segon, fins a cent per no perdre els nervis en una feina horriblement pagada que cada vegada pot suportar menys; en una bombolla deformada on l’altra s’enganya a ella mateixa i manipula a tots els del seu voltant per evitar, sense adonar-se’n, d’enfrontar-se als seus problemes; mentre, l’altre aguanta com pot una feina docent que odia perquè és l'única manera que ha trobat de mantenir-se mentre intenta obtenir el que vol, somiant a tothora canviar la seva vida, i realment no sap si arribarà mai a fer-ho. I entre tot aquest merder jo m’havia de plantejar si em jutjarien? Havia de donar explicacions? No gràcies. Que pensin el que vulguin.

Armando Rampas

2007-10-16T16:43:00.000+01:00

M'encanta estar així. Que m'agradi la pluja encara que caigui a bots i barrals. Que no m'importi el fred encara que em cali als ossos. Que no m'importi el calor. Riure'm de les foteses. Estar estúpidament contenta tot el dia. Tenir aquella sensació, aquell baix continu que em manté flotant a l'aire tot el dia. Tots els dies. Esperant que arribi divendres, o dissabte, o dilluns, o la nit, o el dia. O divendres! Però flotant a l'aire.

Fatídic Dijous

2007-10-11T17:51:00.000+01:00

Algú em pot explicar què cony faig a les 18:53 de la vesprada d'un dijous abans d'un pont, al curro? Eh, que no? Estic fins a la monya. A veure si aquest MyFriend ve a recollir-me d'una puta vegada! És un motivat del treball!! Jo ja fa 2 hores que no sé què fer... Mare meva! Això em recorda que no tinc cap plan d'escapada aquest pont. Em consola, però, tots els pringats que estaran fent cua ara a les carreteres per pirar de les seves ciutats/pobles. Apa, foteu-vos tots!!! (Però Ponte el Cinturón, això sí). I a sobre amb el temps que us farà encara pitjor! Putes divagacions un dijous de merda!! AAAhhhh perduda de MainFriend.

Apa, adèu i bon cap de setmana a tots!!!

...

2007-10-05T23:58:00.000+01:00

Estic contenta amb el que faig. Tinc moltíssima il•lusió. Només que de vegades necessitaria que m’entenguessin. Que no estiguessin sempre a la defensiva. Que es posessin al meu lloc. Que m’escoltessin. Com jo ho intento amb els altres. De vegades per fer-ho em sento més feble. Com si em tornés vulnerable. Quan és molt millor entendre’s així amb les persones. O almenys jo ho veig d’aquesta manera. I un altre cop em sento incompresa. Sola, al cap i a la fi. Com tantes altres vegades. I com d’altres tantes altres maneres. Potser sóc jo la que m’aïllo perquè tot això ho odio i no vull formar-ne part. És el preu que pago per deixar-me anar, per ser jo mateixa. És, suposo, el preu que pago. I no me’n penedeixo perquè no sabria viure d’una altra manera. Però és que avui, de sobte, la soletat m’ha abraçat i necesitava desfer-me’n, explicar-ho. No quedar-m’ho perquè em podreixi. Encara de vegades no sé manegar-m’ho per participar de tot sense deixar que les banalitats m’afectin. Altres vegades sí que puc. M’he de concentrar més en aquestes segones vegades. M’adono que estic aprenent a fer-ho. Sort que encara hi ha algú que m’escalfa l’ànima.

[…]
y en todas panes te encuentro
sólo por irte a buscar.

Per cert, avui ha mort Matilde Salvador. Jo l’he vista uns quants anys als Premis d’Octubre i anava a parlar amb ella. Cada volta que em deia alguna cosa sentia una emoció per dins… la mateixa que quan sento la Nadala del Desert. No sé si emoció, impressió, embadaliment. M’agradaria poder-la penjar però no la tinc i a Internet no la trobo. Aquest any, si la veia, volia dir-li que per fi he trobat un cor amb qui poder cantar-la. És tan preciosa que fa temps que busco un cor que la canti. I crec que he trobat el lloc. I estic tan contenta! I volia dir-li això, perquè sé que s’alegraria. Potser ara ja ho sap. No sé què em va dir ella una vegada i què he afegit jo amb la meva imaginació latent, però moltes vegades hi penso. Que si algun cop he sigut músic, mai deixaré de ser-ho. Que si m’ha agradat la música, sempre trobaré una forma o altra de dedicar-m’hi. Que quan et toca la música, roman en tu per sempre. Almenys en mi és cert. No em dedico professionalment (tot i que m'ho vaig plantejar en el seu moment), però sempre és la meva via d'escapament. Sempre estic relacionada d'una manera o altra amb una coral, una orquestra, un grup improvisat alguna temporada... Sempre em dóna alguo que cap més cosa em dóna. Que la música és preciosa. No hi ha res més bonic. Per mi, haver vist a Matilde Salvador i haver pogut parlar amb ella ha sigut molt més que un honor. Quan hi penso, sempre recordo una aura que desprenia deguda a una passió increïble per la música. És una sort que tinguem ara per sempre les seves obres. Moltes gràcies.

"De maíz a palomita"

2007-09-28T07:26:00.000+01:00

Passem pàgina

2007-09-20T14:30:00.000+01:00

Ja fa temps que no escric. La veritat és que la meva vida ha canviat molt des de l'ultim post. I no és cap frase estupenda perquè vulgui fer-me la interessant. Per bé o per mal, no ho faig gaire jo, això. La realitat és que he començat de nou, un altre cop. No estava malament però tampoc estava bé. Simplement havia arribat un moment en què em trobava en una situació d'impàs (impàs?) permanent. Estancada. En un moment que sabia que era passatger però que no passava mai. I una de les coses que he après aquests darrers anys és que les coses no vénen perquè sí, que no canvien perquè sí. Si no fas res, pots romandre en una mateixa situació per sempre esperant que passi alguna cosa. I llavors t'has d'arriscar i intentar apostar per quelcom (quelcom...:S) que t'il·lusioni, per molt que et costi. Jo és el que he volgut fer. I, amb tot, aquí estic. En una ciutat nova. Amb gent que se suposa que és més propera a mi, però entre la que (enc)ara em sento estranya (potser a partir d'ara sempre em passarà això). Vivint amb altres companys. Anant per carrers diferents, amb sorolls nous, mobles nous, veus noves, entre vides noves, aprenent noves coses, espero que ensenyant-ne d'altres. Estic cagada, per què negar-ho. Hi ha moments en què no sé on sóc ni com m'he atrevit, tot i que intento sobreposar-m'hi. I és que havia de fer alguna cosa. I volia fer això. El que estic fent. Em costa acostumar-me a les novetats, i m'esforço molt. Cada dia. En cada cosa. En cada nova situació (no podríeu imaginar quantes noves situacions se'm presenten al llarg del dia). Intento asserenar-me. M'adono que he madurat. M'adono que em falta madurar encara. Procuro créixer al màxim.

Aquest cap de setmana vaig a Bcn a reunir-me amb els amics d'abans, amb els carrers d'abans, amb les olors d'abans. Amb aquesta ciutat, que tant estimo. Espero aconseguir estar bé. Espero passar la prova de la millor manera possible. La vida són aquests canvis. Ningú volem que la nostra vida es converteixi en un adzucac. Hem de superar totes les proves. I jo necessito tota la força del món. Se suposa que he tornat. Se suposa que he après alguna cosa. Se suposen tantes coses que espero tenir prou força per enfrontar-me. D'això es tracta, no? De véncer-ho tot de mica en mica. De poder les petites coses perquè al final hagis pogut una gran cosa. Tinc por, però també il·lusió. Ningú ha dit que les desicions són fàcils, no?

Així que crec que he tornat (aquí, si més no, vaja!). Des d'una altra banda, però un altre cop. Almenys el blog em permet estar lligada d'alguna manera a mi mateixa. Espero que em segueixi visitant la gent de sempre.

PD. Per cert, una canço preciosa. Del gran Bob Dylan. La lletra aquí.

Mario ho descriu

2007-07-25T14:49:00.000+01:00

De vez en cuando la alegría
tira piedritas contra mi ventana
quiere avisarme de que está ahí esperando
pero hoy me siento calmo
casi diría ecuánime
voy a guardar la angustia en su escondite
y luego tenderme cara al techo
que es una posición gallarda y cómoda
para filtrar noticias y creerlas

Quién sabe dónde quedan mis próximas huellas
ni cuándo mi historia va a ser computada
quién sabe qué consejos voy a inventar aún
y qué atajo hallaré para no seguirlos

Está bien, no jugaré al deshaucio
no tatuaré el recuerdo con olvidos
mucho queda por decir y callar
y también quedan uvas para llenar la boca.

Está bien, me doy por persuadido.
que la alegría no tire más piedritas
abriré la ventana
abriré la ventana

Mario Benedetti (Piedritas en la ventana)

El perill del Nylon

2007-07-04T19:11:00.001+01:00

Tots hem tingut un xandall de Nylon. Jo el tenia rosa, i el va heretar el meu germà (ma mare li va fer creure que era morat, que per a ell no era tant "de xica"). Doncs bé, si et fregues una estona el xandall, les característiques de la fibra fan que tinguis molta electricitat estàtica (la mateixa que tens quan fregues un globus contra un jersei de llana i si te l'acostes al cabell, se t'eriça). Perquè aquesta no es perdi a través del terra, et col·loques dins d'un cubell de plàstic (que és aïllant, per això els cables de la llum van recoberts d'un plàstic, perquè no condueixi l'electricitat). Si llavors connectes un extrem d'un cable a una caravana plena de gasolina i de vapors d'aquesta (enteneu per "connectar", que un extrem del cable estigui dins d'aquesta caravana), i toques l'altre extrem (ben allunyat!!!) amb el dit.... Ains!! Què frikis... Però mola..... hohohohohhoh!!!

Consell: no feu això si no és en presència dels vostres pares.

de somnis

2007-06-25T13:14:00.000+01:00

De vegades, la gent no entén els somnis.
Estan massa preocupats per foteses incomprensibles.

Fotos Famoses

2007-06-19T13:43:00.001+01:00

La famosa foto del Che Guevara en la que aparece su rostro con la boina negra mirando a lo lejos, fue tomada por Alberto Korda el 5 de marzo de 1960 -cuando Guevara tenía 31 años- en un entierro por la víctimas de la explosión de La Coubre, pero no fue publicada hasta siete años después. El Instituto de Arte de Maryland (Estados Unidos) la denominó "La más famosa fotografía e icono gráfico del mundo en el siglo XX".

Omayra Sánchez fue una niña víctima del volcán Nevado del Ruiz durante la erupción que arrasó al pueblo de Armero (Colombia) en 1985. Estuvo 3 días atrapada en el fango, agua y restos de su propia casa. Tenía 13 años y durante el tiempo que se mantuvo atorada siempre estuvo encima de los cuerpos de sus familiares. Cuando los socorristas intentaron ayudarla, comprobaron que era imposible, ya que para sacarla necesitaban amputarle las piernas, sin embargo carecían de cirugía y podría fallecer. La otra opción era traer una moto-bomba que succionara el cada vez mayor fango en que estaba sumergida. La única moto-bomba disponible estaba lejos del sitio, por lo que sólo podían dejarla morir. Omayra se mostró fuerte hasta el último momento de su vida, según los socorristas y periodistas que la rodearon. Durante los tres días, pensaba solamente en volver al colegio y en sus exámenes. El fotógrafo Frank Fournier, hizo esta foto de Omayra que dio la vuelta al mundo y originó una controversia acerca de la indiferencia del Gobierno Colombiano respecto a las víctimas de este accidente. La fotografía se publicó meses después de que la chica falleciera. Muchos ven en esta imagen de 1985 el comienzo de la Globalización, pues su agonía fue seguida en directo por las cámaras de televisión y retransmitida a todo el Mundo.

Sharbat Gula fue fotografiada cuando tenía 12 años por Steve McCurry, en junio de 1984. Fue en el campamento de refugiados Nasir Bagh de Pakistán durante la guerra contra la invasión soviética. Su foto fue publicada en la portada de National Geographic en junio de 1985 y, debido a su expresivo rostro de ojos verdes, la portada se convirtió en una de las más famosas de la revista. Sin embargo, en aquel entonces nadie sabía el nombre de la chica. El mismo hombre que la fotografió, Steve McCurry realizó una búsqueda de la joven que duró 17 años. El fotógrafo realizó numerosos viajes a la zona hasta que, en enero de 2002, encontró a la niña convertida en una mujer de 30 años y pudo saber su nombre. Sharbat Gula vive en una aldea remota de Afganistán, es una mujer tradicional pastún, casada y madre de tres hijos. Ella había regresado a Afganistán en 1992. Nadie la había vuelto a fotografiar hasta que se reencontró con McCurry y no sabía que su cara se había hecho famosa. La identidad de la mujer fue confirmada al 99,9% mediante una tecnología de reconocimiento facial del FBI y la comparación del iris de ambas fotografías.

Beso de despedida a la Guerra fue tomada por Victor Jorgensen en Times Square el 14 de Agosto de 1945, en la que se puede ver a un soldado de la marina norteamericana besando apasionadamente a una enfermera. Al contrario de lo que lo que comúnmente se piensa, estos 2 personajes no eran pareja, sino que eran unos perfectos extraños que se habían encontrado allí.

En 1994, el genial fotógrafo documentalista sudanés Kevin Carter ganó el premio Pulitzer de fotoperiodismo con una fotografía tomada en la región de Ayod (una pequeña aldea en Sudan), que recorrió el mundo entero. En la imagen puede verse la figura esquelética de una pequeña niña, totalmente desnutrida, recostándose sobre la tierra, agotada por el hambre, y a punto de morir, mientras que en un segundo plano, la figura negra expectante de un buitre se encuentra acechando y esperando el momento preciso de la muerte de la niña. Cuatro meses después, abrumado por la culpa y conducido por una fuerte dependencia a las drogas, Kevin Carter se quitó la vida.

I, una de les meves preferides, tot i que no té historieta:

El fotògraf és Robert Doisneau i el que hi ha al fons és l''Hôtel de Ville, a París. Pel que sé, la parella aquesta sortien en aquella època i han estat amb judicis un munt d'anys pels drets de la fotografia. Un final ben trist per a una foto tan maca!

Calidoscopi dels Anys

2007-06-16T13:44:00.000+01:00

Hi havia una vegada Jo. Jo anava a l'escola cada dia. I tenia una amiga. Ella. Jo i ella no s'assemblaven gens. Ella semblava molt tímida i tranquil·la, mentre que Jo era nerviosa i activa. Sense saber com, perquè aparentment eren molt distintes, hi havia alguna cosa en elles que les unia. Un filet invisible que permetia que on anava l'una, anés l'altra. De petites compartien totes les activitats extraescolars: el dibuix, la música, les tardes de jocs. Jo recorda mitja infància a casa d'Ella, al seu corral. Ella, sent adolescent, va patir una època trista. Jo també va patir l'efecte hormonal d'aquella època. Aparentment semblava que s'havien allunyat. Els amics de cadascuna ara eren diferents. Però Jo sempre estava al seu costat, i al mateix temps se sentia acompanyada per Ella. Però només elles sabien fins a quin punt. Però possiblement encara no ho acaben de comprendre. Després van anar a la universitat. Els caràcters es van desenvolupar en personalitats completament distintes. Però sempre que hi havia alguna cosa important, sentien la necessitat de comptar l'una amb l'altra. En moments en què semblava que es quedaven soles, quedava el filet invisible que els estirava l'orella i els recordava que l'altra encara estava (i és que de vegades aquestes coses s'obliden). Potser lluny, potser no compartia els mateixos sentiments. Però tenia una orella que sempre escoltava. I han tingut èpoques: es veien sovint, se saturaven d'elles mateixes, es trobaven a faltar, no es veien gaire... però sempre que necessitaven, tenien el filet. No calia que s'entengueren totalment. Potser en el seu cas és ja impossible. Però s'estimaven. I, al final, això és lo únic que compta. No?

Like Dylan in the movies

2007-06-11T16:47:00.000+01:00

One more cup of coffee for the road.

És tan gran aquest tio, que tot el que escrigui... sobra.

--^^--^^--

2007-06-06T08:09:00.000+01:00

Ai! Ja n'he fet 25. Em sento gran. Encara recordo el nostre bar (ara tancat) on agafavem aquelles trufes. On posaven bona música i no el trunyo de los 40 principales que posen ara en qualsevol lloc. Llavors Dover no s'havia venut i nosaltres perdíem la veu (i el coneixement, a voltes) cridant com animals. Amb les hormones a 100 per hora, suposo. Però eren altres temps.

2007-05-29T07:48:00.000+01:00

La cançó és "Lladres", d'Al Tall.

A veure si en aquest link (LLADRES) la veieu bé. Per tocar la pera, això.

Lladres

2007-05-28T17:45:00.000+01:00

Avui no tinc els ànims per escriure res. Però això no s'acaba ací. En absolut. Hem de relfexionar sobre el que ha passat. Cal treballar molt i bé. Però avui necessite assumir-ho. I cap millor cançó que aquesta per expressar el que ara sent.

sembla com si

2007-05-21T14:51:00.000+01:00

Feia deu anys. I de repent era com si no haguessin passat. Amb altres passen dos dies i sembla que faci dos anys. I amb ells, el temps s'ha engolit milers de dies i tot restava igual. Les mateixes rialles, els mateixos silencis familiars. Els mateixos ulls, les mateixes ganes. Els mateixos gustos compartits -increïble que fins i tot això...!-. No me'n sé avenir. Un record de riures desmesurats que prenien cos. I, unes hores després, molta més enyorança. Me'ls estimava molt. És com si m'haguessin robat un trosset. Un trosset de mi. Només un trosset. Potser fa més mal del que em pensava.

Ja No Se'n Recorden?

2007-05-11T18:09:00.000+01:00

Ja no se'n recorden de l'accident del metro? Van morir 43 persones. És cert, un accident pot passar en qualsevol govern. Però sent el més gran que ha passat a Espanya mai a la vida, per què la comissió d'investigació ha sigut la més curta de la història d'Espanya (8 dies dels quals només 5 es destinaren a investigació)? Per què cap polític ha dimitit? Consideren que no tenien cap responsabilitat al respecte? La magnitud de la tragèdia no s'ho valia? És això just per a la gent que ha mort? Per què no s'han gastat més diners en seguretat si els viatgers sempre s'havien queixat de la perillositat d'aquella corba? Era més important la Ciutat de Les Arts? Per cert, el president de la Generalitat no comparegué cap dels dies a la comissió.

No se'n recorden de Fabra, president de la diputació de Castelló (PP), que està pendent d'un munt de judicis per malversació de diners públics?

No saben que Terra Mítica ha provocat un endeutament increïble a la Comunitat i que d'aquest parc s'han enriquit empreses fantasma on estaven implicats directament amics personals i familiars de Zaplana?

No s'imaginen que per a res l'aigua de l'Ebre aniria per regar els camps, sinó per cobrir la superpoblació estiuenca deguda a la urbanització desmesurada de la costa i per a regar els camps de golf? Per què construeixen sense control si la nostra terra no és capaç d'assumir-ho perquè no té prou recursos? Per què s'han de posar en perill paratges naturals perquè s'enriqueixin alguns? Si fós per a una necessitat primària, a la vora d'un cataclisma ecològic a València, potser seria solidari. Però si el nostre territori no és capaç d'assumir tant d'urbanisme... per què?

I què n'hi ha de la Ciutat de les Arts? Està bé fer una València moderna, i tant! Però cal gastar-se tants diners (molts més dels previstos) en aquells edificis, mentre tants alumnes estudien en barracons? Cal gastar-se tants diners (el doble que al Teatro Real de Madrid i que al Liceu de Barcelona) en cada espectacle operístic al Teatre de l'Òpera mentre tants músics estudiem en condicions precàries als conservatoris? Quines són les seves prioritats?

Cal urbanitzar tota la costa? Cal "construir" Marines d'Or i destruir tot el patrimoni natural de la Comunitat Valenciana (diguem el nom "oficial" per no crear conflictes)?

Per què la gent no es planteja què hi ha darrere del tancament d'una televisió pública? Per què a ningú li importa que un govern pugui dir què ha d'escoltar el poble o què no? Independentment de que t'agradi un canal o un altre... no et poden prohibir la lliure informació! Això és un dret constitucional! Tant que tenen la constitució a la boca, és que no veuen que és el tipus de determinacions que es prenen en governs totalitaris? Per què ningú no posa el crit al cel? No vivim en una democràcia?

No saben que a penes hi ha diners invertits en educació? Ni en recerca (mare meva... en recerca!). En canvi, es gasten milionades sense cap sentit (no han volgut dir ni quants diners van gastar) en l'arribada del Papa. És que és més important la Copa Amèrica o la F1 que l'educació d'un fill? En quina mena de societat vivim? No li importa a ningú, tot això? Ningú no s'estima la seva terra? Només s'estimen a ells i al seu "benestar"?

És benestar no poder comprar-se un pis? És benestar cobrar mil euros al mes? És benestar estudiar en un barracó? És benestar haver de veure la tele que a ells els dóna la gana? És benestar que la conca del riu més important de la Comunitat estiga a la vora del desastre ecològic i cap polític faça absolutament res (les imatges del Xúquer parlen per sí soles: 1, 2, 3, 4)? Potser no. Però és que queda molt bé una Copa Amèrica (a pesar de tenir el 50% menys d'èxit econòmic del previst!!! 50%!!!) o una F1, o un Palau de l'Òpera (a la inauguració del qual l'arquitecte no va voler assistir perquè no es responsabilitzava de la manera en com s'havien volgut acabar les obres).

No està bé, de tanta presa de pèl? No poden tornar a guanyar! No poden! Hi ha solució. Hi ha altres opcions. I tant que n'hi ha! El que és del tot cert és que no passen per una altra majoria absoluta. I jo no em rendisc. I, contràriament al que ens volen fer pensar, hi ha molta gent que tampoc. Passe el que passe no ens rendirem. Espere que vosaltres tampoc. Que diguen el que vulguen. Ens veurem a les urnes tantes vegades com faça falta. És l'única arma que ens queda.

Susanota

2007-04-04T17:32:00.000+01:00

Torno un moment enmig d'una tempesta de coses. Sense saber quin és ben bé el rumb. Escriure no sé (o no recordo) si ara em descansa o ja no. No recordava ni que tenia un blog. Vaja, no recordo ni quina vida tenia abans de tot això. No obstant, de vegades sembla que trobes senyals. En un llibre de segona mà, comprat de casualitat, una dedicatòria semblant a això: "Las personas a veces tenemos necesidades contradictorias que entran en conflicto unas con otras. Es importante establecer prioridades para poder diferenciar entre lo que de repente a uno le apetece y lo que, en realidad, a la larga quiere". Com caigut del cel. Una senyal. Però, realment sempre hi ha una diferència entre aquestes dues opcions? No sé. Em quedo amb la màgia que, li tregui profit al missatge o no, aquesta dedicatòria representa. Està signada per una tal Susanota (Nadal 93).

Una altra gran frase que va dir un personatge teòricament estúpid d'una sèrie famosa de tele, que de vegades recordo és: "yo creo que las personas no tenemos solamente una oportunidad". Jo crec que tampoc. Em sembla massa exagerat i sense sentit pensar que només tenim una opció i que pràcticament, ja que no coneixem el futur, el fet que la triem o no, depen només de l'atzar. A més, cal tenir en compte que les persones es fan el camí de mica en mica i les seves necessitats poden canviar a mesura que van triant coses.

Hauria d'existir una regla que digués: "tu ara això i després lo altre; i ja veuràs com serà la decisió acertada". El problema és que mai hi ha una decisió acertada. Tot té pros i contres. Ho hem d'avaluar i veure quines són les nostres prioritats. I per tant, tornem a la regla de la nostra amiga Susanota. Susanota, estiguis on estiguis: què sàvia ets!! Brindem tots per Susanota. Sí. Potser em podré evadir una mica pillant una bona petardada. En alcohol acaba tot.

Res, al final i com sempre, m'ha sortit un post aparentment ple de coses inconnexes que potser només tenen sentit per mi. Tant se val.

Breus

2007-02-23T19:22:00.000Z

Uf! Després d'escriure això ja no espero que es passi molta gent a dir-me algo perquè fa tant de temps que no dono senyals de vida que no m'estranya. Des de l'últim cop que vaig escriure se m'ha multiplicat la feina per dos (literalment: ara sóc "pluriempleada-becària-precària" dues vegades). I això no em deixa temps quasi ni per mi. I lo últim del que tinc ganes quan arribo a casa és de posar-me davant l'ordinador... necessito vacances! I vaig a setmanes: setmanes millor, setmanes cagarro, setmanes horribles, setmanes fantàstiques. Ahir per exemple, un bon dia. Mesos de feina, d'"altibaixos", de moments en què semblava que res no sortia... comencen a deixar veure una llum. Resulta que potser és bo això de perseverar. Potser no acaben sortint les coses com esperaves, però en surten altres que no pensaves i que et sorprenen i, sobretot, t'ensenyen. Val la pena tant d'esforç per a moments com aquests. Sense cap dubte. Vaig tenir un moment d'eufòria que no sabia com canalitzar! Què estrany, no? De totes maneres, no vull cantar victòria abans d'hora. En aquestes coses s'ha de ser molt prudent. I encara queda molta feina per fer i per quadrar, que potser canvia el rumb de les coses, com m'ha passat tants cops en aquest últim any i mig. Però és bo veure fruits de les coses que vas fent, no? En què es convertiran aquests fruits és cosa del temps i de seguir treballant.

A banda d'això, he aconseguit sobreviure a dues borratxeres i un Sant Valentí (de merda)... odio aquesta data. I a una reconciliació que semblava que donaria més de sí del que realment ha donat. I a adonar-me que m'és igual el que doni de sí (cosa que em fa animar-me perquè potser estic començant a passar pàgina i ja tocava...). A una discussió tonta i la seva respectiva molt bona reconciliació (em vaig alegrar molt de que les coses poguessin tornar a la normalitat perquè mai m'havia trobat amb una situació així amb aquesta persona i no sabia com podia acabar l'assumpte). A dos caps de setmana sense fotre brot. Dos caps de setmana treballant com una negra. Dos caps de setmana a casa (aquest és un d'ells). Dos amics que s'han buscat parella i m'han abandonat. Dos amigues que han deixat a les seves respectives parelles i han tornat a donar senyals de vida (L'eterna pregunta... Per què hi ha gent que quan té parella desapareix? Per a mi això és una decepció molt gran!). La fi de les promocions de Orange (cap de setmana gratuïts a números Orange i "Una y no más" també a números Orange entre setmana) que ara no sé com afrontaré perquè m'han creat una necessitat que no tenia. Adonar-me que no tinc pont el dia 30 d'Abril i no puc anar a Basilea a veure una amiga que ha marxat a treballar allà (també aquest darrer mes que no he escrit gens). Conduir per Bcn (i que m'arrenquin la xapa del davant del cotxe i em reventin el retrovisor, per la qual cosa m'he buscat una plaça de pàrking que em costa un ronyó).

I em sembla que entre totes aquestes coses no hi ha espais en blanc. Han passat seguides, sense temps per pensar-les. Totes juntes. Ni les he pensat, ni les he paït, ni les he explicat (aquí). Sense respirar!

Sento no haver escrit durant tot aquest temps. Trobo a faltar les estones del meu blog i dels vostres. I potser encara seguiré un temps així... sense saber quan podré tornar a escriure un post. Espero que sigueu comprensius i us passeu alguna estona per veure si he renovat ;)

Petons a tots

2007-01-23T08:59:00.000Z

Y si al final todo se debiera a esta soledad insoportable?

aventures per a tu

2007-01-20T14:49:00.000Z

Jo vull parlar, em moro de ganes de cridar-ho, per desfer-me'n. Em llençaria a volar al voltant de la Terra, per sobre dels caps de les persones, dels camps de la Plana, de les muntanyes... i més, més amunt. Amb els ocells, a l'aventura. Deixant-me portar pels cops de vent, ara al nord, ara al sud-oest-nord-nord-oest (perquè això seria possible). Després cavalcaria amb un camell, atravessant un Egipte faraònic. Recorreria la selva negra i la muralla xina. L'Argentina, el Pol Nord, l'Edat Mitjana, l'Edat Sencera i la Quarta Part. Em llançaria a l'aventura cridant als quatre vents les paraules màgiques. No em faria vergonya dir-les. Estaria tranquil·la, amb tu. Seríem companys d'aventura. Li posaríem un llit i moltes nits, i moltes abraçades i molts riures. Unes quantes anècdotes a la lluna, a l'albufera de València i al Taj-Mahal. Moltes carícies. La teva respiració a prop del meu coll. T'he trobat a faltar. Jo més. I aquestes beneiteries. Però tu t'ho guardes tot a dins d'aquests silencis. Tancat amb pany i clau dins una capsa metàl·lica, freda i fosca. No sé mai què sents ni què penses. I jo, per por a perdre la petita part que em dónes, he de reprimir tots aquests viatges!!! Només tinc no-paraules que em fan mal, mirades intenses que no entenc, i fred. Molt de fred. Un fred que em posa trista. I em fa obligar-me a no posar-li un nom a tot això que sento. Perquè si un dia penso la paraula, si la dic en veu alta, quedarà per sempre. I llavors no podré tornar enrere.

Tocapelotas

2007-01-20T12:13:00.000Z

Odio a los tocapelotas. A los más mejor. A los que siempre que les cuentas algo, ellos tienen una versión mejor en su vida. Cada conversación es una competición, no son capaces de relajar-se. Es cansino! Lo peor es que inicias una conversación cínica para seguirles el rollo y ni siquiera lo pillan. Lo que es más frustrante todavía. No les interesa en absoluto tu vida. Solo quieren impresionarte, para caerte bien... no! Para que los admires! Es increible. Borraría a todos esos gilipollas de la faz de la tierra!

vueltas y más vueltas

2007-01-11T11:21:00.001Z

Durante los años en los que estoy aquí he vivido en muchos sitios. Desde residencias de monjas, residencias sin monjas, en pisos compartidos… de hecho, éste es mi séptimo año viviendo aquí y es el sexto lugar en el que vivo.

El primer año fue una mierda. No conocía a nadie aquí, casi no había salido de mi pueblo y fui a parar a una residencia de monjas y a una universidad de gente estresada y competitiva. Me encontré que todo el mundo era muy cerrado y me agobié, porque soy una persona que le gusta ir con muchos grupos diferentes de gente y la verdad es que en los ambientes en los que me movía no eran muy propicios para esto. Además me maté a estudiar porque, a diferencia de la mayoría de la gente de mi clase, mis padres no iban tan sobrados de pasta como para que yo fuese suspendiendo una y otra vez.

Cuando acabó el año, estuve casi a punto de mandarlo todo a paseo y volverme a mi casa. Pero eso hubiese sido como una “rendición” y al final decidí seguir. Me cambié de residencia y conocí gente nueva. Aunque, en cierto modo, el ambiente de clase seguía siendo el mismo, me empezaba a acostumbrar. Además, al llegar a “casa” había mucha gente que estaba fuera de ese mundo y me permitía desconectar.

Luego me fui a vivir a casa de una mujer que alquilaba habitaciones en su casa. Sí, hay anuncios en LOQUO de gente así, y son los primeros que descartamos cuando buscamos piso. Pero mira, yo acabé así. Y la verdad es que fue una liberación. Empezaba a estar cansada de tanta residencia. Y además vivía con un par de chicas más con las que me llevaba muy bien. Desgraciadamente ellas no viven ya en BCN, aunque mantenemos más o menos el contacto (supongo que más “menos” que “más”, pero es lo que acaba pasando).

Y, por fin, me busqué un piso para compartir. Al principio era genial. Éramos mucha gente (al final resultó que demasiada) pero nos llevábamos muy bien, nos estábamos descubriendo y nos encantábamos. Hacíamos un montón de cosas juntos y teníamos un rollo increíble. Puede pareceros ridículo, pero realmente era así. No sé qué nos pasó pero fue muy especial. Era como si hubiese encontrado a mi familia de BCN. Todos lo sentíamos así. Creo que ha sido de las épocas más especiales que he pasado aquí.

Un día, una de nosotros se marchó de Erasmus (con la que mejor me llevaba, VXXX) y todo se jodió. En concreto había una persona que se volvió completamente imbécil y nos hacía la vida imposible a los demás. Total, que yo me acabé largando y ahora vivo en un piso con gente mu maja que no jode la marrana. Pero lo pase horriblemente mal. Llegó a ser insoportable.

Después de pasado el tiempo, lo que más me dolió fue que nunca supe nada más de VXXX. Mira, cosas que pasan. Nunca pensé que volveríamos a hablar. Y resulta que ahora, al cabo de tres años, he vuelto a tener noticias suyas. Ha dado señales de vida y se ve que ya hace mucho que no vive en BCN. Pero viene a menudo, así que igual quedamos un día. La verdad es que me encantaría.

Me ha sorprendido muchísimo volver a saber de ella porque a saber qué le habrían contado. Pero estoy muy contenta. Me ha afectado bastante. De manera positiva, está claro. Pero es curioso como todavía guardamos dentro cosas que creíamos completamente olvidadas y superadas. Supongo que ésta es un poco la historia de cómo la gente aparece en mi vida y desaparece, viene y va entre las inacabables soledades. Pero la verdad es que me encantan estas sorpresas que a veces surgen en nuestras vidas. Me hacen sentir como si hubiese algo por encima de nuestras rutinas, una magia extraña. Algo que está a nuestro alrededor que muchas veces no vemos. Y con estas cosas, nos damos cuenta de que existe.

Buen día a todos.